Tot i que els processos d’escolarització són fonamentals, és obvi que no asseguren el desenvolupament integral dels infants ni l’èxit en el seu procés d’incorporació social. Certament, la influència de l’escola en la vida d’un infant és molt important però, en definitiva, no deixa de ser un agent més dels molts que constitueixen la xarxa d’influències en l’infant. Els agents informals com la família, el grup d’iguals o l’entorn social són molt determinants, com també ho són els altres agents socioeducatius estructurats (mal anomenats “no formals”), com poden ser els recursos de lleure, els centres oberts, els centres juvenils o qualsevol altre recurs que de manera intencional i sistematitzada organitza accions educatives per a la promoció de l’infant.
L’infant és el resultat de les múltiples influències que rep, de manera que l’escola sovint es troba davant d’un munt d’interferències que l’allunyen del seu objectiu principal. Això és especialment rellevant en entorns socials desfavorits on el fracàs escolar s’ha convertit en un dels problemes més greus i on l’escola es veu impotent per frenar-lo.
En conseqüència, l’educació de l’infant requereix la integració el més harmònica possible de tots els agents que intervenen en el seu procés de construcció personal, tant des de la perspectiva dels aprenentatges escolars com des del desenvolupament personal i social. Ara bé, com integrar tots aquets agents en una proposta coherent i construïda de forma cooperativa?
L’espai escolar ens permet garantir una equitat en situacions desfavorables al ser un espai d’assistència obligatòria que garanteix un dret, de manera que es converteix en un recurs ideal per arribar a tots els infants. Però, tal com venen dient des de fa molt de temps els mestres i les mestres, l’escola “no arriba a tot” i no és raonable que tot allò que la societat considera que ha d’estar en la formació d’un infant-jove es traslladi a l’escola.
La primera reflexió és que l’escola del segle XXI ha de continuar sent l’espai dels infants i els joves, però no necessàriament ha de ser un espai únicament dels mestres.
Convé començar a contemplar l’acció que es desenvolupa dins de l’escola des d’una perspectiva àmplia, clarament interdisciplinària amb la incorporació de nous professionals que assegurin una comunicació fluïda entre l’escola i la resta d’agents estructurats i no estructurats que influeixen en l’infant.
Des del nostre punt de vista, una figura que pot fer importants aportacions és l’educador/a social.
Què aporta l’educació social a l’escola?
Abans de res, convé recordar que l’educació social és una professió de caràcter pedagògic que treballa amb persones i grups, i que té per objectiu afavorir l’adquisició dels sabers culturals i desenvolupar les competències que possibiliten la integració social. L’educació social identifica i fa explícits aquells elements que afavoreixen una bona incorporació social; construeix escenaris de desenvolupament on adquirir coneixements i competències socials mitjançant projectes d’acció estructurats de caràcter individual o grupal.
Donada la seva posició perifèrica en relació a tots els agents socioeducatius, identifica i fa explícits la funció educativa i les potencialitats de cadascun d’ells, els posa en relació, elabora propostes per integrar-los i identifica possibles contradiccions o buits entre ells.
Des d’aquesta perspectiva, considerem que l’educació social pot fer una funció molt important en l’educació del segle XXI. Com a mínim, pot fer aportacions en els següents aspectes:
Fora de l’escola:
- Posar en relació els diferents agents que giren al voltant de la vida dels infants i fer una funció de dinamització i d’integració coherent de les aportacions de cadascun d’ells.
- Pot ser l’agent únic de referència d’un cas en què intervenen diverses perspectives professionals no només educatives en les que cal treballar en xarxa (ensenyament, policia local, autonòmica, salut, serveis socials i serveis especialitzats).
- L’Educador Social facilita processos, acompanyaments i simplifica la repetició i documentació entre els diferents serveis.
- Per proximitat i disponibilitat horària afavoreix l’adaptació i integració de la informació tant de les visites a domicili com del seguiment familiar dins i fora de llar. L’Educador social permet centrar-se en les necessitats de la persona i la família i optimitzar els recursos del territori.
- S’evita la duplicitat de la informació de la història vital de les persones i s’agilitzen els processos burocràtics i l’atenció i intervenció de les persones.
Dins de l’escola:
- Pot ocupar-se de pensar i organitzar la vida comunitària de l’escola, en tant que espai social d’interaccions múltiples que van més enllà del que passa a l’aula: convivència, ajuda mútua, participació, prevenció de bulling, mediació, etc.
- Pot ocupar-se de construir ponts regulars entre l’escola, les famílies i la comunitat en el seu conjunt.
- Pot treballar amb les famílies en el suport als processos de reforç escolar i el desenvolupament de les competències parentals.
- Pot ocupar-se també del desenvolupament de matèries curriculars transversals com poden ser la prevenció de conductes de risc, la igualtat de gènere, el desenvolupament de propostes d’aprenentatge-servei que afavoreixin la comunitat, l’orientació laboral i la transició escola-treball, entre d’altres.
- Pot oferir formació en projectes educatius com: prevenció dels trastorns alimentaris, prevenció del consum de substàncies tòxiques, projectes d’integració a la multiculturalitat, d’educació sexual i valors, projectes comunitaris que permeten trencar amb els prejudicis i estereotips socials i culturals …
- Pot crear projectes que fomentin i desenvolupin una intel·ligència emocional vinculada a la pròpia autoestima i a la potencialitat de les competències personals alhora que desenvolupi l’actitud d’empatia i comprensió del punt de vista de l’altre.
Repensar l’escola requereix superar la confusió entre educació i escolarització i imaginar altres maneres d’estructurar cooperativament l’acció educativa al voltant de l’infant des de totes les perspectives que l’influeixen.
Finalment, valdria la pena reflexionar sobre la importància de fer un canvi en la cultura dels professionals que treballen en l’àmbit educatiu. Així, caldria deixar enrere el model basat en la lògica dels serveis on tots els agents educatius desenvolupen propostes independents i multidisciplinariàries, i en el millor dels casos es coordinen entre ells. L’objectiu seria passar un model que posa en el centre l’infant i les seves necessitats, de manera que els diferents professionals de l’educació han de treballar en xarxes interdependents i interdisciplinàries de caràcter cooperatiu.
Val la pena avançar en la direcció de tots aquests canvis. Així asseguraren una major qualitat en l’atenció que reben els infants i una major satisfacció de tots els professionals pels resultats de la feina aconseguida.
Gisela Riberas i Jesús Vilar són professors de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés –URL
