Altres cares de les facultats d’economia

Alguns professors d'economia, des d'exrectors fins a acadèmics actius en moviments socials, comparteixen reivindicacions contra la visió "monolítica" de la disciplina que es troben a les facultats arran d'un manifest d'estudiants crítics arreu del món. Els degans defensen els estudis, tot i que no tots neguen la crítica.

João França
 
 
 

Primera reunió del col·lectiu Post-Crash Barcelona aquest diumenge / @PostCrashBarcel

Primera reunió del col·lectiu Post-Crash Barcelona aquest diumenge / @PostCrashBarcel

“Hauríeu de fitxar algun marxista”, se li sentia dir en trobades informals a l’anterior rector de la UPF als professors d’economia. És un exemple paradigmàtic de la situació a les facultats d’economia que van denunciar el passat dilluns estudiants d’arreu del món amb un manifest en defensa de la pluralitat. Es tracta d’un moviment d’estudiants que demana canvis en la disciplina després de veure com arribava l’actual crisi econòmica sense que ningú fos capaç d’evitar-la.

A l’altra banda, diversos professors d’econòmiques que defensen una altra manera d’enfocar la seva disciplina se sumen al manifest dels estudiants i expliquen com es troben marginats dins una visió que consideren monolítica de l’economia. Des d’exrectors fins a acadèmics actius en moviments socials, comparteixen la reivindicació contra una visió única de l’economia.

És el cas d’Arcadi Oliveres, que a més de conegut militant pacifista i promotor de Procés Constituent, és professor del departament d’Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona. “Tant hi ha una manca de pluralitat que encara que la meva cadira es troba al departament d’economia de la UAB, ja fa 22 anys que no hi dono classes“, declara.

Un debat amb trajectòria

Arcadi Oliveres, professor de la UAB / CARMEN SECANELLA

Arcadi Oliveres, professor de la UAB / CARMEN SECANELLA

“Fa molt temps que em va semblar que l’ensenyament que es feia a la UAB, que no és pas el pitjor, és monolític pel que fa a les teories del neoliberalisme, del creixement, … i vaig demanar no haver d’impartir classes allà per no haver d’estar sota la dictadura del neoliberalisme“, explica el Oliveres.

“És curiós que amb la crisi que ha posat en qüestió tantes coses de la teoria econòmica, hi hagi tants professors que facin com si res, com si fos una cosa aliena a la seva“, se sorprèn Carlos Berzosa, catedràtic d’economia i exrector de la Universitat Complutense de Madrid. “En canvi, la crisi dels anys 30 va fer canviar tot el model econòmic, amb el keynesianisme“, afegeix.

No obstant, els crítics reconeixen que la reivindicació de la pluralitat és anterior a la crisi. Cristina Carrasco, professora de teoria econòmica a la Universitat de Barcelona, especialitzada en economia feminista, assegura que “és un plantejament antic des de fa anys d’un sector del professorat i dels estudiants que s’ha anat aguditzant a mesura que la línia oficial anava guanyant terreny“. “Avui la línia neoclàssica és dominant a totes les facultats”, declara.

Joan Tugores, exrector de la Universitat de Barcelona, assenyala al naixement d’aquestes reivindicacions fa més d’una dècada a les universitats franceses. El moviment postautista va néixer l’any 2000 a la Sorbona i considerava que l’ensenyament de l’economia era “autista”.

Una ciència social

Albert Recio, professor d’economia aplicada a la UAB i activista veïnal, segueix utilitzant el terme: “La ciència econòmica és autista, no tenen en compte ni els elements que venen de les ciències naturals –sostenibilitat, problemes ecològics–, ni les perspectives d’altres ciències socials, com la psicologia“, assegura.

