L’interès d’Antonio Machado (Sevilla 1875 – Cotlliure 1939) per l’educació, que va anar creixent fins convertir-lo en passió, li ve de família: el seu pare era amic de Joaquín Costa i de Francisco Giner de los Ríos, l’ànima de la Institució Lliure d’Ensenyament (ILE), on es va educar Machado. Giner va ser el seu mestre i a ell li va dedicar un poema després de la seva mort el 1915: “Allí el maestro un día/ soñaba un nuevo florecer de España”.
També professa una gran admiració cap a Manuel B. Cossío, el professor i pedagog de la ILE que més va contribuir a que les idees liberals –res a veure amb els liberals i neoliberals d’avui–, de modernització i renovació escolar quallessin en diverses iniciatives de gran calat educatiu. S’hi inspira Machado, per exemple, a l’hora d’escriure l’article “Sobre Pedagogía”, on recull la recomanació de l’il·lustre institucionista d’enviar els millors mestres a les escoles del camp: “Pero no basta con enviar maestros; es preciso también enviar investigadores del alma campesina, hombres que vayan no sólo a enseñar sino a aprender”. I acaba insistint en la necessitat d’europeïtzar Espanya, enviant a l’estranger joves estudiosos per familiaritzar-se amb les noves idees avantguardistes.
Machado va ser catedràtic de francès als instituts de Sòria, Baeza, Segòvia i Madrid. Durant tot aquest temps l’acompanya l’empremta institucionista i la ferma convicció que la cultura i l’educació, amb el consegüent combat contra la ignorància i a favor de la construcció de més i millors escoles, eren el principal instrument per a la regeneració social i moral del país. Un desig que va poder materialitzar parcialment –perquè el temps va ser molt escàs– durant la II República, també coneguda com la República dels mestres. Machado va mostrar una gran admiració pel projecte de les Missions Pedagògiques, assistint a diverses reunions del seu Patronat, col·laborant en l’organització del Teatre del Poble.
El record de la infància, de l’ensenyament i aprenentatge, de l’escola i del mestre són presents en l’obra literària d’aquest poeta i intel·lectual sevillà. Així, a “Recuerdo infantil”, un poema molt divulgat, es fa una crítica al model tradicional d’ensenyament, amb les seves inútils rutines de la recitació i la memorització, protagonitzades per un mestre d’aspecte gens agraciat –un tòpic molt característic de l’anomenada literatura pedagogitzada– que generen tedi i avorriment en l’alumnat. “Una tarde parda y fría/ de invierno. Los colegiales/ estudian. Monotonía/ de lluvia tras los cristales/ Es la clase. En un cartel/ se representa a Caín/ fugitivo, y muerto Abel/ junto a una mancha carmín./ Con timbre sonoro y hueco/ truena el maestro, un anciano/ mal vestido, enjuto y seco,/ que lleva un libro en la mano/ Y todo un coro infantil/ va cantando la lección;/ mil veces ciento, cien mil;/ mil veces mil, un millón”…
Juan de Mairena va ser un dels heterònims apòcrifs utilitzat per Antonio Machado –d’ell deia que era el seu jo filosòfic–. Les seves reflexions més madures sobre art, literatura, política, filosofia, cultura i educació es plasmen precisament, en el seu llibre en prosa: “Juan de Mairena. Sentencias, donaires y recuerdos de un profeso apócrifo.” (1936). Ha estat molt citat el diàleg amb un alumne en la seva classe de Retòrica i Poètica on s’ironitza sobre l’ampul·lositat del llenguatge i la xerrameca buida a la qual tant s’oposava el poeta, partidari sempre de l’escriptura neta i senzilla: “Señor Pérez, salga usted a la pizarra y escriba: “Los eventos consuetudinarios que acontecen en la rúa.” / El alumno escribe lo que se le dicta./ – Vaya usted poniendo eso en lenguaje poético./ El alumno, después de meditar, escribe: “Lo que pasa en la calle”./ Mairena –No está mal”.
En un altre text d’Antonio Machado-Juan de Mairena es comenta el respecte que mereix el mestre i les influències mútues que s’estableixen entre aquest i l’alumne: “Cómo puede un maestro, o, si queréis, un pedagogo, enseñar, educar, conducir al niño sin hacerse algo niño a su vez y sin acabar profesando un saber algo infantilizado? Porque es el niño quien, en parte hace al maestro (…) El niño nos revela que casi todo lo que él no puede comprender apenas si merece ser enseñado, y, sobre todo, no acertamos a enseñarlo es porque nosotros no lo sabemos bien todavía.”
Sabies lliçons pedagògiques per al professorat d’ahir, d’avui i de demà per part d’un escriptor savi i sensible que, com tants altres, va haver d’exiliar-se al final de la Guerra Civil.
A continuació, pots consultar els actes d’homenatge al poeta que se celebren a les ciutats on va deixar-hi emprempta:
Homenatge a Machado, Leonor i Odón Alonso, a Sòria.
Antonio Machado, una honda palpitación, a La Casa de los Poetas de Sevilla.
A La Vanguardia: sobre els homenatges a Cotlliure i a vuit províncies andaluses.
