Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
L’any 1979, en una Santa Coloma de Gramenet marcada per grans canvis socials i polítics, un grup de mestres va iniciar un projecte que ha esdevingut important en la història educativa d’aquesta ciutat: el Casal del Mestre. Aquest col·lectiu va néixer del convenciment que l’educació pública, democràtica, catalana i arrelada al territori era clau per transformar la societat. Durant més de quatre dècades, ha estat un espai de trobada, reflexió, acció i compromís col·lectiu.
Els orígens: lluita social i educativa als anys 70
Els anys 70 van suposar una etapa de profunds canvis demogràfics i socials a Santa Coloma. L’arribada massiva de població jove procedent d’altres regions de l’Estat va generar una gran pressió sobre els serveis públics, especialment en l’àmbit educatiu. Les escoles existents eren insuficients, i proliferaven centres privats precaris. En aquest context, amb el final del franquisme i l’impuls del Pla Popular, es va començar a articular un moviment per una educació pública de qualitat que respongués a les necessitats reals del territori.
Aquest moviment no era aliè a l’esperit de l’època, marcat per la voluntat de democratització i participació ciutadana. L’educació es va concebre com una eina de justícia social, i la figura del mestre va esdevenir central en aquest procés. El Casal del Mestre va néixer en aquest clima de compromís i esperança, i ràpidament es va constituir com un actor compromès en les transformacions educatives de la ciutat.
El naixement d’un moviment pedagògic
El Casal va sorgir com una resposta col·lectiva a una necessitat compartida: crear un espai que permetés repensar l’educació des de la pràctica i des del territori. Mestres de diferents centres van unir esforços per generar un entorn d’aprenentatge mutu i permanent. Aquest esperit col·laboratiu es va traduir en la creació de xarxes, seminaris, grups de treball i jornades pedagògiques que no només buscaven innovar dins de l’aula, sinó també reforçar els vincles amb la comunitat educativa i amb la ciutat. I fer-ho sempre a partir de les iniciatives i experiències pròpies dels centres educatius de la ciutat, buscant la forma de completar-les amb les aportacions d’altres persones i col·lectius de fora.
Les primeres Jornades Pedagògiques (1980), celebrades amb una forta participació i impulsades pel nou ajuntament democràtic, van marcar l’inici d’una etapa de dinamisme, creació i enllaç amb altres moviments renovadors de Catalunya. Aquestes trobades no només eren espais de formació, sinó també d’activació social i de construcció d’una identitat professional compartida.
El Casal del Mestre, un més dels Moviments de Renovació Pedagògica
El 1975, l’Escola d’Estiu de Barcelona (Rosa Sensat i el Col·legi de Doctors i Llicenciats) havia aprovat el primer document alternatiu a l’escola de la postguerra, amb participació de 1500 mestres de tot Catalunya: Per una Nova Escola Pública. El Casal del Mestre neix cinc anys més tard, en un moment en el qual l’Escola de Mestres Rosa Sensat es converteix en una associació de mestres com a alternativa a la proposta dels qui la volien mantenir com «una entitat reduïda i formada per tècnics competents»[1]. La primera idea de l’Associació de Mestres Rosa Sensat va ser la d’obrir delegacions a les comarques de Catalunya, però es va modificar de seguida per tal de respectar el naixement dels primers Moviments de Mestres, com a nuclis que s’agrupaven a l’entorn de les escoles d’estiu en els diferents indrets de Catalunya i, uns anys més tard, a la formació de la Federació de MRP com a entitat que els agrupava a tots.
Així es conjugava la territorialitat dels moviments, l’autonomia de cadascun d’ells i la força de la cooperació, del lloc comú, que suposava la Federació de MRP, decisió que va afavorir la seva creativitat i la força territorial i a nivell de tot el país.
