La idea d’aules com a espais lliures de violència, on s’ha de fomentar la cultura de pau, el debat i el pensament crític és compartida per gairebé tots els agents educatius. “Llavors, per què ens costa tant fer fora l’exercit i la normalització del militarisme i les armes dels espais formatius?”, es pregunta Ainhoa Ruiz, investigadora del Centre Delàs, membre de la Campanya Desmilitaritzem l’Educació i autora d’un recent Policy Paper sobre la temàtica amb l’Institut Català Internacional per la Pau.
Estats Units, on cada pocs mesos hi ha tirotejos a escoles, on el poder i influència de l’Associació del Rifle és un debat candent és un potent referent cultural i polític. Però no cal mirar al país que ha militaritzat la frontera amb Mèxic i que el president del qual va proposar que els mestres anessin armats per a trobar polèmica amb les armes i l’escola. Ben a prop, ens trobem amb que els salons i fires d’educació no són pas noticia per les ofertes educatives sinó per la presència de l’exèrcit. Va passar fa un mes amb el Saló de l’Ensenyament i està tornant a succeir amb la Fira de la Formació a Lleida o l’Expojove de Girona, a la que ja s’ha decidit que les Forces Armades podran assistir, però sense uniformar.
Al Saló de l’Ensenyament l’exercit va afirmar que no hi eren per reclutar sinó per promoure una opció formativa com qualsevol altra
Poden dir-li com vulguin, però és reclutament. Entrar a l’exercit no és una feina qualsevol: no et pots sindicar ni estar en un partit polític. I això només des del punt de vista laboral: el més preocupant és que és una ocupació que et prepara per a una guerra. Per a, donat el cas, defensar la pàtria d’una amenaça, més o menys abstracta, i acceptar un model que es basa en l’agressió a l’altre.
A més, va en contra dels valors que ha d’ensenyar l’escola: si un nen dóna un cop a un altre per resoldre un conflicte li direm que les coses s’han de parlar. L’aula ha de ser un espai per al pensament crític on eduquem les persones que poden arribar a canviar el món i que no acceptin el model actual de relacions internacionals i no normalitzin la violència ni la desigualtat de gènere. Però si el militarisme entra a l’escola, no ens en sortirem mai.
Denuncieu, doncs, el no compliment de la Moció per la Desmilitarització de Catalunya al Parlament i la Declaració Institucional de l’Ajuntament de Barcelona per al no reclutament en espais educatius?
La Moció es va aprovar el 2016 i encara no s’ha fet res. Era una decisió interessant perquè suposa reapropiar espais destinats a usos militars i posar-los a disposició pública. També parla del no reclutament als espais educatius i veta la inversió pública en qüestions militars. La R+D militar no s’ha fet encara a Catalunya, a EU i Espanya sí, però ves a saber… A més d’aquestes resolucions polítiques, l’esperit de la gent i entitats educatives organitzades rebutja que hi hagi l’exercit al Saló de l’Ensenyament, per exemple, però continuen sent-hi. Així que el que fan, al final, és imposar-lo.
Des de Desmilitaritzem l’Educació trobem a faltar acció política i, en el cas de Barcelona, trobem un gran bloqueig per part del president de la Fira, Josep Lluis Bonet, que no va voler parlar ni amb nosaltres ni amb cap partit polític sobre la presència de l’exercit. Però això tampoc no és excusa, perquè la participació pública del recinte hauria de garantir que es respongués a les decisions polítiques recolzades per la societat.
A l’Expojove de Girona hi trobarem l’exercit, tot i que sense uniformar…
Personalment em preocupa molt que es pugui endolcir la seva imatge si van sense uniforme. I és que no hem d’oblidar que els militars duen armament, tancs, drons…aparells que maten. No ha de servir per ajudar-los a vendre la imatge d’un exercit d’ajuda humanitària. I no ens hem d’enganyar: els joves que s’hi apropen no busquen formar-se, sinó convertir-se en militars i una imatge que sense l’uniforme és menys agressiva i pot ser enganyosa. En un marc de crisis, de mercat laboral precari potser entrar a l’exercit es converteix en una opció si no trobes feina i si no et pots pagar una carrera, que cada cop és més cara.
