Opinió

Universitat espanyola: no és excel·lència, és precarietat

Rafael Escudero és professor titular de Filosofia del Dret a la Universidad Carlos III de Madrid.

Article publicat originalment al blog Contrapoder d’eldiario.es

Excel·lència és la paraula últimament més escoltada en els rectorats de les universitats públiques espanyoles. Precarietat és la realitat tristament soferta en els seus campus pel seu personal, tant d’administració i serveis (PAS) com docent i investigador (PDI). Encara que pugui semblar estrany, els dos conceptes tenen relació, a causa fonamentalment de la forma com s’interpreta el concepte “excel·lència” pels responsables universitaris.

En efecte, en boca tant del ministre Wert com de no pocs rectors, l’excel·lència s’associa –entre altres coses– amb una particular política de professorat consistent en augmentar les figures laborals temporals i evitar tant la contractació indefinida com la funcionarització de docents i investigadors que han completat amb èxit el seu període de formació. Abans de res, convé recordar l’origen d’aquestes polítiques, atès que no han sorgit d’un dia per l’altre.

El 2001, sota el Govern del Partit Popular, es va aprovar la Llei Orgànica d’Universitats (LOU), fortament contestada per la comunitat universitària. Tot i declarar la seva oposició a aquesta norma des de la seva pròpia tramitació, quan el PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero va arribar al poder, va optar per mantenir en vigor la llei i el seu esperit. Tan sols es van realitzar algunes reformes en 2007, que en res van afectar la forma de contractació del professorat universitari (sí ho van fer, sobretot, a la governança de les universitats i l’accés a la carrera funcionarial).

El règim contractual del PDI no funcionari que preveu la LOU de 2001 –i mantingut el 2007– es caracteritza, d’una banda, per la seva laboralització, ja que fins llavors es tractava de contractes sota règim administratiu. I, d’una altra, per l’ampliació del nombre de modalitats de contractació temporal, segons la diferent dedicació i moment de la carrera acadèmica. Així, en la llei es recullen les figures d’ajudant, ajudant doctor, associat, visitant, emèrit i contractat doctor, sent aquest últim l’únic cas de contracte laboral indefinit.

Però aquest ampli ventall de modalitats de contractació no sembla ser suficient per a les universitats. Van aprofitar que la LOU obria la porta a la contractació de personal sota figures diferents de les previstes en el seu articulat (per exemple, per substitució de treballadors o realització de projectes de recerca) per desenvolupar un catàleg de figures contractuals al marge de les ja assenyalades.

Totes aquestes últimes es caracteritzen sense excepció per la temporalitat i baixa retribució.Sense pretensió d’exhaustivitat, trobem avui a les universitats espanyoles contractes de post-doc, investigador visitant, agregat, lector, visitant lector, ajudant lector, ajudant específic o ajudant de programa propi. I seguim: professors associats de 6, 8 o de 12 hores, professors titulars interins a temps complet o a temps parcial, etc. I fins i tot una figura que segur que causa furor en el futur: el professor “honorífic”, que dóna classes de forma voluntària, sense cobrar ni tenir cap contracte.

Dos són els arguments que s’esgrimeixen en els rectorats per justificar aquesta situació. En primer lloc, que és l’única forma de mantenir a un professorat que en cas contrari veuria acabada la seva carrera laboral sense poder accedir al funcionariat. Sobretot en un context de crisi com l’actual, on la llei de pressupostos restringeix al màxim l’oferta d’ocupació pública i impedeix que es convoquin oposicions de professorat funcionari.

Cal advertir –entre parèntesis– que aquest és un altre dels “favors” que devem a la reforma de l’art.135 de la Constitució, pactada l’estiu de 2011 per PSOE i PP, segons la qual es prioritza de manera absoluta el pagament del deute i els seus interessos davant de qualsevol altra despesa, com, per exemple, les polítiques d’educació.

