Opinió

Per un embat republicà cap a una escola nova

Salvador Cardús al diari Ara “Una escola amb molts valors i poques virtuts” (2/7/2025) posa el dit a la llaga de l’evident deteriorament del sistema d’ensenyament català. Un sistema que havia estat bo, escriu, i que permetia de creure en la “capacitat emancipadora de l’escola”.

Ens trobem davant d’un sistema que, en mots de Cardús, “fracassa” i “rebenta”. Cardús assenyala i denuncia la incapacitat de bon diagnòstic i correcta previsió del que està passant i en culpa directament els responsables, els tècnics, que ho havien de fer i el Govern. Parla, en mots textuals, d’irresponsabilitat general per a un estat de coses esfereïdor que presenta “causes múltiples”, algunes de les quals no es podien “preveure ni controlar”, com el factor demogràfic. Denuncia que, al sistema actual, s’està “rebaixa(nt) qualsevol aspiració de qualitat” i ve a dir que la tasca d’inspecció educativa ha estat i és ineficient pel que fa a avaluar la idoneïtat del nou professorat i que l’Administració no recompensa ni reconeix el treball ben fet de molts docents. Atribueix la responsabilitat del fracàs de l’ensenyament català als responsables intel·lectuals de tot plegat: els “ideòlegs” de les reformes d’aquests darrers anys i “les seves formacions”.

Ara bé, qui són els dolents de la pel·lícula? Ell no identifica cap persona o institució, tot i acabar dient que el present desgavell només pot arreglar-se donant pas a nous responsables, o sigui, amortitzant els tècnics i assessora actuals.

El cert és que tothom es plany a hores d’ara. Gregorio Luri blasma “la progressiva pèrdua d’atractiu de la professió docent, l’increment, any rere any, dels pressupostos que les famílies dediquen a completar l’educació escolar dels fills i la transformació de l’escola en una institució terapèutica”. Tot plegat converteix el sistema d’ensenyament públic en un instrument inoperant, afirma Luri, amb un “punt de fractura del sistema” que ell localitza de forma precisa als nou anys, cap a tercer o quart de Primària, que seria “quan es passa d’aprendre a llegir a aprendre llegint, que vol dir comprendre allò que es llegeix”.

Per la seva banda, la professora Anna Pagès, per cert, antiga alumna a la UAB, no s’està de carregar sense embuts els neulers a l’ensenyament competencial (”El problema són les competències”, Ara, 4/7/2025). Escriu que, segons Aristòtil, “a més de saber coses és important saber discernir quan fer servir allò que sabem i quan abstenir-nos-en. D’això va l’educació. L’Escola Nova catalana n’era conscient, per això es van centrar a ensenyar continguts fonamentals. Sense continguts, ja podem anar reforçant mètodes per fer servir no res. Si seguim pensant en clau de competències no sortirem de l’atzucac”.

En fi, fa temps que l’historiador Xavier Díez analitza la deriva neoliberal del sistema d’ensenyament, amb mesures tan bèsties com la imposició d’una lògica nefasta de competència entre centres públics o la desconfiança envers docents que suposa la posada en funcionament d’un cos de directors escolars nomenats a dit. Ell és l’autor del pròleg de l’incisiu llibre de Damià Bardera Incompetències bàsiques. Crònica d’un desgavell educatiu (Barcelona: Grup 62,2024). A l’entrevista que li fa Diego Francesch a Magisterio (27/2/2025) assenyala textualment que a Catalunya (com a la resta de comunitats autònomes), la Llei d’Educació pròpia depèn de Madrid, “ens agradi més o menys als catalans, si bé hi ha cert marge de maniobra. El drama de Catalunya, al meu parer, és que no ha fet servir aquest marge de maniobra per millorar les coses, sinó tot el contrari. Hem actuat com a alumnes avantatjats d’un model educatiu fallit, basat en el bonisme, el discurs competencial buit, els experiments sense base científica i la digitalització acrítica”.

Però no n’hi ha prou amb posar el dit a la nafra. Per trobar-hi solucions de debò cal veure l’origen de la malura, cal un diagnòstic que vagi a les arrels de la qüestió.

Hi ha dues raons històriques profundes que ajuden a entendre com hem arribat fins aquí.

La primera és l’infrafinançament crònic de l’educació pública.

La segona, i no menys important, és la falta crònica d’un criteri pedagògic consistent i sostingut (no erràtic) de les polítiques públiques autonòmiques catalanes en matèria d’ensenyament.

