De la presó de Wad-Ras al món a través d’una escola bressol

La llar d'infants Cobi, a pocs metres del Centre Penitenciari de Dones de Barcelona, és la finestra al món i a la inclusió i socialització dels fills de les recluses. És un cas únic a Catalunya.

Pau Rodríguez
 
 
 

Els nens surten de Wad-Ras acompanyats per una educadora i una voluntària.

Els nens surten de Wad-Ras acompanyats per una educadora i una voluntària. / Enric Català

La Marisa es lleva a les 7.30 h i desperta a la seva filla, la Clara, que té poc més de dos anys i a les 9 h ja ha de ser a la seva escola bressol. La mare la vesteix, li prepara l’esmorzar i la motxilla. Després l’abriga bé, que ja es nota l’hivern, i li fa un petó. Però a diferència de la majoria de mares, no l’acompanyarà fins la porta de l’escola. No ho farà perquè la Marisa -nom fals, igual que el de la filla- compleix condemna al Centre Penitenciari de Dones de Barcelona, conegut popularment com Wad-Ras. Es quedarà treballant a la perruqueria del centre mentre la Clara, juntament amb els altres sis infants que viuen al centre penitenciari, travessen, com cada matí, el carrer que separa el que és casa seva del’escola Cobi, una escola bressol de l’Ajuntament de Barcelona que s’ha convertit per a ells en una autèntica finestra al món i a la normalització de la seva infància, encara que no en siguin encara del tot conscients.

“Al principi em va costar, perquè la meva filla era tot el que tenia aquí, i estant tancada sempre tens por del que pugui passar, de si te la treuran… però un cop acceptat veus que no hi ha res millor per a ella”, relata la Marisa, que ha deixat una estona la perruqueria per atendre’ns. “Això no és una casa normal, vulguis o no és grisa, i Cobi és un lloc on a més d’aprendre viu en un espai bonic”, sosté.

“És fonamental per a la seva socialització, com ho és per a qualsevol infant de la seva edat”, constata Maria Roca, directora de l’escola bressol. Aquest centre públic, ubicat a escassos metres de Wad-ras, reserva des de la seva creació, el curs 2011-2012, set places per escolaritzar els nens i nenes que viuen al departament de mares de la presó. Es tracta de l’únic departament de tot Catalunya on les recluses poden complir l’internament amb els seus fills, sempre que siguin menors de tres anys.

Teresa Pifarré, subdirectora de Wad-Ras, explica que “una de les condicions d’acceptació dels infants al centre penitenciari és la seva escolarització a Cobi” -a més d’altres, com que la mare estigui en condicions psicològiques i de salut com per criar-los-. “La bressol és la seva porta al món”, constata. Un món que les internes no poden controlar, fet que sovint els neguiteja. “Un dia t’arriba amb una rascada al cap i clar… què li ha passat? No li pots preguntar a la mestra!”, deixa anar la Marisa. Per contrarestar aquest desassosec, la directora de l’escola Cobi se n’ha empescat una. “Cada divendres els posem dins la llibreta un parell de fotos on se’ls vegi rient al pati; cap frase, només unes fotos”, explicaRoca. I efectivament, la iniciativa causa furor. “Les fotos! Això és el millor que ens poden donar, t’ho juro!”, confirma la Luz -també nom fals-, companya de la Marisa al departament de mares.

Així doncs, cada matí, aquest grup d’infants matriculats a l’escola bressol municipal Cobi, acompanyats d’una educadora social i un voluntari, segueixen el seu ritual diari de sortida a l’exterior. Després de despedir-se de les mares, desfilen cap a la porta que separa l’interior de la presó de la zona de despatxos. Allà un funcionari ja els espera, saludant-los a través de l’espiell; els obre la porta i caminen passadís avall, entre manyagues i afalacs de la resta de treballadors -avui s’hi suma el fotògraf del diari-, fins que surten del centre, creuen el carrer sota el sol d’hivern i entren a Cobi, on l’educadora social els acompanya durant l’estona d’acollida que fan tots els nens i nenes amb els seus pares cada matí a l’escola.

“La comunitat educativa ho té molt assumit i es viu amb absoluta normalitat, sense cap tipus d’estigmatització, ni molt menys. Ara entraries a l’escola i series incapaç de distingir quins són els fills de les internes”, constata convençuda la directora. Sense anar més lluny, la resta de pares a vegades ajuden els voluntaris quan se’ls ha de venir a buscar en acabat de la jornada escolar. “És una sort i un orgull”, afegeix la subdirectora de Wad-Ras, Teresa Pifarré, que recorda que en èpoques anteriors, com quan la SIDA causava estralls als anys 80, era molt més complicat convèncer les famílies i els centres educatius de la necessitat d’incloure aquests infants i de la seva situació de normalitat.

Una tranquil·litat que és compartida per educadors, famílies i nens, encara que en el cas d’aquests últims comença a “trontollar” -en paraules de Pifarré- quan passen dels dos anys i, poc a poc, van percebent que la seva realitat no és la mateixa que la dels seus companys d’escola. Ja no tornen a la presó amb tanta alegria a les tardes; inclús amb plors els diumenges, després de passar uns dies amb familiars. “En el seu procés evolutiu i cognitiu van ampliant els camps de relació, i comencen a crear conceptes bàsics, el dins i el fora, a anticipar situacions… I senten que els seus amics van al parc amb els pares i ells no… Van prenent consciència de la seva realitat i alguns ho viuen amb cert dolor”, subratlla Roca.

