Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
onta la història que, cap al segle XIII abans de Crist, el faraó Ramsès II va ordenar construir un gran temple que albergava una biblioteca sagrada. Quan molt després els cronistes grecs van visitar el lloc, van quedar fascinats per la seva saviesa. Van descriure que sobre la porta d’entrada hi havia gravades unes paraules curatives: «Remeis de l’ànima». Segles més tard, Jorge Luis Borges escriuria que ell sempre havia imaginat el Paradís sota la forma d’una mena de biblioteca. Entre el remei i l’edèn, la realitat d’aquests espais a peu de carrer ens recorda que, si un paper tenen actualment, és el de ser grans temples de la quotidianitat.
A les biblioteques públiques, entre la quietud de les sales, el silenci mai no és buit. Batega amb el pols discret d’un ecosistema propi. En una taula, algú estudia aïllat pel murmuri dels seus auriculars. Més enllà, una mirada clavada en la pantalla d’un ordinador busca un futur laboral, mentre una criatura fa girar les pàgines d’un conte a terra, esperant l’hora del taller. Hi ha qui arriba buscant el refugi d’una novel·la concreta, o el refugi davant les condicions del clima. Altres només demanen una cadira buida, un fil de wifi o un recer fresc on deixar passar les hores de la tarda. Sota un mateix sostre, les prestatgeries fan de nexe invisible on conviuen estudiants, jubilats, famílies, opositors, nouvinguts… veïns i veïnes de vides distants que difícilment coincidirien en cap altre angle del mapa urbà.
El centre neuràlgic de baixa intensitat
L’absoluta absència d’exigències és una potència inherent a la biblioteca pública. Com recordava l’escriptora Zadie Smith, la biblioteca ofereix una raresa gairebé extinta: un espai públic interior on no has de comprar res per poder quedar-te. En una ciutat on la vida social sembla gairebé sempre supeditada al peatge del consum, aquesta treva gratuïta esdevé un pulmó indispensable per a la salut cultural dels barris.
Reduir la biblioteca al recompte dels llibres que deixa en préstec és mantenir-se en una postal obsoleta. Segons el Manifest de la IFLA i la UNESCO, aquests equipaments són una baula fonamental per a la salut democràtica: garanteixen l’accés al coneixement i a la pluralitat d’opinions, alhora que actuen com a trinxera contra la desigualtat i dinamitzen la participació ciutadana. A la pràctica, aquesta declaració de principis es tradueix en una versatilitat quotidiana: la biblioteca és sala d’estudi, espai de criança, aula d’alfabetització digital, club de lectura o un fòrum de conferències. És la porta d’accés a una cultura que sovint queda vetada pel preu d’una entrada. I és també, des de fa uns anys, un refugi físic: integrades a la Xarxa de Refugis Climàtics de Barcelona, les seves sales ofereixen confort tèrmic quan el carrer es torna hostil pel fred o per la calor.
Aquesta vocació de salvavides és de la que parlava l’escriptor Ray Bradbury. L’autor de Fahrenheit 451, que es va criar durant la Gran Depressió sense recursos per pagar-se els estudis, ho tenia clar: «Jo no crec en les universitats, crec en les biblioteques». Per a Bradbury, les estanteries públiques on va passar tres dies a la setmana durant deu anys van ser la seva autèntica facultat gratuïta. El lloc on el teixit social es rescata a si mateix a través del coneixement. És el que l’escriptora Caitlin Moran descriu com una barreja entre «una bassa de salvament, un parc d’atraccions i l’últim lloc del món amb el qual pots comptar».
Les xifres intenten mesurar l’abast d’aquest canvi de paradigma. En els seus vint-i-cinc anys de trajectòria, el Consorci de Biblioteques de Barcelona ha vist créixer la xarxa de 25 a 41 equipaments, i la proporció de ciutadans amb el carnet a la cartera s’ha multiplicat per més de cinc, passant d’un residual 8% a un robust 42%. En aquesta metamorfosi, el creixement de l’activitat n’és el símptoma principal: de les 350 propostes programades l’any 2001 s’ha saltat a més de 3.000 activitats anuals que apleguen uns 85.000 participants. Amb més de 180 clubs de lectura actius, la biblioteca s’ha convertit en una fàbrica de producció cultural que estén els seus fils cap a escoles, hospitals, residències i centres penitenciaris. Funciona com un centre neuràlgic de baixa intensitat que no necessita l’artifici dels grans esdeveniments per tenir vida, perquè el seu pols està estretament lligat a la rutina del barri.