“Estem convençuts que la perspectiva dominant no interpreta la realitat, que els estudiants acaben sense saber analitzar, amb molts biaixos”, explica Carrasco. “L’economia no és una ciència, és una ciència social i aquí hi ha molta ideologia, i puc fer una economia amb uns objectius o uns altres”, sentència. “Aquests poden ser que les entitats bancàries segueixin guanyant o poden ser objectius enfocat a les persones, i llavors et preocuparàs per unes altres coses”, afegeix.

Un exemple clar és el seu propi camp de recerca, el de l’economia feminista, que planteja ampliar les fronteres del mercat per comptabilitzar tot el treball domèstic o voluntari que l’economia tradicional no té en compte. “Però  en canvi són imprescindibles no només per a les persones sinó per a la mateixa supervivència del mercat, perquè sinó no es crearia mà d’obra”, explica la professora. Carrasco lamenta que plantejaments com aquest siguin difícils de fer arribar als estudiants, que només arriben a la seva assignatura si han tingut un interès previ.

L’aposta per les matemàtiques

Joan Tugores, ex-rector de la UB, en una conferència a Lleida / UdL

Joan Tugores, exrector de la UB / UdL

Tugores assenyala precisament “un allunyament del paper de ciència social de l’economia”. “L’equilibri entre l’economia com a ciència social i tenir uns instruments matemàtics avançats s’ha trencat, amb un tancament de la perspectiva més històrica, més humanística, més interdisciplicinar“, declara l’exrector

Assegura que la “formalització” de l’economia, que buscava “cientifitzar-la”, “s’ha demostrat que ha fet perdre capacitat d’anàlisi”. “El fet que aquests plantejaments més formalitzants, de forma general, solen donar resultats més favorables al mercat ha provocat una conjunció d’interessos entre determinades elits acadèmiques i determinats lobbys econòmics i polítics, que han permès mostrar-ho com un avenç”, diu Tugores

“Com que la teoria acadèmica ha anat a la banda més formal, la impressió que tinc és que els estudiants aprenen matemàtiques però no han après a pensar de forma econòmica”, assegura Recio. En la mateixa línia Berzosa considera que “en comptes d’utilitzar les matemàtiques com un mitjà s’han utilitzat com un fi i l’economia s’ha convertit en una branca de les matemàtiques, i a més una branca pobra“.

“Es fan models que es corresponen molt poc amb la realitat i no interessen a ningú”, rebla Oliveres. Aquest professor remarca que és un canvi radical en relació a la seva època d’estudiant: “En plena època franquista, teníem assignatures filosofia a la facultat d’econòmiques, amb un professor com Manuel Sacristán, i a hores d’ara això seria impensable”.

Més moderada és Elisenda Paluzie, degana de la Facultat d’Economia i Empresa de la UB. “En alguns casos la hiperformalització ha fet que al final algun tipus d’escoles hagin donat més importància a l’elegància matemàtica del model que a la seva capacitat d’explicar la realitat, però no faria una crítica a tota la capacitat matemàtica de formalitzar l’economia“, apunta.

Reflex d’un canvi polític

Miren Etxezarreta, catedràtica emèrita a la UAB / Marc Planas (Wikimedia Commons)

Miren Etxezarreta, catedràtica emèrita a la UAB / Marc Planas (Wikimedia Commons)

Les diferents veus coincideixen en assenyalar el canvi cap a aquestes postures en les facultats d’economia amb el canvi polític que es dóna a partir dels anys 70 amb el triomf del neoliberalisme i les teories de Milton Friedman. Miren Etxezarreta, catedràtica emèrita d’economia a la UAB i fundadora del Seminari d’Economia Crítica Taifa, és contundent al respecte: “Sempre s’ha dit que la universitat hauria de ser l’esperit crític de la societat, però dubto que mai hagi estat així”, sentencia.

Des d’aquest punt de vista, Etxezarreta considera que “des dels 70, quan s’imposa el neoliberalisme, no és que es transformi la universitat en quelcom que no era, sinó que triomfa el capitalisme globalitzat“.

