“Busquem que s’equilibri la proporció d’espai del pati que ocupen els diferents alumnes”

L’Helena Cardona i la Dafne Saldaña són – juntament amb la Júlia Goula – les sòcies d’Equal Saree, un col·lectiu d’arquitectura especialitzat a incorporar la perspectiva de gènere. El seu principal àmbit de treball és la transformació d’espais i equipaments públics, sempre comptant amb la participació de les persones que hi viuran. La seva voluntat, que aquests processos de canvi siguin també educatius i fomentin la mirada crítica.

Un dels espais amb què s’han fixat per a transformar són els patis de les escoles. Després d’un procés de recerca i acció han elaborat una guia amb una metodologia que volen que sigui replicable als diferents centres educatius. En aquesta guia no només es fixen en els objectius sinó que posen valor al procés participatiu per treballar la dimensió social i política dels espais.

Com a arquitectes, per què vau decidir que calia canviar els patis escolars?

Helena Cardona: Vam començar a reflexionar sobre l’espai del pati perquè l’enteníem com un espai públic de la infància. Igual que la resta d’espais urbans, els patis són un reflex dels valors socials, i vam veure que les dinàmiques que s’hi produïen desenvolupaven desigualtats que tenien a veure amb el gènere.

Dafne Saldaña: Era una problemàtica que ja vèiem a l’espai públic en general, que hi ha segregació de gènere i diferències en l’ocupació dels espais. Quan vam voler anar a l’origen d’això, vam arribar a la infància. El pati és el primer espai on els nens i les nenes poden començar a prendre decisions més lliurement, sense estar tan dirigits per una persona adulta. Comencen a organitzar-se i a prendre decisions sobre qui lidera o sobre a quin joc es juga. Tot això són rols socials que es van integrant des de petits i petites i tenen un impacte en com s’utilitza l’espai.

Com comenceu el projecte de repensar els patis?

H. C.: Vam començar entre el 2014 i el 2015. En aquell moment la Dafne estava fent la seva tesina final de màster sobre estudis de gènere i es va basar en aquesta recerca.

D. S.: Aquesta recerca-acció va ser el primer cas d’estudi que vam fer d’un pati, a una escola de Granollers. Va durar quasi tot un curs escolar en el qual vam desenvolupar una metodologia per analitzar conjuntament amb el professorat i amb l’alumnat aquell pati. A partir d’aquí, vam treure unes primeres conclusions de quins haurien de ser els canvis que farien falta a l’espai per tal que això no se seguís reproduint.

I a partir d’aquesta experiència neix la guia?

D. S.: Sí, després de tot aquell treball de recerca vam estar dos anys donant-li voltes per aconseguir que aquella metodologia s’acabés transformant en un format més didàctic. Volíem veure com aquesta anàlisi es podria fer d’una manera més autònoma a altres escoles, en què s’haurien de fixar, i d’això ha sortit la guia que inclou una metodologia primer d’anàlisi i després de transformació.

I com funciona la guia?

H. C.: Principalment s’estructura en quatre blocs. El primer és l’organització del projecte: decidir quines activitats es faran, posar-ho en el cronograma…

D. S: També decidir qui participa, ja que a vegades participaran famílies, o participarà només un curs o bé tota l’escola… Una mica és decidir els rols i els tempos. També és un apartat de reflexió amb el professorat. Tothom ha de ser conscient que hi ha desigualtats i saber com funcionen aquestes a l’espai. Potser les desigualtats econòmiques les tenim molt clares, però a l’espai què vol dir una desigualtat de gènere?

H. C.: Un cop s’inicia el procés, la segona és la part d’anàlisi, de preparar la mirada, de fer debats, d’observar les característiques físiques del pati, els elements que té, les dimensions i d’escoltar a l’alumnat.

D. S.: És una part de percepcions, de veure com ens sentim al pati. És potser la part més invisible o qualitativa, entendre per què alguns espais ens fan sentir bé i d’altres malament, i tractar que es doni un debat entre l’alumnat. Potser s’estan donant situacions injustes i volem canviar-les. La idea és arribar a això, que surti de la comunitat educativa que volen canviar-ho.