El paradigma de normalització de les armes és Estats Units que, a més, és una potentíssima industria cultural. Quin missatge ens envia?
Es la idea de defensar-se un mateix de qui sigui i que tenir una arma genera seguretat. A Europa encara tenim clar que les armes no protegeixen, sinó que vol dir que qui les té et pot atacar. Però a Estats Units regna la premissa súper neoliberal que l’Estat no et protegirà: has d’estar preparat per a qualsevol conflicte i això acaba generant un estat de paranoia constant que passa factura.
El president Donald Trump va plantejar que per a prevenir els tirotejos els professors anessin armats
És totalment traumàtic: fer-los soldats urbans i obligar-los a assumir tota la pressió que la seva seguretat i la dels seus alumnes passa per matar un company armat. La cosa no va per aquí: necessitem analitzar per què hi ha la necessitat d’agafar una arma i atacar els companys de classe per a evitar estancar-nos en una societat de la por. És així com normalitzem polítiques repressives: perquè tenim por. Per què si no acceptem l’exercit francès armat al carrer?
I la seguretat no és això, és molt més: és poder accedir a l’educació i al sistema sanitari, poder desenvolupar-te com a persona en llibertat i les polítiques neoliberals van en contra d’aquesta seguretat humana. En lloc de destinar recursos al sistema del benestar els destinem a armar fronteres. Si no tenim garantits uns recursos bàsics, immediatament entrem en la lògica competitiva extrema que tothom que no siguis tu és l’enemic.
Quin escenari ens planteja la possible entrada a l’aula de l’assignatura de Cultura de la Defensa?
L’exercit té molt contingut polític: per als bel·licistes vol dir protecció de la pàtria en un moment en què les inversions en armament estan a l’alça i que revelen l’aparició d’un nou enemic que és la immigració. Abans era una qüestió que es trobava a l’agenda social però ara és una qüestió de seguretat: tot el que ve de fora s’ha de vigilar perquè s’entén com una cosa dolenta i ens duu a un discurs de confrontació entre els nosaltres i l’ells. I aquí l’exercit juga un paper de cohesió social dins l’estat nació que s’ha de protegir.
Tenim les fronteres tancades per les persones, però no per l’enviament d’armes. No deixem d’ingerir en territoris en conflicte, generant violència que fa que la gent fugi de les seves cases. És important que l’educació es plantegi aquestes coses però això no passarà si ens introdueixen l’assignatura de Cultura de la Defensa que, claríssimament, és una neteja de cara de l’exercit.
Posem per cas que arriba a les aules: com s’imparteixen valors a tutoria o es parla de les destrosses de la Guerra Civil i a l’hora següent es fa Cultura de la Defensa?
S’entraria en una dinàmica de bons i dolents: si vam entrar a Iraq o l’OTAN va intervenir a Líbia -país que van deixar totalment destrossat- és perquè hi havia un regim dolent i s’hi havia de fer alguna cosa. Això ens duu a un pensament binari que no interessa a l’escola: a les guerres no hi ha ni bons ni dolents, només persones que volen fer valer les seves idees amb la força. I només parlem de la violència, mentre que els qui lluiten per la transformació social des de la pau queden invisibilitzats.
Encara hem de veure si s’implementarà aquesta assignatura, però espero que la comunitat educativa s’organitzi contra el que seria un atac frontal as valors educatius. Confio en els docents, que han demostrat una capacitat de resposta ràpida i potent envers als intents d’ingerència al model educatiu català. Però també seria desitjable que els adolescents plantessin cara i es qüestionessin si volen tenir aquesta assignatura i aprendre de la cultura bel·licista enlloc de la cultura de pau i resistència no violenta.
Hem de mantenir l’escola com un espai on es qüestioni absolutament tot: si als 20 anys no creus que el món pot ser diferent, quin adult seràs als 50? L’antimilitarisme no té les respostes però té les preguntes. Sembla que ens quedem en un marc molt superflu dient: no volem armes a les escoles, però aquesta reivindicació, que pot semblar simple i òbvia, amaga tot un qüestionament i pensament crític.