“Friedman va publicar la seva primera obra el 1953 i llavors el crític era ell, tot i que des de la dreta, però va anar avançant, es va recolzar en Pinochet i Videla, i ja als 70 es va formalitzar l’escola del neoliberalisme”, explica. “I aquí es va donar una connivència de tot, perquè a finals dels 70 va arribar Thatcher al poder, i després Reagan, i aquí va arribar el triomf definitiu, perquè abans havia donat suport a les dictadures del sud, però llavors va passar a estar amb les grans potències“, segueix.

“La universitat sempre ha estat una institució del poder, tot i que segons les relacions de força ha tolerat en el seu si més o menys perspectives crítiques”, explica la catedràtica. “Persones com Sacristán, Oliveres, Recio o jo mateixa som com els ‘pepitos grillos’ que la universitat ha tolerat per legitimar-se davant la societat“, afegeix.

Les traves burocràtiques

Més enllà dels motius polítics, Joan Tugores assenyala altres causes dins l’acadèmia: “Dins de cada grup humà, i l’acadèmia no és una excepció, funcionen determinats lobbys, i en els últims temps el lobby orientat a la formalització ha guanyat més vies de poder i aquesta via s’ha mostrat també una entrada més fàcils per la carrera de professorat“, assegura.

“Fa 30 anys gent rara com jo podia entrar a la universitat. Ara si algú com jo hi volgués entrar l’únic forma que tindria seria pagar el peatge de fer coses estàndards per entrar i un cop estàs a dins reconvertir-te, però al cap de 10 anys”, exposa Albert Recio.

“El Cambridge Journal of Economics va publicar l’any passat un article mostrant com tots els models d’avaluació havien anat fent fora de la disciplina la gent alternativa, i això és totalment aplicable al que passa aquí”, declara el professor.

L’estudi que esmenta Recio és “The UK Research Assessment Exercise and the narrowing of UK economics”, un estudi que mostra com el sistema competitiu de finançament de la recerca i els rànquings de publicacions acadèmiques van potencia l’aparició d’una elit que marca les línies de la recerca a tot el Regne Unit.

Els autors de l’estudi troben que aquest model ha tornat l’economia “tancada i auto-referencial” i que “no és possible que crítiques externes provinents de grups marginats tinguin cap impacte”. Lamenten que aquesta situació faci “més probable que esdeveniments significatius que no es conformen amb la mentalitat passin desapercebuts –tals com la crisi econòmica del 2008″. “Aquest model posa en focus el que s’ha identificat com el genocidi cultural, polític, lingüístic i social de ‘l’altre'”, conclou l’estudi.

“La universitat és un sistema de castes i l’autoritat compta molt i qui té el poder va fent fora a la gent que no hi està d’acord“, rebla Recio.

Els degans defensen els estudis

Elisenda Paluzie, degana de la Facultat d'Economia i Empresa de la UB / UB

Elisenda Paluzie, degana de la Facultat d’Economia i Empresa de la UB / UB

Davant el manifest dels estudiants i les crítiques d’alguns professors, els degans de les facultats d’Economia i Empresa de la UB, la UPF o la UAB defensen els seus graus, amb major o menor simpatia pel text que reivindica pluralitat. Els degans coincideixen en assenyalar diverses assignatures de les seves facultats en les que hi ha un espai per l’heterodoxia, però Elisenda Paluzie, degana de la UB, admet que “les assignatures de teoria econòmica, les micro i macro, segueixen els corrents més ortodoxos de l’economia”.

“No dic que sigui suficient, però algunes de les coses que demana el manifest, la UB ja les compleix; al pla d’estudis hi ha dues assignatures obligatòries d’història econòmica i sociologia és una obligatòria de primer”, explica la degana, que assegura que, per la seva llarga trajectòria, la UB “és la més heterodoxa dins de l’ortodòxia”.

