Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Teresa Terrades és professora de secundària i coach educativa.
Com s’ha d’abordar des d’un centre educatiu el que avui anomenem fracàs escolar? Abans de prendre qualsevol mesura, primer ens caldria consensuar una definició del fenomen, tenir clar quins són els agents que hi ha implicats i l’abast del fet. Probablement, l’únic element que ara mateix ens permetria posar-nos d’acord d’una manera majoritària, seria el del nombre excessiu d’assignatures suspeses per part d’un alumne, però aquesta és una definició molt pobre que se circumscriu en la mirada quantitativa però no en la qualitativa.
Carmen Pellicer, una coneguda pedagoga i escriptora afirma que no hi ha nens dolents sinó centres dolents davant les dificultats d’aprenentatge dels nostres alumnes, una afirmació que molts docents no subscriurien per la responsabilitat que els traspassa i per la poca que sembla donar als estudiants. Al meu entendre és una provocació volguda al professorat per tal que se senti cridat a buscar alternatives més satisfactòries a un fenomen que té una característica indiscutible: el patiment que comporta per tots aquells que s’hi troben i a les seves famílies, malgrat de cara enfora no ho sembli.
Els centres educatius aborden aquest fet amb diferents estratègies. La majoria van encaminades als reforços i suports externs i a un contacte més o menys estable entre tutors i famílies. Els més innovadors van més enllà i estan canviant el com arribar a l’aprenentatge: el treball per projectes, l’ aprenentatge basat en problemes, el flippedclassroom , les comunitats d’aprenentatge i l’aprenentatge servei serien noves fórmules més inclusives en la idea de garantir l’aprenentatge per a tot tipus d’alumnat, sense perjudici de ningú.
Dins aquest context d’estratègies innovadores i inclusives, n’hi ha una que m’agradaria destacar avui i que es mou dins l’àmbit del suport personal en l’etapa adolescent. Es tracta del Projecte Xerpa que aquest curs ha dut a terme l’Institut Alt Penedès de Vilafranca del Penedès, un centre que vol reforçar l’educació emocional com un dels seus pilars educatius. Aquest projecte té per objectiu acompanyar i donar suport acadèmic i emocional als alumnes que arriben a primer d’ESO, per part dels seus companys de primer de Batxillerat. És a dir, és un projecte de suport entre iguals que té la força imparable del model i exemple que els més grans poden donar als més joves , tot valent-se del valor que els més joves donen a les paraules de companys més grans.
És evident que el nom del projecte fa referència al guiatge que els alumnes de Batxillerat han fet al llarg del curs vers els alumnes que han començat la seva particular ascensió a la nova etapa educativa. L’experiència va iniciar-se amb la formació dels alumnes de batxillerat que es van presentar voluntaris per a fer aquesta tasca. Aquests nois i noies van rebre nocions d’educació emocional i relacional durant cinc sessions del primer trimestre, mentre els tutors de primer d’ESO coneixien els alumnes acabats d’arribar i podien detectar quins eren més susceptibles de rebre aquest acompanyament.
A principis del segon trimestre es va iniciar el procés d’acompanyament pròpiament, dit de manera que es van fer les parelles entre els xerpes de batxillerat i els de primer d’ESO. A partir d’allà , les parelles s’han anat veient un cop per setmana al llarg del curs i han anat treballant juntes aspectes lligats a la manera d’estudiar, la motivació , l’esforç etc., però sobretot s’han fet relacions afectives i d’amistat que han anat augmentant un sentiment de pertinença i de confiabilitat per part dels més petits i un sentit de responsabilitat, d’ utilitat i d’altruisme per part dels grans. La relació feta ha esdevingut amistat en molts casos i ara, tot i havent acabat el curs, mantenen el contacte, preferiblement a través del whatsapp, un mitjà d’especial rellevància entre ells , com tots sabem i fins i tot patim!
Els resultats acadèmics dels alumnes de primer d’ESO que han rebut aquest suport han estat molt esperançadors. Molts d’ells han vist augmentar la seva eficàcia davant els seus estudis i han millorat la seva confiança personal en saber-se acompanyats i recolzats. En les valoracions dels nois i noies guiats , quan se’ls pregunta què han après responen amb aquestes expressions:
“A concentrar-me més”, “ a confiar en mi mateix”, “a organitzar-me millor per estudiar”, “a estar més atent a classe”, “a estudiar dies abans de l’examen”, “a lluitar a fons per mi i pel meu futur”, “a millorar com a persona”, “m’ha donat esperances”...
Expressions gens menyspreables que també comparteixen els xerpes. En aquest enllaç ho podeu comprovar.
Una experiència que ens dóna pistes per on hem d’avançar. És evident que els vincles afectius positius de persones de referència predisposen a un millor posicionament davant l’aprenentatge. I aquest element és substancial pelsnois i noies adolescents que viuen moments de canvi i els costa entendre’s a sí mateixos i el que els envolta. Un col.lectiu del qual solem constatar molt sovint les dificultats que ens comporta treballar amb ells, però dels qui poques vegades sabem veure i pensar des d’altres òptiques més integradores. El projecte xerpa brinda un suport als nois i noies tot reforçant l’acció tutorial i de la família.
Els països que han desenvolupat més aquest tipus de programes saben que els joves que han rebut el suport d’un mentor milloren els resultats acadèmics, , milloren les seves relacions tot confiant més en els seus pares, i s’allunyen de possibles addiccions a l’alcohol o les drogues. I a més són programes sense gairebé cost econòmic!
El Diari de l’Educació, 2025