Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Per pati tradicional entenem un espai exterior amb una zona amb el paviment de sauló molt compactat, algun arbre i una pista de ciment amb porteries i cistelles de bàsquet, en el pati de primària, i algun tobogan i pales i cubells, en el pati d’infantil. Els patis amb més opcions lúdiques, a part de tenir el mateix que els patis tradicionals, acostumen a disposar també d’un sorral amb sorra fàcilment manipulable, estructures per enfilar-se, bancs per seure, caixes de fruita per fer construccions, un petit espai amb plantes aromàtiques i altres materials.
L’estudi i conclusions que presento són fruit de la recerca feta el curs 2016-17 durant les estones de pati en tres escoles públiques de l’àrea metropolitana de Barcelona fent servir la tècnica d’observació-participant, en la qual observava tot el que feien sense fer ús de cap mena d’autoritat ni iniciativa, evitant rols típicament adults. L’objectiu principal de l’estudi es centrava en la comparació de l’ambient als patis, els tipus de jocs i les relacions que establien els infants en els patis tradicionals de l’escola Pau Vila respecte als patis amb més opcions lúdiques de l’escola La Sínia i de l’escola Colònia Güell, tot contrastant aquestes observacions amb estudis publicats en altres països. En la primera escola vaig fer observacions durant 40 dies entre el pati d’infantil i primària. En el de La Sínia hi vaig anar 12 dies i en el de la Colònia Güell 6. En aquestes dues els patis d’infantil i primària no estaven separats.
L’ambient de tranquil·litat i de silenci que es vivia durant l’hora d’esbarjo en els patis amb més opcions lúdiques, es feia palès des del primer moment d’observació. Els desplaçaments, durant tota l’hora del patí, es feien sense corredisses. Els infants trobaven més possibilitats i espais a on sentir-se còmodes i a on realitzar jocs simbòlics i de construcció, els quals acostumen a ser més calmats. Tot això no passava en els patis tradicionals. Al pati d’infantil hi havia força infants que preferien quedar-se a l’aula enlloc de sortir al pati, ja que no sabien ben bé a que jugar. Mentre que al pati de primària, a mesura que passava l’estona del pati, el soroll i les corredisses eren més habituals i el joc reglat i el joc sensoriomotor eren les tipologies de joc més usades entre els infants.
També en la recerca feta per A. Susa i J. Benedict (1994) la creativitat i el joc simbòlic eren més habituals en els patis amb més propostes lúdiques que en els patis tradicionals. En aquests patis, segons DeBord i altres (2005) es realitzen més jocs sensoriomotors i repetitius. Podem concloure doncs, que la realització de joc simbòlic i de construcció per part dels infants, està directament relacionada a la presencia d’espais i objectes que l’afavoreixen.
Diverses recerques demostren que els infants que creixen en patis més silenciosos, estan menys estressats. I en contrapartida, els infants que juguen en entorns amb més soroll com acostumen a ser els patis tradicionals, els quals disposen de poques opcions lúdiques, pateixen majors nivells d’estres.
Interacció amb la natura
Són nombrosos els estudis que parlen dels beneficis de la interacció entre infants i natura. Dels beneficis que comporta en la salut de les persones, en la capacitat d’atenció, en el desenvolupament motor i cognitiu, l’autonomia, la seguretat, la curiositat i l’adquisició de valors, entre altres. Susan Herrington i altres (2007), van concloure que els espais que permeten als infants tenir contacte amb plantes i animals, i poder observar el pas de les estacions, atorguen als infants una millora en el desenvolupament físic i cognitiu, afavoreixen el joc imaginatiu i els hi estimulen l’empatia. En les seves observacions també van constatar que els infants preferien jugar amb materials que puguin ser transportats, recol·lectats, deformats, que es puguin omplir, buidar, fer flotar, tirar,… I defensen que els materials manejables, com la sorra, l’aigua, l’herba, el fang i la grava, afavoreixen el desenvolupament i les oportunitats de joc.