Entre Marsé i García Márquez
Aquesta conquesta de l’espai públic té topografies marcades a la ciutat. Al Carmel, la Biblioteca El Carmel–Juan Marsé no va obrir les portes fins al 2003, després d’anys de tossuda reivindicació veïnal. Fins aleshores, l’accés públic a la lectura s’havia de conformar amb una petita sala sotmesa a les estretors del centre cívic. Però el barri sabia que no n’hi havia prou amb unes quantes prestatgeries aïllades, exigir una biblioteca pròpia era una determinada manera de reclamar el dret a formar part del relat de la ciutat. El nom triat, de fet, tanca un cercle d’anada i tornada. Juan Marsé havia convertit els carrers costeruts i la memòria del Carmel en territori literari molt abans que l’edifici existís. Avui, l’equipament s’especialitza en novel·la barcelonina i retorna al veïnat les històries que la literatura havia extret de la seva pròpia pell.
A l’altra banda de la trama urbana, la Biblioteca Gabriel García Márquez ofereix una versió expansiva i gairebé monumental d’aquest mateix esperit. Inaugurada a Sant Martí de Provençals el 2022 i reconeguda per la IFLA com la millor biblioteca pública del món el 2023, l’edifici ha col·leccionat elogis internacionals i guardons com el Premi d’Arquitectura Contemporània de la Unió Europea Mies van der Rohe. Però la seva vertadera potència no es veu des del carrer, es respira a les vísceres de l’edifici. A dins s’hi troba el fons dedicat a Francisco Ibáñez, dibuixant íntimament vinculat al paisatge humà del barri, i l’estudi de Ràdio Maconda, la veu comunitària de la xarxa de biblioteques. Des dels seus micròfons, escriptors, creadors i escoles de la zona construeixen diàriament una ràdio que narra el teixit local.
Entre el Carmel que va haver de sortir al carrer per reclamar el seu espai i la García Márquez que avui atreu mirades de tot el món, hi ha una mateixa premissa de fons: la cultura pública necessita edificis, certament, però sobretot necessita llocs inserits a la cruïlla de la vida diària: espais prou pròxims perquè creuar el llindar no es converteixi en una acció extraordinària.
El veritable motor de la xarxa
Tanmateix, aquest model de benestar comunitari travessa un moment de profunda tensió material, el revers invisible on es mouen els cossos que el fan possible. Les treballadores de les biblioteques de Barcelona mantenen un conflicte laboral que va esclatar en una vaga indefinida el passat maig. L’1 de setembre, segons dades del sindicat CGT, la mobilització va aconseguir tancar més del 90% dels equipaments de la ciutat en una jornada de protesta que s’ha estès per tot el Sistema de Lectura Pública de Catalunya. Les treballadores denuncien una mancança estructural de personal i una cobertura manifestament insuficient de les baixes i els permisos, una realitat que posa en risc la continuïtat del servei.
Els clubs de lectura, les hores del conte, les recomanacions a peu de prestatgeria, els projectes comunitaris, l’alfabetització digital de la gent gran o la simple obertura diària de les persianes depenen d’aquest motor humà. El mateix Consorci, en celebrar el seu vint-i-cinquè aniversari, definia les plantilles com el «veritable motor» de la transformació de la xarxa.
Potser una biblioteca es fa especialment visible quan els llums s’apaguen i s’abaixa la persiana. El que desapareix de la vorera quan tanca una biblioteca és la cadira de la sala d’estudi, el recer contra l’onada de calor, l’ordinador per fer un tràmit administratiu, la trobada improvisada amb el veí, o l’estona de calma en contacte amb el coneixement sense haver de pagar comissions. El Carmel va necessitar dècades d’insistència veïnal per conquerir el seu dret a la lectura —i a tot el món que hi ve incorporat—, i la García Márquez ha demostrat la potència d’un espai on conflueixen l’arquitectura i el barri. Enmig d’una ciutat cada vegada més cara, encaparrada a demanar-nos una transacció comercial per cada minut que passem als seus carrers, la biblioteca conserva el valor d’una raresa gairebé subversiva: una porta que s’obre de bat a bat i, a darrere, un tros de ciutat que encara és de tothom.
