L’aportació inicial va sortir de William Heard Kilpatrick, que va nàixer a l’any 1871 als Estats Units. Va ser mestre i director d’escola. Al principi de la seva carrera com a docent, es va interessar per les teories d’alguns pedagogs de l’educació activa sobre les experiències significatives dels alumnes. En ells es va inspirar per plantejar la teoria que “l’aprenentatge passa de les mans del professor a les de l’alumne, de tal manera que aquest pugui fer-se càrrec del seu propi aprenentatge, i aquest és conseqüència d’experiències significatives, participant en la planificació, producció i comprensió d’una experiència”.
Treballant, anys més tard, a la Universitat de Chicago, va tenir a John Dewey com a professor i es va unir a la seva filosofia pragmàtica i a les seves concepcions sobre l’experiència. Passaria a ser un dels seus millors deixebles. Sota la influencia de John Dewey el 1918 va escriure un article de 18 pàgines que portava com a títol el mètode de projectes [1]. I aquí començà tot.
En aquest document presenta formalment la seva teoria sobre la Metodologia de Projectes. El mètode es fonamenta en la creença que els interessos dels nens i joves han de ser la base per realitzar projectes de recerca, d’indagació, i aquests han de ser el centre del procés d’aprenentatge.
Afirma que l’aprenentatge es torna més rellevant i significatiu si parteix de l’interès de l’estudiant i que hi ha quatre fases en l’elaboració d’un projecte: la proposta (veure i explicar el problema) que surt dels interessos personals de l’alumnat; la planificació (definir i formular el projecte amb els seus passos); l’elaboració (executar-ho, en el temps previst); i l’avaluació (avaluar els seus resultats i/o efectes posteriors). I és el grup d’estudiants qui ha de dur a terme aquestes quatre fases i no el professorat. El mètode ha de respectar la individualitat dels seus estudiants, sense descuidar els interessos del grup.
Kilpatrick aprofundeix en la idea que no hauria d’existir separació entre l’alumnat i el professorat, i que l’alumnat ha de saber que el professor defensa els seus interessos, perquè el professorat influeix en les esperances, somnis, actituds i perspectives del seu alumnat i, per tant, en el futur de la societat en la qual viuen tots.
La metodologia de projectes, segons aquest autor de fa cent anys, espera el millor dels seus alumnes, els tracta com a persones, celebra els seus assoliments i respecta els seus interessos, alhora que treballava a partir de les seves experiències i les amplia. I tot això envoltat d’un sòlid compromís amb els valors i principis democràtics de l’educació. Una democràcia que s’entén com una manera de vida, un tipus i una qualitat de relacions en el marc de les quals uns principis morals sensibles afirmen el dret de controlar la conducta individual i del grup.
En el seu article, mai traduït, deia que la metodologia de projectes desenvolupa a l’educació una major socialització, respecte, tolerància i participació, un més gran interès per l’aprenentatge, augmenta l’autoestima, la motivació, la cooperació, la reflexió i el coneixement. I moltes coses més com treballar plegats, presentar d’idees i respectar l’opinió dels altres.
La metodologia desenvolupa la cooperació i aquest procés permet que els estudiants modelin la seva conducta, valorin la cerca del consens i sàpiguen apreciar el treball conjunt.
Però també ens avisa dels perills com el llarg temps que s’aplica, la cerca d’informació feixuga, no tenir clar els objectius i les dificultats que poden aparèixer amb actituds individualistes.
I també implica un treball rigorós del professorat, amb guies de treball en algunes àrees per respectar el desenvolupament individual i grupal de cada alumne, i amb disseny de materials i processos de recerca. Així com l’agrupació de diverses disciplines en àrees de treball per ser tractades de forma integrada.
Encara que és veritat que s’ha publicat molt sobre aquesta metodologia i el seu autor, i es va adaptant necessàriament a la nostra època –fa temps que es fan publicacions sobre la metodologia i la seva aplicació–, crec que després de cent anys bé es mereix un homenatge per la seva primera i gran aportació, a vegades oblidada, a l’educació actual.
[1] Kilpatrick, W. H. (1918). The project method. The Use of the Purposeful Act in the Educative Process. Teachers College Bulletin. Tenth Series No. 3. October 12, 1918 . New York: Teachers College, Columbia University.