Però malgrat els resultats d’aquestes investigacions, els espais exteriors dels nostres centres educatius segueixen reflectint una gran manca d’espais naturals. Tan sols a l’Escola La Sínia disposaven d’un petit espai amb vegetació en el qual els infants podien accedir-hi lliurement. I aquest ja atreia molts infants que observaven i jugaven amb els insectes que s’hi amagaven. Aquest fet demostra que si els infants disposessin de més propostes i de major qualitat, aquesta interacció, molt probablement, s’incrementaria i més infants obtindrien els nombrosos beneficis que la interacció amb la natura pot aportar.
Estructures de joc
La rigidesa de les normatives de seguretat i la por de la societat a que els infants prenguin mal, ha generat una creació d’elements lúdics per a ells en els quals es prioritza tant la seguretat, que com alerten Frost, Wortham i Reifel (2001), hi ha el risc que s’acabin fent avorrits pels infants; provocant que no els facin servir o que en facin un ús incorrecte. P. Walsh (1993) i A. Barbour (1999) van observar que els espais de joc tradicionals amb elements fixes, com tobogans o gronxadors, no oferien oportunitats de joc creatives, sinó que afavorien la competitivitat entre companys.
M. Davies (1996) va veure com en els espais exteriors a on es disposava de material de grans dimensions que permetien la construcció, estimulava en els infants projectes que requerien de cooperació i de treball en equip, a la vegada que estimulava la creació de jocs simbòlics complexes. Situacions que vaig observar al pati de La Sínia amb el joc a través de troncs i caixes de plàstic.
Les normatives de seguretat potser han aconseguit un descens dels accidents, però han limitat la creativitat, la flexibilitat, el desafiament i les característiques naturals dels espais exteriors. Segons Heike Freire (2013), s’ha posat tan d’èmfasi en evitar els perills que estan impedint que els infants aprenguin a valorar el risc de les seves accions, fet essencial per aconseguir desenvolupar les capacitats, ja que, com diu ella, sense risc (que no significa perill) no hi ha aprenentatge.
Discussions i conflictes
DeBord i altres (2005), van concloure que en espais exteriors de pitjor qualitat, els comportaments inadequats augmentaven. I S. Herrington i altres (2007)van observar que els conflictes entre infants augmenten quan no disposen de material manipulable en els seus espais exteriors. Si analitzem cada pati individualment, exceptuant l’escola de la Colònia Güell, degut a que només vaig realitzar sis dies d’observació, veurem que al pati d’educació infantil de l’Escola Pau Vila, el nombre de discussions que vaig observar en els dies que vaig assistir-hi és de 1,7 discussions al dia, mentre que a primària és de 0,7 discussions/dia.
Aquesta diferència és atribuïble al fet que els infants d’edats entre els 3 i els 6 anys tenen menys experiència en les relacions amb els seus iguals i a mesura que es fan grans tenen un grup d’amics més estable i una experiència dilatada en relacions amicals, circumstàncies que fan que el nombre de conflictes decreixi. Aquesta diferència es repeteix, amb valors diferents, a l’Escola La Sínia a on l’índex de discussions diàries a infantil va ser de 0,8 mentre a primària era de 0,6.
Cal tenir present que aquests valors proporcionalment són bastant inferiors als observats a l’Escola Pau Vila, ja que La Sínia tenia uns 100 alumnes més entre infantil i primària. Per tant, conclouríem que en el pati tradicional hi ha més conflictivitat que en el pati amb més opcions lúdiques. Una altra dada molt important a comentar, en referència al pati d’infantil de l’escola Pau Vila, és com ha variat l’índex de conflictivitat dels alumnes que vaig observar entre els anys 2005 i el 2008 i el curs 2016-17, la qual ha passat de ser de 0,81 discussions i/o conflictes al dia a ser de 1,7 en 10 anys.
Analitzant les possibles causes d’aquest empitjorament de la conflictivitat en aquest pati, he descartat variables com el nombre d’alumnes al centre; l’estructura del pati; la metodologia educativa de les mestres; o el nivell-socioecònomic de les famílies, ja que pràcticament no s’han modificat. Estudiant altres possibles variables que hagin pogut influir en aquest canvi, la més rellevant i que representa un canvi social a gran escala és l’accés dels infants a aparells tecnològics, ja sigui mòbils o tauletes.