És per això que l’edat màxima per als infants a Wad-ras és de tres anys. “Abans era fins als sis, però la situació es tornava insostenible i perjudicial per a ells”, detalla Pifarré. Un cop passen dels dos, des del centre, en col·laboració amb l’Administració, “intentem fer el posible perquè les mares ja puguin començar a sortir, ja sigui de permís o amb el tercer grau, per normalitzar la situació”.

Una de les recluses amb la seva filla, a la seva habitació de Wad-Ras.

Una de les recluses amb la seva filla, a la seva habitació de Wad-Ras.  /Enric Català

Viure en família a Wad-ras

“Sabem que és una presó, i que no serà mai una llar, però els nens li donen alegria; les parets estan pintades de colors i les portes obertes”, explica la Marisa del que en els darrers anys ha estat el seu sostre i el de la seva filla. La fredor indissociable de qualsevol centre penitenciari queda diluïda entre els crits dels nens i les joguines escampades a la sala compartida.

El departament de mares de Wad-Ras és, des de la seva creació l’any 1991, l’únic espai de totes les presons catalanes en què es permet la cohabitació de mares i fills petits -actualment n’hi ha uns set-. És un mòdul a part, i compta amb “diverses particularitats destinades a garantir un major benestar de mares i nens”, avança Pifarré. Les internes no dormen en cel·les tancades, sinó en habitacions amb una porta de fusta que no es tanca amb clau. Tampoc no mengen amb la resta, sinó que compten amb una cuina-menjador en què són elles les que preparen les farinetes pels seus fills. “Així controlen el menjar i se’n responsabilitzen”, explica Pifarré.

“Tenim més marge de llibertat, però perquè tenim també més responsabilitat”, reflexiona la Marisa. I també tenen una atenció especial per part d’un equip multidisciplinar format per educadors, pediatres o el nutricionista que s’encarrega de dissenyar els menús.

Presó i bressol, en diàleg

El projecte d’incorporació d’infants de mares recluses a l’escola bressol municipal Cobi s’ha impulsat des de l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona (Ajuntament de Barcelona), en col·laboració amb el Centre Penitenciari de Dones de Wad-Ras (departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya). Cada curs, des de l’Ajuntament de Barcelona, es reserven en aquest sentit un total de set places en la resolució de preinscripció i matrícula.

Gerard Ardanuy, regidor d’Educació i Universitats, indica que “des de l’IMEB impulsem el desenvolupament d’un diàleg i treball permanent entre la direcció de l’escola bressol municipal Cobi i la direcció del Centre Penitenciari de Dones de Wad-Ras, per avaluar el seguiment d’aquest projecte”. Ardanuy, afegeix que “aquest diàleg constant entre l’escola i el centre penitenciari serveix, entre d’altres coses, per impulsar actuacions coordinades i sostingudes que permeten atendre de manera particular a cadascun d’aquests infants i fer-ne un seguiment acurat, dins del marc del desenvolupament habitual i ordinari del dia a dia de l’escola”.

    Els infants, arribant a l'escola bressol. / Enric Català

Els infants, arribant a l’escola bressol. / Enric Català

“L’escola bressol és un món ric de relacions i esdevé per a ells i per a la resta d’infants com una gran familia” resumeix la directora de Cobi, que quatre cops a l’any entra a Wad-Ras amb l’equip docent de l’escola per fer extensiva la reunió de pares a les mares de la presó, inclús amb entrevistes individuals. “També a final de curs, quan fem una reunió amb les famílies que escolaritzaran per primer cop els seus fills”.

Un dels reptes de qualsevol centre educatiu, sobretot en etapes tan clau per al desenvolupament d’hàbits dels infants, és aconseguir que hi hagi certa continuïtat entre el que transmet l’educador i el que fa l’infant a casa seva. Però com s’aconsegueix això quan hi ha l’enreixat d’una presó entre mig? “Amb constant diàleg; si hi ha predisposició dels treballadors del centre penitenciari i de Cobi, com és el cas, intentem posar al màxim de facilitats”, argumenta Pifarré, que recorda que la directora de Cobi pot entrar al centre sempre que sigui necessari.

Aquests dies la subdirectora de Wad-ras està buscant taules i cadires petites per a què els nens no hagin de menjar en trones. “No hi havíem pensat, però l’última vegada que va venir la Maria ens ho va fer notar”, relata Pifarré. “Aquesta edat és el moment en què els nens han d’aprendre a estar quiets per si mateixos”, subscriu Roca.

Aquest és un exemple de la comunicació entre Wad-Ras i Cobi, que depenen de dues administracions diferents –la Generalitat i l’IMEB, respectivament-. Però en aquest sentit, Roca vol deixar clar que la seva relació amb les mares recluses, malgrat la seva situació, pot ser igual de senzilla que amb altres famílies.

La connexió entre la presó i la bressol és també una manera que tenen les mares de seguir en contacte amb la vida exterior. “L’altre dia va venir la nena cantant La castanyera, i la vam estar cantant junts”, recorda la Marisa. “Inclús una interna russa, que no parlava gens de català, n’ha arribat a aprendre una mica gràcies al seu fill”, celebra Pifarré.

“Fa uns dies em va venir una de les mares molt emocionada”, relata la directora de Cobi, “és una de les mares que té el tercer grau, és a dir, que pot sortir, i l’havien convidat a la festa de la castanyada”. M’han convidat, a mi, anava dient-li la mare a la directora, mentre plorava. I ella li responia: “Home és clar, però si ets la seva mare, no?”.