Compromís amb la formació i la reflexió educativa
Un dels trets distintius del Casal, com la resta de MRP, ha estat la seva aposta per una formació contínua del professorat, lligada a la pràctica i al context. Amb 23 edicions de l’Escola d’Estiu, més de 40 programes anuals d’activitats i la creació de grups de treball permanents, s’ha generat un espai de formació crítica, compartida i basada en les necessitats reals de mestres i escoles.
La FOPI (Formació Permanent Institucional), desenvolupada entre 1983 i 1985, va ser una de les experiències més innovadores en aquest sentit. Va establir un model de formació que combinava teoria i pràctica, i que posava en diàleg els centres educatius, la universitat i l’administració. El seu impacte va ser profund, no només pels continguts treballats, sinó pel canvi de mirada que va implicar: el mestre com a agent actiu de canvi, reflexiu i en constant evolució.
Els grups de treball han estat l’ànima del Casal. Organitzats de manera horitzontal, han abordat temes fonamentals per a l’escola contemporània: coeducació, didàctica de la ciència, estudi de l’entorn, atenció a la diversitat, sostenibilitat, convivència, filosofia, salut, tecnologies digitals… Més enllà del seu valor formatiu, aquests espais han generat una cultura col·laborativa i una producció de coneixement pedagògic de proximitat, sovint sense seguir els paràmetres o prioritats de la pròpia administració.
Fer ciutat des de l’educació
El Casal ha entès sempre l’educació com una eina per fer ciutat. Les seves accions han buscat vincular l’escola amb la vida col·lectiva, trencar murs i obrir portes. Ha contribuït activament a construir una ciutat educadora, compromesa amb la justícia social, la inclusió i la participació.
Projectes com el Mapa Educatiu[2], les Setmanes de l’Ensenyament o les Diades de l’Ensenyament Públic han tingut un gran impacte en la manera com la ciutat pensa l’educació. Aquests esdeveniments han estat espais de trobada i de visibilització del treball educatiu, però també d’incidència política i comunitària. Han ajudat a situar l’educació en el centre de l’agenda col·lectiva.
Els vincles amb altres agents culturals i socials han estat constants: col·laboracions amb biblioteques, centres cívics, entitats veïnals, associacions de famílies, moviments socials… Tota aquesta xarxa ha estat clau per a una educació arrelada i compartida.
Fer xarxa, fer comunitat
El Casal no ha estat només un espai de formació: ha estat una comunitat viva, diversa, activa. Ha connectat generacions de mestres i ha sabut escoltar les noves inquietuds pedagògiques. Ha sabut, també, fer memòria i valorar els aprenentatges col·lectius acumulats.
Publicacions com L’Estenedor o la revista Jo què sé? han recollit aquest esperit obert i comunicatiu, donant veu a mestres i alumnes, i contribuint a una cultura educativa pròpia de la ciutat. Més de 170 materials de treball i didàctics, de totes les àrees, elaborats des dels grups de treball són testimoni d’una pràctica pedagògica compromesa, creativa i generosa.
Més enllà de la pedagogia
Però el Casal del Mestre ha anat molt més enllà de la formació permanent. Ha estat un espai de pensament crític, de posicionament ètic i polític. Ha defensat una escola pública, laica, inclusiva, feminista, catalana i transformadora. Ha participat en els grans debats sobre educació i ciutat, i ha fet sentir la seva veu en moments clau: en la defensa de la immersió lingüística (col·laborant activament amb les primeres 13 escoles que el 1983 comencen els programes d’immersió), en la lluita contra les retallades, en la reivindicació d’una escola de més qualitat i en la denúncia de les desigualtats educatives, juntament amb altres entitats sindicals, educatives i culturals de la ciutat.
També ha sabut construir identitat i comunitat a través d’elements simbòlics i festius: les paelles d’inici de curs, les exposicions col·lectives, els actes de reconeixement i comiat… Tots aquests moments han estat espais d’afecte, de cohesió i de celebració del valor de l’educació.