Cal revertir immediatament, i de forma contundent, aquesta falta de recursos destinats a l’educació pública a tots els seus nivells. Les retallades del president Artur Mas i el govern Convergent passaran a la (negra) història, de forma que Catalunya va ·”estalviar” en educació cinc vegades més que el conjunt de la UE entre 2009 i 2013! Després de la gestió d’Artur Mas, la despesa pública educativa a Catalunya representava només un 2,8% del seu PIB. L’ajust a Catalunya va ser sagnant, de forma que, segons els analistes, va venir a representar un menys 16,7%, o sigui que, si Espanya va retallar en educació quatre vegades més que el conjunt de la UE, Catalunya ho va fer fins a cinc vegades més. D’ençà d’aleshores la situació no ha millorat fins al punt que caldria, tot i les reclamacions de col·lectius i vagues dels ensenyants.

Cal revertir immediatament, i de forma contundent, aquesta falta de recursos destinats a l’educació pública

L’infrafinançament afecta directament la cohesió de la societat catalana perquè accentua la desigualtat del sistema educatiu català, llastat per una doble xarxa ensenyament privat (classe mitjana i alta), ensenyament públic (per a classes populars , classe treballadora). Un panorama de manca d’equitat que també té una clara expressió territorial: el mapa escolar de Catalunya mostra una greu mancança d’accés a l’Educació obligatòria en pobles i viles amb una població inferior als 5.000 habitants. Només el 10% d’aquestes poblacions tenen oferta d’Educació Secundària Obligatòria.

Pel que fa al segon d’aquests punts, clama al cel la cruel mancança d’una línia pedagògica ferma de les polítiques públiques en matèria d’ensenyament. L’educació catalana ha sucumbit a les dinàmiques dissolvents de la globalització neoliberal i ha entrat de ple en la tendència detectada als països rics cap a la mercantilització de l’educació, denunciada pel professor alemany Andreas Schleicher, coordinador de PISA, i no precisament un ideòleg esquerranós, el qual en una entrevista al Financial Times deia que “els estudiants s’estan convertint en consumidors i els professors en proveïdors de serveis (…). No hem d’aconseguir el benestar dels estudiants a costa de l’èxit acadèmic sinó a través de l’èxit acadèmic“.

A tot això cal sumar-hi, segons Francesc Imbernon, “ una certa obsolescència del funcionament institucional: burocràcia excessiva [i] manca de coordinació real entre equips docents…” Aquesta burocràcia excessiva llasta greument la llibertat de càtedra i compromet l’ autonomia dels agents educatius, atès que ”es mantenen estructures rígides, amb horaris fragmentats, poc espai per al treball interdisciplinari real i escassa flexibilitat per atendre diversitats”, sempre en mots d’aquest pedagog (Francesc Imbernon, El diari de l’educació, 10/07/2025, https://diarieducacio.cat/sobre-las-competencies-basiques-a-catalunya-que-esta-passant/), el qual subratlla que “no hi ha canvi educatiu sense professorat format, reconegut i empoderats per innovar amb sentit i amb solidesa”.

Tot plegat reclama de forma imperiosa, com apunta Damià Bardera a l’esmentada entrevista de febrer de 2025, un pacte educatiu que permeti un marc legal estable i que estableixi un “currículum ben estructurat i seqüenciat a partir dels coneixements, de tal manera que els coneixements es puguin deduir uns dels altres i que tot tingui sentit per als estudiants (i també per als docents)”.

Els dictàmens de decadència del sistema educatiu públic han plogut aquests darrers anys. Han sovintejat anàlisis superficials fetes per indocumentats amb carnet professional. D’un cert consens d’autobombo s’ha passat a una mena de flagellament d’uns i altres i fins d’acusacions d’uns contra altres.

Val a dir que les propostes de reforma del sistema educatiu públic català, fetes per les formacions que han apostat per la independència de Catalunya, han estat gairebé sempre de vol gallinaci.

Únicament 1/ un embat republicà generalitzat per revertir de manera sostinguda i decidida la manca de recursos destinats a l’educació i 2/ un pla molt ben pensat per una escola nova, basat en l’autonomia dels agents educatius i en una vigilància que les reformes es fan de forma efectiva, permetrà un sistema d’ensenyament que no desentoni dels referents històrics quant a excel·lència. Però, per a això, cal que la formació dels docents els tingui en compte, aquests referents, i no els doni, irresponsablement i fàtua, per amortitzats.