H. C.: A partir d’aquí és el moment en què nosaltres també participem i l’escola ens fa el trasllat. Conjuntament en una sessió que fem amb l’alumnat, comencem a definir quines són les estratègies per canviar l’espai del pati. Quins són els problemes que s’han detectat, els temes que preocupen.

D. S.: Són com línies estratègiques, uns objectius que el nou pati hauria d’assolir. Per exemple, que volem més diversitat de jocs al pati. Això ho fem perquè així totes les activitats de proposta del final no es basin en criteris estètics.

Dèieu que en aquest procés és molt important escoltar l’alumnat. Amb quines edats heu treballat?

H. C.: Les escoles en què hem participat eren de primària. En alguns casos participaven de 1r a 6è – fins i tot en algun cas els de P5 – i altres escoles decidien treballar només amb alguns cursos concrets. A la metodologia hi ha prevista una comissió de seguiment, formada per la direcció el professorat participant i algunes famílies, i una comissió de representants de l’alumnat. D’aquesta manera podem treballar amb tot l’alumnat de l’escola.

Ara heu aplicat aquesta guia en cinc escoles. Com ha anat l’experiència?

H. C.: L’Empatitzem, a Santa Coloma de Gramenet, és el primer projecte pilot. Tot i que hem fet que la guia  sigui pública al nostre web perquè tothom la pugui utilitzar, nosaltres com a autores i arquitectes hem anat a les escoles per fer l’acompanyament.

D. S.: Creiem que sempre és millor tenir una mirada externa i experta, perquè et fa ser més autocrítica. Tot i això, també hem volgut que hi hagi aquest format de guia amb un llenguatge que tothom pugui entendre perquè d’alguna manera la comunitat educativa pugui ser conscient de quin procés està fent, quines activitats hi ha i quins passos s’aniran seguint.

“Empatitzem. Repensem l’ús dels patis escolars from Equal Saree on Vimeo.

I serveix la mateixa metodologia per tots els centres?

H. C.: Nosaltres creiem que sí, almenys en el nostre context català que és on ho hem posat en pràctica. Al final són unes activitats tipus que es basen en l’observació, en el diàleg… El que proposem són uns objectius i aquests es poden replicar, ja que veiem que els patis d’escola al final són molt semblants.

Quins són aquests objectius?

D. S.: Busquem que s’equilibri la proporció d’espai del pati que ocupen els diferents alumnes, que es diversifiquin les opcions de joc i que canviïn les dinàmiques. Ara hi ha una única activitat dominant i la resta no tenen un espai propi. També que això fomenti noves relacions o interaccions, que no hi hagi un joc tan segregat per gèneres, o que no juguin sempre en els mateixos grups.

I pel que fa als resultats, són diferents en els diferents centres?

D. S.: De moment el que hem vist que com que les dinàmiques i els patis solen ser molt semblants, encara que més grans o més petits, acaben reproduint el mateix esquema. Hi ha algunes problemàtiques que són comunes. Les propostes concretes són el que pot ser més diferent a cada centre, pel que fa a materials, els quins elements que posem…

Aquestes propostes van més enllà dels canvis espacials?

H. C.: En aquests processos també es detecten molts temes de gestió que poden millorar la convivència. Tot i això, els resultats de transformació últims del projecte Empatitzem sí que s’han focalitzat més en temes d’espai i d’elements, ja que el nostre assessorament és com a arquitectes.

D. S.: De fet nosaltres, tant a la guia com també quan fem tallers més puntuals, sempre treballem amb tres fronts: espais, element i gestió. Aleshores són canvis més estructurals, d’altres d’elements concrets – tant de posar-ne com de treure’n – i després el tema d’organització, normes, horaris… Que també és necessària. Perquè un canvi físic necessita un acompanyament d’organització i d’acordar normes per acabar de potenciar tot el canvi possible.

H. C.: També treballem molt el tema del confort, de què ens fa sentir a gust, i surt molt el tema de la vegetació, de les ombres, que no és el mateix seure en un lloc de fusta o un lloc més tou que a una pista dura.

