crònica

Combatre els discursos d’odi a les aules

El primer dia, la politòloga experta en gènere, migracions, drets humans i extrema dreta, Helena Castellà Duran, va fer un repàs històric dels orígens i les característiques, les causes de l’auge de la nova extrema dreta, les conseqüències de l’arribada al poder, què fan quan governen i com reaccionem davant del fenomen. La bona notícia és que «l’extrema dreta no és un fet monolític, presenta debilitats interiors», una idea que pensàvem que era pròpia de les esquerres.

El periodista especialista en l’anàlisi de dades, Roger Tugas Vilardell, va fer una radiografia de pensaments i creences actuals d’adolescents i gent jove, a partir de dades estadístiques recents. A títol d’exemple, davant la idea «el moviment feminista ha anat massa lluny», va assenyalar que hi està d’acord un 23% de dones i un 54% d’homes, entre 16 i 24 anys. Que els homes són més de dretes que les dones (desacord amb més càrrega fiscal per a les persones amb ingressos més alts o el suport a un dia de l’orgull heterosexual, entre d’altres), Tugas ho contempla amb tres hipòtesis: l’escàs bagatge polític i electoral, i la permeabilitat de noves idees partidistes; la influència de les xarxes socials (el pes de la fatxosfera, font de fake news, individualisme, malestar i salut mental) i la inseguretat, temors i manca d’expectatives del jovent.

L’art i la literatura canvien la ment

L’endemà, l’economista i tallerista de cultures urbanes, Pau Llonch, va compartir una idea cabdal: «la cultura ens construeix». A partir d’aquí, va carregar contra el capitalisme, que genera individualisme extrem, fractura social i fragmentació de classe (va citar Marx). Segons aquest músic i impulsor de la cooperativa educativa Versemblant, la solució passa per una educació comunitària a través de diferents projectes culturals, ja que «les arts i la literatura són eines per construir imaginaris concrets i socialitzats d’una democràcia veritable». En aquest sentit, va recordar el psicòleg Lev Vygotsky (1896-1934) i la tesi que la ment es construeix: les funcions naturals sorgeixen de formes col·lectives de conducta. La imaginació és imprescindible per als adolescents i per a tots els individus que pretenen canviar el rumb de la vida i la societat.

Pau Llonch va recomanar un article recent de Lionel S. Salgado (El Salto, 30 juny 2025) que sota el títol ¿De verdad hay un problema de machismo con los chavales? desmunta tòpics: «estan més distanciats de la igualtat, però no es pot entendre aquest distanciament sense el matxaque mediàtic constant sobre una realitat que [els mitjans] han acabat creant». A partir de l’informe Juventud de España 2024, sosté que «fins i tot entre els nois d’ultradreta al voltant del 40% està d’acord en algun nivell amb el feminisme». El text convida a evitar judicis ràpids i a escoltar més enllà de les xifres: joves que rebutgen l’etiqueta «feminista» afirmen estar plenament d’acord amb la igualtat de gènere. De fet, «una part dels nois es desconnecta emocionalment, però no perquè abracin discursos obertament masclistes, sinó per saturació, desafecció o reacció simbòlica». I afegeix que «el problema no és que siguin masclistes de forma generalitzada, sinó que molts estan perduts en un entorn contradictori i polaritzat».

Les persones assistents vam crear un rap, seguint un esquema molt senzill i fàcilment aplicable a l’aula. En definitiva, el missatge principal de la segona sessió és que la ment pot canviar a través de la creació i l’art.

Els discursos d’odi entren amb l’humor

El tema 3 del curs va anar a càrrec del periodista, expert en extrema dreta i xarxes socials, David Bou, qui pensa que «tractem els joves des d’una superioritat moral i ells són permeables». Guionista del documental La xarxa ultra (2024), va posar sobre la taula una xifra a tenir en compte: «el 40% de joves de 16 a 25 anys, la generació Z, considera que es discuteix sobre temes socials i polítics a classe, però contràriament és la segona generació que menys interès té per la política i els que menys s’informen». La primera generació és la denominada «silenciosa» (nascuts entre 1928 i 1945). Bou considera que les xarxes socials són una «realitat paral·lela», ja que els joves estan entre vuit i deu hores amb pantalles, però no sabem què consumeixen.

El periodista va alertar que entre 1990 i 2020 s’han comès a Catalunya 101 crims relacionats amb discursos d’odi, principalment per aporofòbia, homofòbia, islamofòbia, misogínia, racisme i xenofòbia, transfòbia. En aquesta tràgica xifra queden exclosos els crims per violència masclista.

Com es nodreix la gent jove dels discursos d’odi que després trobem a les aules? A banda dels estereotips i les fake news o bulos, la principal font d’entrada per a David Bou és l’humor.  «Permet banalitzar i legitimar formes de violència contra persones amb identitats i valors heterogenis, a través de memes, reptes…», que es repeteixen i difonen de forma molt ràpida. Després d’afirmar que «la llibertat d’expressió és incompatible amb el discurs de l’odi», la intervenció va acabar amb un decàleg per combatre la desinformació, que el professorat hauria de compartir amb l’alumnat i, en la mesura que sigui possible, treballar a les aules. Apuntem un resum:

1. Desconfiar dels titulars sensacionalistes.

2. Cercar informació sobre el creador de contingut.

3. Comprovar les declaracions, fonts i enllaços de les notícies.

4. Identificar quan els creadors de contingut difonen les seves opinions.

5. Realitzar una cerca de l’origen de les fotografies i vídeos.

6. Evitar interactuar amb perfils que comparteixen bulos i discursos d’odi.

7. Utilitzar les eines que ens donen les plataformes per denunciar.

8. Investigar en profunditat els temes que siguin del nostre interès.

9. Actualitzar el nostre coneixement.

10. Reduir el temps que dediquem a les xarxes socials.

La prevenció: una eina essencial

El darrer dia, la Mirta Lojo Suárez, doctora en Ciències de l’Educació, experta en feminisme i en violència a l’escola, va centrar-se en el masclisme i el racisme a les aules. Va animar el professorat a «treballar de manera interna i revisar els nostres privilegis, el de la blanquitud, els valors inconscients, els prejudicis construïts». La millor manera de lluitar contra els discursos d’odi és, segons aquesta pedagoga, la prevenció; i debatre, dialogar, argumentar, escoltar. Va recordar el pedagog Paulo Freire (1921-1997) i la seva idea de l’educació com a pràctica de la llibertat.

També va apuntar si hi ha por de polititzar els centres educatius i les aules (possible adoctrinament?), i ho va resoldre manifestant que «l’educació és un acte polític. La neutralitat no existeix. Sempre hi ha una visió del món i un sistema de valors que guien la conducta (…) L’avanç de moviments socials alliberadors i emancipadors com els feministes i els antiracistes ha generat una virulenta resposta dels sectors reaccionaris que volen mantenir els seus privilegis». Va puntualitzar que «instrumentalitzar el malestar de certs sectors per accentuar les posicions de dominació a través de mentides i mitges veritats atempta els Drets Humans» per concloure que «l’abast i la complexitat dels discursos d’odi no es resol des del món educatiu, però la responsabilitat d’educar en un marc de justícia social ens interpel·la com a docents».

En la recta final del curs, l’educadora va plantejar una sèrie de casos reals a les aules i en grups de quatre persones calia contrastar punts de vista per proposar respostes a situacions com la que encapçala aquest article.