Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Un dia més en les vides de les persones treballadores de l’educació del nostre país. Un dia més a l’espera d’una proposta que millori unes condicions laborals que s’han anat precaritzant de forma progressiva en els darrers anys. El personal educatiu estem a les portes del col·lapse. L’índex d’abandonament de la professió i la creixent manca de professorat en moltes especialitats està esdevenint un fet preocupant. Quin futur li depara al sistema educatiu del nostre país sense docents? La fórmula per retenir els nostres professionals i fer que la nostra professió sigui atractiva és indiscutible: millorar les nostres condicions laborals i dotar de prestigi l’ofici d’educar.
Demà dissabte, 24 de gener, les treballadores i treballadors de l’educació de Catalunya sortirem al carrer per reclamar millores laborals i educatives. Els motius que ens empenyen a envair els carrers i les places són diversos però conflueixen en un denominador comú: la dignificació de la nostra professió.
El primer pas imprescindible és el de la recuperació del nostre poder adquisitiu. Que no s’hagin adequat els nostres salaris amb l’augment de l’IPC en els darrers 15 anys, amb una pèrdua d’entre un 20 i un 25% del nostre sou, ens ha empobrit greument. L’irrisori increment pactat pel govern central de poc més d’un 11% en quatre anys no acosta els nostres salaris a la retribució que hauríem d’estar cobrant a dia d’avui a les nostres nòmines. A Catalunya, a més, la nostra conselleria no ha afegit ni un cèntim al complement específic des del 2001, un fet que ens situa a la cua de salaris de l’Estat malgrat que encapçalem el rànquing en el cost de la vida. Som els docents més mal pagats de la península i això és una humiliació.
A tot això se li suma el deute per la retallada dels estadis que el Departament d’Educació no te intenció de retornar, el cobrament insuficient o no cobrament de tots els càrrecs que exercim, la no equiparació salarial dels docents del cos de sectors singulars… Hi ha tasques que les fem gratis i hi ha docents que fan la mateixa feina cobrant un salari inferior.
Per altra banda, i injustament invisibilitzat, el personal d’atenció educativa (TEEI, EEE, INS, EDU, fisioterapeutes), amb unes condicions laborals ja de per si precaritzades i uns sous que s’acosten al sou mínim interprofessional, mantenen des del 2006 una categorització professional inferior a la que els hi correspon per titulació. La incansable reclamació de la reclassificació ha estat reconeguda i aprovada pel Parlament de Catalunya el 6 de novembre del 2025. Aquesta adequació i regularització de les categories professionals faria millorar significativament els sous d’aquestes persones treballadores, majoritàriament dones, i dignificaria la seva tasca de suport a l’alumnat, imprescindible per l’educació inclusiva.
El segon pas primordial passa per reduir dràsticament la sobrecàrrega de feina. En els darrers anys, el cúmul d’activitats pedagògiques i organitzatives no para de créixer, amb protocols infinits per detectar, prevenir i actuar, plans individualitzats, projectes mil, avaluacions carregades de documentació, formacions de centre, càrrecs, aplicatius telemàtics impossibles… Tot acompanyat de burocràcia inútil que ens resta temps per a la planificació individual i en equip de l’activitat lectiva i la gestió de l’atenció del nostre alumnat. Aquest volum de feina sobrepassa el que humanament podem assumir i envaeix les nostres hores personals fora de la feina, comportant-nos un desgast físic i mental. Per arrodonir la qüestió, se’ns demana que fem de sanitaris, psicòlegs, terapeutes… Que juguem tots els papers de l’auca. Però nosaltres som mestres i PAE. I la nostra tasca és educar.
El tercer pas aposta per fer realitat l’escola inclusiva. El decret d’inclusiva va arribar el 2017 per transformar el sistema educatiu amb la clara voluntat d’oferir igualtat d’oportunitats a tots els infants, adolescents i adults, proporcionant-los l’atenció necessària per caminar cap a un futur d’oportunitats laborals i personals. Malauradament, la seva arribada a les nostres aules no ha anat acompanyat dels recursos suficients ni d’una estructura organitzativa òptima per viure la inclusivitat com un enriquiment col·lectiu. Amb les aules massificades, sense els recursos i sense l’organització que la faci possible, no podem donar la millor atenció a l’alumnat. Però no volem renunciar a l’escola inclusiva, creiem en ella de la mateixa manera que desitgem una societat inclusiva amb igualtat d’oportunitats per a totes les persones. Per això exigim la reducció de ràtios com a mesura universal i l’augment de les plantilles amb tots els professionals que atenen les necessitats múltiples que tenim a les aules, com també disposar del temps i espais necessaris per organitzar-nos adequadament.
El quart pas seria el retorn de la democràcia als centres. I és que des de la implementació del decret de plantilles i de direccions, en la majoria dels centres s’ha perdut el funcionament democràtic en la presa de les decisions organitzatives i pedagògiques. Els claustres ja no pintem res. En l’ocupació dels llocs de treball, la tria a dit dels docents altera l’ordre objectiu i transparent d’assignació de places, generant veritables injustícies entre el col·lectiu.
I finalment, per proveir als nostres infants i adolescents d’una formació complerta necessitem uns currículums consensuats amb els professionals de l’educació i la recuperació de les hores retallades en les matèries de ciències, filosofia i filologia. Perquè la llengua, la cultura, la ciència i el pensament crític són irrenunciables.
La jornada continuada, la millora de les infraestructures, l’escola en català… Podríem fer un llistat de millores que creiem necessàries per construir una escola pública que ofereixi la màxima qualitat possible. Però la defensa de les nostres condicions laborals és una necessitat vital per prestigiar la nostra feina: millorar els nostres salaris i les condicions en les quals treballem posa en valor l’ofici d’educar. I dignificar la nostra professió és dignificar l’educació del nostre país. La manifestació d’aquest dissabte i el cicle de vagues amb inici l’11 de febrer és un clam a la importància d’educar, i la millora de les nostres condicions laborals, la clau per educar millor.