D. S.: I la identitat de cada escola. Fer que les escoles no siguin tan homogènies, sinó que cada escola pugui tenir una mica d’identitat pròpia i que l’alumnat senti un major sentiment de pertinència.

H. C.: Amb això també s’ha treballat el tema artístic dins el projecte Empatitzem. A part de les transformacions físiques, també està comptant amb un artista per fer els murals.

I les propostes que surten de l’alumnat, són realistes?

D. S.: El projecte ja parteix sent molt conscients de les limitacions, per això també és llarg. Les estratègies defineixen què atacarem en la mesura de les possibilitats reals, perquè després les propostes no generin frustració.

H. C.: Sempre surten propostes com que volen una tirolina o piscines de xocolata… Però com que és un treball que es va fent en el temps, acaben sent propostes reals. D’altra banda, a l’hora de fer el disseny sempre hem intentat garantir al màxim que les voluntats realistes de tots els grups, que prenen decisions per consens, estiguin representades en les propostes finals.

D. S.: També hi ha una fase de comprovació de si això en el nostre pati cabria o no, i això cada escola ho va treballar amb materials diferents. Era sortir al pati a mesurar i fer escala real amb cintes de colors, amb teles, hi ha escoles que ho van fer amb cartons… Aquí també depèn de com d’involucrat estigui el professorat.

Tot i que encara no heu acabat el projecte, heu vist alguns canvis en les dinàmiques dels centres?

H. C.: Ja hem començat a fer algunes intervencions puntuals a l’espai al projecte Empatitzem i hem vist alguns canvis de dinàmiques, puntualment. Per exemple, vam anar un dia a l’escola i vam veure que l’espai on havíem posat unes catifes que imitaven la gespa s’utilitzava com un espai educatiu, hi estaven fent la classe de música. Això és una mostra de com, modificant l’espai del pati, es pot convertir en un espai educatiu més i que s’aprofita més.

Quins consells donaríeu a altres escoles que volguessin fer alguna transformació al seu pati però no sabessin com?

D. S.: Jo crec que és llençar-se i perdre una mica la por. Al final, treballar en conjunt i donar veu a l’alumnat no vol dir que sortiran coses súper desgavellades, sinó que, si es treballa, tothom reconeix quins són els problemes reals. La gent és molt conscient de les possibilitats. En aquest sentit, que no tinguin por al canvi i a provar.

H. C.: Que el procés en si pot ser molt enriquidor i s’aprèn molt. Més enllà del resultat final que és transformar el pati, tot el que és els moments de reflexió, d’analitzar el teu pati, de pensar conjuntament com canviar-ho… És una feina que es pot incorporar dins el currículum escolar, pot ser un projecte d’un curs escolar i canvia molt les dinàmiques del centre.

Què us agradaria que passés a partir d’ara amb el projecte?

H. C.: La idea de tenir la guia oberta al web és que sigui accessible a totes les escoles i que puguin comptar amb nosaltres per fer aquest acompanyament.

D. S.: Per nosaltres, el que seria molt bo seria que des de l’administració pública es posessin recursos i es fomentessin iniciatives com aquest projecte, que es poguessin replicar.

H. C: Hem de tenir en compte que els recursos de les escoles són limitats, i al final aquests processos requereixen molta inversió de temps.

D. S.: Però l’escola pública és responsabilitat de l’administració i també cal que aposti per un canvi.

De totes maneres, de moment la vostra guia ja ha sortit de Catalunya i ha arribat a Grècia. Com ha passat això?

D. S.: La traducció de la guia va sortir perquè ens ho van demanar un grup d’arquitectes d’Atenes i de Xipre. Van conèixer aquesta metodologia i la volien començar a aplicar. Aleshores va sortir la idea de fer una campanya de micromecenatge per finançar la traducció. Ara ja s’està fent un procés a una escola a Atenes i ens va explicant les activitats que estan fent.

H. C.: És el projecte pilot per veure si aquesta guia allà és aplicable o com es pot adaptar al context grec. De moment ens diuen que està anant molt bé!