Quan veia en un programa molt reconegut de la televisió catalana un diputat dient “algú ho havia de dir”, sovint he pensat en l’educació de casa nostra. Em preguntareu per què em venia aquest pensament al cap.
Encara que hi ha activitat educativa de moviments, fundacions, persones individuals… Crec que a l’educació del nostre país hi ha moltes veus afòniques. I s’està perdent pistonada. És com el que deia el filòsof José Luís López Aranguren: fem coses, però no som un intel·lectual col·lectiu. I això fa mal a l’educació pública.
A vegades no es parla de coses importants de l’educació i, quan se’n parla, alguns miren al voltant per veure qui escolta. El pitjor que pot passar-li a l’educació és no dir el que creiem que no funciona, o sigui, primer cal la denuncia i després la cerca de l’anunciament de noves formes d’ensenyar, encara que no siguin “políticament correctes”. Sembla que denunciar vol dir anar en contra de certes polítiques, ideologies o principis que alguns s’han cuidat, des de fa anys, d’assimilar a que fas mal a l’educació del país perquè dius que això no funciona. I això pot tenir conseqüències. I sense voler, alguns practiquen una autocensura inconscient.
I aquest silenci porta a que quan una ordre eclesiàstica fa una innovació, feia temps discutida i demandada, se la difon a bombo i platerets, elogiant-la com si haguéssim descobert el món educatiu del futur. I no treiem a la palestra les experiències públiques de casa nostra. És com dir a la societat que l’educació pública està endarrerida respecte a altres educacions privades.
També és veritat que hi ha una tendència d’alguns sectors, des de fa anys, a deixar-se portar pels encants de la nostàlgia d’esdeveniments passats no viscuts, com si l’educació de fa més de 50 anys era el que hem de reivindicar i practicar. D’acord que va ser bona i revolucionària i ja n’hem recuperat aspectes que van ser molt bons, però el que va ser, va ser en el seu context. No podem caure en aquesta mirada constant cap a un passat que ens omple de joia, però també ens atura o paralitza de mirar cap endavant. Va estar bé el que es va fer, però ara toca ficar-se en el món del segle XXI.
Mentre mirem el passat i vanagloriem les escoles concertades que fan experiències, es redueix la inversió a l’educació pública. Anem desgastant l’escola pública, ja que des del 2010 aquests governs que hem tingut i que tenim a Catalunya, amb les mateixes polítiques, han reduït en un 22% la inversió en educació (1.200 milions d’euros aproximadament) i ens han posat en un PIB on el percentatge és el més baix de tota Europa. I l’únic que ha pujat pressupostàriament és la subvenció a les escoles concertades. Simplement l’educació pública no és prioritària. I això no tot és culpa de fora.
És hora de mirar cap endavant, no mirar-se el melic i explicar les innovacions que estan fent moltes escoles públiques i molts moviments de mestres malgrat les polítiques dels darrers anys. Deixem de mirar al passat intentant recuperar una pedagogia que no van viure i demanem que deixin treballar el professorat i que es facin polítiques públiques que potenciïn la gestió democràtica i participativa, les innovacions, les iniciatives, la millora de l’equitat, i no el classisme, la segregació socioeconòmica de l’alumnat. Per descomptat, hem de continuar demanant una millora de les inversions. Els darrers anys s’ha fet molt mal a l’educació pública. No tot és culpa de fora, torno a repetir.
I a la vegada cal superar l’afonia i la por de dir que això no està funcionant i que, el fet de manifestar-ho, no et converteixi en un mal exemple ni un renegat. No volem construir una educació de valors democràtics, de lluita per la igualtat i que millori la justícia social de la població? Si no recuperem la veu individual i col·lectiva, si no ens convertim en intel·lectuals col·lectius i no critiquem el que no millora l’educació dels infants, al final l’afonia col·lectiva serà total. I ens diran que tenim l’educació pública que ens mereixem.