Un llegat viu i amb futur
El Casal va néixer recolzat obertament tant per l’Ajuntament de la Ciutat (amb un conveni que s’ha mantingut des de 1982 fins a 2022) com pel Departament d’Educació (en un primer moment, va posar el Centre de Recursos Pedagògics al servei de l’associació de mestres). Ara, les coses han canviat i les administracions actuen amb independència i autonomia amb els seus propis programes, amb fórmules molt diferents de relació amb les entitats de la comunitat educativa.
Però com als anys setanta, vivim en un context polític, social i educatiu d’una gran complexitat, potser amb causes diferents. Als anys 70 estava tot per fer, la societat i l’escola. Ara, sembla que ho hem de tornar a reconstruir perquè ens qüestionen els elements educatius, democràtics, crítics i emancipadors que van marcar aquella època. Els canvis tecnològics vertiginosos, la volatilitat de les lleis educatives i la presència generalitzada de la multiculturalitat, planteja un escenari davant del qual torna a ser necessari que preguem partit. I deixeu-nos afirmar que, encara que les administracions assumeixen amb exclusivitat les seves competències, les relacions més creatives i participatives amb escoles i mestres són més difícils de dur a terme, la qual cosa ens indica que alguna cosa no acaba de funcionar. Tot sembla massa burocratitzat o tecnificat.
Una exposició retrospectiva i de futur
El Casal del Mestre, com la resta de MRP, van néixer amb la voluntat de trencar l’aïllament de les escoles i instituts, de teixir trames sòlides entre les diferents entitats, institucions i sectors que conformen la comunitat educativa. I va actuar sovint com a pal de paller, buscant els punts comuns que podien sintetitzar el pensament i l’acció de la comunitat educativa, en favor d’una educació pública, democràtica i inclusiva, d’abast universal.
Quatre dècades després, el Casal del Mestre fa balanç de la seva contribució a la construcció de la ciutat educadora en forma d’una exposició que s’inaugurarà el proper setembre al Museu Torre Balldovina. Aquesta exposició vol recollir la seva trajectòria no només com una mirada al passat, sinó també com una invitació a pensar com podem seguir construint col·lectivament un model d’educació compromès, arrelat i transformador. Un model que posa al centre les persones, la comunitat i el territori, amb la convicció que l’educació és un motor fonamental per al canvi social.
En la perspectiva que segueix sent necessari articular un pensament independent de l’administració, crític i compromès amb l’educació pública, fem les preguntes finals de l’exposició. Unes preguntes que haurien d’obrir noves perspectives decidides a no perdre l’esperança.
Com podem contrarestar l’aïllament i la dispersió dels projectes de renovació de les escoles? N’hi ha prou amb l’actuació de l’administració? Necessitem encara una veu crítica, autònoma i independent, que qüestioni els reptes actuals i plantegi propostes de futur? Quina forma ha de prendre? Les noves emergències socials, econòmiques, culturals i mediambientals… No ens insten a construir alternatives també des de la comunitat educativa, des de la mateixa professió docent?
Tenim al davant nostre nous reptes educatius i socials que cal abordar. Potser els canvis tan ràpids ens provoquen desconcert o preguntes a les quals ens agradaria poder respondre col·lectivament. Així, seguim pensant que la resposta és a les mans i als cors de tots aquells que, des de l’escola i des del compromís, continuen fent camí.
[1]GONZÀLEZ AGAPITO, Josep: Història. Rosa Sensat 1965-1982, consultable a: https://www.rosasensat.org/revista/50-anys-de-rosa-sensat-1965-2015-num-400/historia-rosa-sensat-1965-1982/
[2]Recerca dirigida per Jaume Trilla amb el Casal del Mestre. Va ser distingida amb el premi Josep Pallach de Pedagogia i anys després va contribuir a la realització del Projecte Educatiu de Ciutat de l’Ajuntament.
El Diari de l’Educació, 2025