A les acaballes del curs passat, el juny de 2016, alguns mitjans es van fer ressò de declaracions de responsables de les administracions educatives que anunciaven la creació d’instituts escola a zones amb situació socioeconòmica precària. Els responsables actuals del Departament d’Ensenyament no són partidaris dels instituts-escola. Els pocs que havia previst el govern tripartit es van anul·lar quan Convergència va tornar a governar. No fos cas que des dels centres públics es fes competència a les escoles privades o concertades (que ofereixen l’ensenyament 3-16 o 18) amigues dels dirigents convergents.
Es planteja el tema a barris dels anomenats deprimits. La iniciativa consisteix a convertir centres de primària en institut escola. Hi ha la intenció de fer-ne un al barri de la Mina, a Sant Adrià de Besòs, fusionant escola i instituts existents malgrat les protestes que ha generat. Es va fer quelcom semblant al barri de Sant Cosme, al Prat de Llobregat; i se’n plantegen més, potser a Roquetes, districte de Nou Barris, i a altres barris de Barcelona segons declaracions del Comissionat d’Educació de l’Ajuntament de la ciutat comtal.
En aquests barris no es produirà, segurament, la competència amb la concertada per tant s’hi poden implantar. Sembla que les administracions que impulsen la creació dels instituts esmentats tenen previstes actuacions complementàries per pal·liar l’absentisme i millorar l’èxit escolar; no dubtem de la bona intenció però som escèptics pel que fa als resultats. El tema de l’absentisme escolar de la població en risc –argument que es posa en primer lloc per justificar les actuacions– és real i important, però respon a un conjunt de causes i situacions que el fet d’intentar mantenir nenes i nens al mateix edifici fins als setze anys no és suficient de cap manera.
L’absentisme es deu a uns quants factors, la no continuïtat de 3 a 16 en pot ser un però n’hi ha d’altres: les expectatives familiars, els costums tradicionals, un futur incert, un entorn familiar desestructurat, la crisi imperant ja fa anys, l’augment de les desigualtats, l’escola que ja no representa un ascensor social… aquests factors és difícil que millorin només amb la nova organització escolar.
Cal tenir en compte, primer, que les actuacions adreçades exclusivament a persones en risc d’exclusió no són útils. Per atendre les diferències i la diversitat hauríem de pensar en alternatives per a tothom; totes les persones som diferents però hem d’evitar que les diferències es converteixin en desigualtats com està passant, malauradament, massa sovint. Les segregacions, fins i tot les fetes amb bona intenció, augmenten les desigualtats i poden animar la desviació d’alumnat a les concertades on hi ha poca presència de criatures amb desavantatges per aprendre. Si les alternatives previstes són positives per a infants i adolescents per què no s’apliquen a tots els barris? Per què no s’anuncia un pla global per a la ciutat i no només per a sectors deprimits? A sant Adrià, al Prat, a Barcelona hi ha altres barris i altres escoles.
Recordem que en l’àmbit del centre s’han fet al llarg dels anys, diferents estratègies per atendre l’alumnat amb desavantatges per aprendre: unitats d’adaptació curricular, aules taller, aules obertes, aules d’acollida… (no em refereixo a les actuacions en negatiu: grups de bons, mitjans i dolents, agrupaments flexibles…). Generalment en aquests agrupaments s’han dut a terme experiències molt interessants que han ajudat a criatures o adolescents que s’hi aplegaven… però la resta d’alumnat continuava amb les inèrcies i amb les metodologies tradicionals. Vaig conèixer nois i noies que es portaven malament per ser admesos a l’aula oberta de l’institut… Per què no s’aplicaven les estratègies innovadores a tot l’alumnat? Feliçment avui ja tenim estratègies innovadores que es poden aplicar a tothom, sense segregacions… Una experiència històrica que podríem aplicar al tema dels instituts escola. Certament és una bona opció si s’aplica a tothom, si s’hi barreja tothom, si hi participa tothom i no només els grups humans desafavorits… si no es fa així, seguiran augmentant les desigualtats, seguiran les diferències entre alumnat en risc i aquell que de moment no ho està, algunes famílies seguiran buscant centres on no es trobin amb segons qui. Entenc que l’alternativa no serà senzilla mentre tinguem l’alumnat dividit segons procedència de classe en centres públics, concertats i privats. Però, segurament seria desitjable buscar estratègies que frenessin o revertissin l’actual situació i no que la mantinguessin o consolidessin.
Resumint, qualsevol canvi en positiu ha d’estar a l’abast de totes les persones, de totes les famílies. Poca innovació poden fer aquells centres que per motius econòmics o de dedicació no poden acollir a totes les menes de famílies que hi ha al nostre país, perquè la seva situació econòmica, el seu origen social o la composició dels seus membres… en són un impediment.
En segon lloc és important que s’impliquin totes les administracions; les alternatives no són responsabilitat exclusiva del sistema d’ensenyament. L’educació és cosa de tota la comunitat. Infants i adolescents s’eduquen al llarg de tot el dia, de totes les hores, al grup familiar, al barri, a l’escola, al centre d’esplai, al club esportiu, a les biblioteques, als carrers… educació formal i no formal (no hauríem de fer aquesta separació) han d’estar al mateix nivell d’importància.
Els centres escolars que es volen convertir en institut escola són actualment guetos artificials. S’hi aplega una proporció d’alumnat en risc d’exclusió molt més alt que el que hi ha al barri o entorn proper. La reconversió en institut pot ajudar a consolidar el gueto. L’alumnat no tindrà relació amb altres nois i noies en tota la seva escolarització obligatòria. Aquest pot ser un efecte col·lateral: que les famílies d’altres barris no s’hagin de barrejar amb segons qui.
Els guetos escolars artificials són un fenomen que ve de lluny i mai s’ha tractat amb ganes de voler arreglar-lo. La baixada de la natalitat, l’augment dels concerts, la presumpta llibertat de les famílies a escollir escola, els sentiments racistes i classistes d’una part de la població… van provocar, a partir de 1980, que els centres que acollien un nombre significatiu d’alumnat d’altres cultures més pobres veiessin minvar les matrícules de l’alumnat autòcton. Per aquest motiu a les darreries dels 80 del segle passat, des del Programa d’Educació Compensatòria, es redactava una circular adreçada a totes les comissions de matriculació i a inspecció, recomanant que no s’apleguessin a un centre escolar un nombre desproporcionat d’alumnat amb risc de marginació que se’n deia en aquella època. Aleshores es pensava en alumnat gitano en situació precària i en els primers nouvinguts provinents de països pobres. Malgrat que la circular anava signada pel director general d’Innovació Educativa (el malaguanyat Ramon Juncosa), pràcticament cap comissió en va fer cas al llarg dels quatre cursos que es va emetre la recomanació. Vic i algun altre municipi van ser les excepcions. Amb el canvi de director general es va acabar la indicació.
Ara trobem els resultats d’haver tancat els ulls quan s’hi era a temps. A Catalunya tenim moltes escoles i instituts guetificats. Amb la recent iniciativa podem aconseguir que el fenomen es consolidi i es continuï frenant la correcta inclusió dels nois i noies de famílies en risc al sistema d’ensenyament i, a la llarga, al país. No és el futur que voldríem les persones interessades en l’educació, que m’agrada pensar que som la majoria. Actuacions que vagin en la línia de la inclusió escolar per a tothom poden ser una alternativa. Les utopies serveixen per caminar (ha deixat escrit en Galeano) i, sobretot, per no caminar en sentit equivocat.