Els valors de l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) demostren l’elevat increment de l’ús que els infants fan de la televisió, videojocs, ordinadors o internet, el qual en tan sols 9 anys ha augmentat un 27% l’estil d’oci sedentari en aquesta franja de població. Ens trobem doncs amb uns infants que, a diferència dels d’una dècada enrere, tenen molta dificultat de distreure’s i divertir-se en el mateix entorn i amb les mateixes propostes a on ho havien fet les altres generacions.
Els infants d’avui en dia tenen dificultats a l’hora de desenvolupar les seves capacitats imaginatives. Segons el matrimoni Singer (1992) per tal que els infants puguin desenvolupar la seva capacitat imaginativa han de disposar de l’existència d’una persona clau que l’inspiri; d’un espai; d’un temps lliure i no estructurat; i de la presència d’objectes simples i materials manipulables. Però la priorització de la seguretat, i la possibilitat d’entretenir-se en tot moment amb pantalles diverses, impedeix entre altres coses, que els infants tinguin temps per activar els seu pensament.
Ho hem vist al pati d’infantil de l’escola Pau Vila, a on l’índex de conflictivitat s’ha duplicat en tan sols 10 anys. La comparació entre patis ens ha demostrat com en els patis amb més opcions lúdiques els infants estan més a gust perquè acostumen a trobar espais que s’adapten a les preferències de cadascú, i això queda palès amb la reducció del soroll i de la conflictivitat.
Totes aquestes dades demostren la necessitat urgent d’embellir i donar propostes de joc més atractives als espais exteriors, amb l’objectiu de despertar les aptituds lúdiques i imaginatives que les noves generacions no estan desenvolupant, degut a l’aïllament de la natura i a la manca de relacions socials en el que estant sotmesos.
Per tant, s’han de crear espais en els quals els elements naturals manipulables i transformables en seguin els protagonistes, ja que com hem vist, permeten, entre molts altres aspectes, crear, aprendre, experimentar, treballar en equip, superar la frustració, divertir-se i imaginar. Tots ells, elements bàsics per afrontar les dificultats del dia a dia, tan durant la infantesa com, posteriorment, en la vida adulta.
Estudi realitzat amb el suport de MILANTA i amb la col·laboració de l’Escola Pau Vila del Papiol, l’Escola La Sínia de Molins de Rei i l’Escola Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló.
Bibliografia
Barbour, A. (1999) The impact of play ground design on the play behaviors of children with differing levels of physical competence. Early Childhood Research Quarterly Volume 14, Issue 1, 1999 Pages 75-98.
Davies, M. (1996) Outdoors: An Important Context for Young Children’s Development Early Child Development and Care, Volume 115, 1996 – Issue 1
DeBord, K., Moore, R., Hestenes, L., Cosco, N. i McGinnis, J. (2005) The Preschool Outdoor Environment Measurement Scale. Lewisville, NC: Kaplan Early Learning Company.
Freire, H. (2013)Educar en verde. Ideas para acercar a ninos y niñas a la naturaleza. Barcelona: Graó.
Herrington, S.; Lesmeister, C.; Nicholls, J.; Stefiuk, K. (2007)7Cs: An Informational Guide to Young Children’s Outdoor Play Spaces. By OutsideCriteria. [En xarxa] http://www.wstcoast.org/playspaces/outsidecriteria/7Cs.pdf
Singer, D.; Singer, J. (1995) Nel regno del posibile. Gioco infantile, creatività e sviluppo dell’immaginazione. Firenze: Giunti.
Susa, A. i Benedict, J. (1994)The Effects Of Playground Design On Pretend Play And Divergent Thinking. Environment and behavior,Volume: 26 issue: 4, page(s): 560-579 Issue published: July 1, 1994.
Walsh, P. (1993). Fixed equipment: A time for change. Australian Journal of Early Childhood, 18: 23-29.