Però resultaria més creïble aquest primer argument dels rectors si es veiés acompanyat de gestos a favor del professorat. Per exemple, la utilització de la figura contractual ja assenyalada del professor contractat doctor, que és l’única que permet l’estabilitat laboral que mereixen persones –perquè no s’ha d’oblidar que els docents són això, persones– que han dedicat uns quants anys a realitzar la seva feina amb èxit. No obstant això, es constata que cada vegada són menys les universitats que, adduint el seu elevat cost, opten per estabilitzar el seu professorat en aquesta figura.

O si, a més, els rectors fossin més incisius en les seves formes de pressió davant les autoritats estatals i autonòmiques. Poques són les veus de protesta que s’escolten per la seva banda per defensar al major actiu amb què compten les universitats espanyoles: el seu professorat. Més aviat al contrari. El seu silenci davant d’aquestes polítiques de retallades a la universitat que caracteritza el Govern del PP els converteix en còmplices. Prefereixen negociar individualment els seus pressupostos i quotes de poder amb el ministeri i les conselleries de torn abans de fer un front comú de defensa de la universitat pública.

El segon argument es basa en que, per uns quants rectors i portaveus de l’excel·lència, aquesta última s’aconsegueix precisament a través de la flexibilitat i temporalitat del professorat universitari. L’estabilitat, per contra, acomoda el PDI i provoca la manca d’estímuls per rendir més i millor. Llavors, d’una banda, s’ha de limitar al màxim l’accés al funcionariat (com també “suggereix” el Govern del PP), i, de l’altra, cal tenir al professorat contractat en permanent estat d’alerta gràcies a “l’esperó” que suposaria, arribat la fi d’un contracte, l’accés a una altra figura contractual.

A més de que fins a la data l’equació temporalitat igual a excel·lència encara no s’ha demostrat, ni de bon tros, aquest argument amaga almenys tres elements importants. En primer terme, que aquest professorat és el que manté la que és –o hauria de ser– la principal funció de la universitat: la transmissió de coneixement a l’alumnat. No oblidem que la seva responsabilitat i càrrega de docència sol ser la mateixa o similar que la dels professors funcionaris (titulars o catedràtics), mentre que el seu sou és sensiblement inferior. És, doncs, un professorat molt barat per a les universitats.

En segon lloc, que resulta també molt còmode per als rectorats mantenir al professorat fragmentat en múltiples categories i sota l’espasa de Dàmocles de la temporalitat. El que els defensors d’aquesta particular manera d’entendre l’excel·lència denominen “esperó” no és sinó una forma d’emmascarar la precarització del professorat que implica aquesta política de contractació. Una política de sobres coneguda: com més figures laborals hi hagi i en més categories es classifiqui als treballadors, més senzill serà mantenir-los dividits i enfrontats entre si, i, per contra, més difícil resultarà la tasca de protecció de drets que exerceixen sindicats i òrgans de representació del PDI.

En tercer i últim lloc, és una eficaç forma de control ideològic del professorat, que dificulta greument l’exercici de la llibertat de càtedra que reconeix l’art. 20.1 de la Constitució espanyola. En efecte, sota aquest sistema el PDI temporal sempre estarà subjecte a les decisions sobre la seva renovació, futura contractació, promoció a altres figures, etc. que adoptin els que manen en els seus departaments: normalment, els catedràtics o els “caps d’escola”.

Aquests últims conserven el poder de decidir qui accedeix a una figura contractual, qui es promociona i qui no ho ha de fer. Decidiran, doncs, el perfil de la docència i la investigació en els centres universitaris, atès que cada vegada seran menys els professors estables –que sí que poden exercir la seva llibertat de càtedra sense por que perilli el seu lloc de treball– i més els que han “guanyar-se la seva confiança” de tant en tant en proves, concursos o renovacions.

El control ideològic d’abans s’accentua avui sota la fórmula del poder de contractació. I això, en una universitat com l’espanyola que encara conserva intactes bona part de les seves essències franquistes, sembla especialment greu.