Vicente Ortún, degà de la Pompeu Fabra, considera que el manifest “és interessant però no aporta res de nou i per nosaltres no representarà cap canvi”. “Comparteixo que l’economia no es pot limitar a l’enfocament neoclàssic i ha de tenir un component històric, polític i sociològic, però això ha de ser compatible amb que els estudiants siguin bons en matemàtiques i anglès“, assegura. I insisteix que “l’instrument de les ciències socials, no només l’economia, sinó també la ciència política, és la matemàtica”.

El degà d’Economia i Empresa de la UAB, Jordi Massó, és més crític i qüestiona la idea de pluralitat que defensa el manifest. “Diuen que hauríem d’aprendre les diferents escoles, però això no és útil en aquest moment, el que és útil és donar eines per entendre la realitat”, assegura. I en relació a la realitat, com és que, com plantegen els estudiants, els economistes no van ser capaços de preveure la crisi econòmica? “Malauradament l’economia està molt lluny d’arribar a aquests nivells que permetin preveure la crisi”, assegura. “El nostre grau dóna instruments de matemàtica, estadística, econometria, però no podem pensar que tindrem una assignatura que expliqui el perquè de la crisi“, conclou.

Respostes insatisfactòries

En canvi, una de les promotores de Post-Crash Barcelona, Laura de la Villa, llicenciada en economia a la UPF i estudiant de doctorat en història econòmica a la UB, assegura que les assignatures optatives que exposen els degans no donen resposta a les seves reivindicacions. “A la UPF no pots triar història del pensament econòmic com a optativa, i a la UB, per exemple, tens economia feminista o economia mundial, però això no forma part del cos central del pla d’estudis“, assegura.

“El cos central del que són les assignatures de macro i micro totes estan fetes des d’una perspectiva neoclàssica, amb més o menys informació, però totes estan fetes des d’aquesta metodologia. Ja no és una qüestió de falta d’assignatures interdisciplinars, que també, sinó que el tronc de la carrera està fet des d’aquesta perspectiva, de maximització d’utilitats. A tots els plans d’estudi la centralitat està en això”, critica De La Villa.

Després d’una reunió amb una vintena d’estudiants i titulats aquest diumenge per tirar endavant Post-Crash Barcelona, l’economista explica les inquietuds que comparteixen: “Potser a Marx o a Adam Smith els veus un cop en tot la carrera, esmentats en una nota al peu. El problema és una manca de coneixement de la pròpia disciplina. Totes les teories tenen les seves debilitats i fortaleses, però no es mostra una evolució de l’economia, sinó que es mostra com un cos tancat, hermètic”, lamenta.

Construir alternatives

Arcadi Oliveres admet que se li ha criticat la seva opció d’abandonar la facultat d’economia per ser “la solució fàcil”. El professor reivindica el paper dels estudiants i recorda que durant uns anys va impartir a la facultat una assignatura d’economia crítica impulsada pels mateixos estudiants.

Miren Etxezarreta també ha buscat els seus espais fora de la universitat. “El nostre grup no té molta esperança en la universitat, i si podem fer-hi alguna cosa estarà bé, però som molt escèptics i hem apostat per fer alguna cosa aquí i ara”, explica. Per això van posar en marxa el Seminari d’Economia Crítica Taifa, per tractar les qüestions que els interessen encara que des de fora de la universitat.

Per Cristina Carrasco, l’enfoc actual a la llarga “acabarà caient pel seu propi pes”, però per altra banda considera que el canvi trigarà en arribar per si sol. El fet que perspectives com la seva surtin dels “marges” dels plans d’estudis dependrà en gran part, assegura, de la pressió que puguin fer els estudiants.

Aquests comencen a organitzar-se, més enllà de la facultat de la que vinguin, per afrontar un problema que entenen que és global. La primera trobada de Post-Crash Barcelona la prenen amb optimisme, i amb un missatge a la xarxa agraeixen els suports que ja han rebut des de la publicació del manifest: “Junts acabarem canviant els plans d’estudi”.