La situació
Tots i totes les que hem tingut la sort de viure de forma presencial la convivència universitària amb els companys de carrera, sabem que és una etapa de la vida molt enriquidora, però ara tindrem unes promocions que no han pogut desenvolupar moltes de les competències que s’adquireixen en aquesta experiència vital d’anar a la universitat.
Molts grups de graduats/des no han tancat físicament la seva etapa universitària perquè no han pogut organitzar la seva festa de graduació, a la qual es convida a les famílies i es comparteixen emocions del què han representat els 4 anys d’estudis del grau.
Tenim els estudiants que el curs passat feien primer i ja van haver d’entrar en la virtualitat el març de 2020 i que per aquest curs seguim amb la mateixa línia, per tant durant quasi un curs i mig no hauran pogut compartir les aules físiques universitàries, compartir un cafè o un dinar amb els companys, reunir-se als espais per fer treballs en equip, les aules d’estudi… Tot això no ho han pogut viure a través del contacte físic humà; tot s’ha hagut de generar a través de la virtualitat.
En molts fòrums i webinars s’ha parlat dels infants de les escoles, dels joves dels instituts, però poc s’ha parlat dels estudiants universitaris, i cal destacar que també tenen les mateixes necessitats i es troben en les mateixes situacions que la resta d’estudiants d’altres nivells: complexitats familiars, bretxa digital per manca suficient de recursos o connexió, etc. És cert que s’han buscat recursos per donar resposta a algunes de les necessitats materials i fins i tot psicològiques, però la realitat és que han d’intentar adaptar-se d’una forma a la nova situació des de diferents limitacions i casuístiques.
Tota la comunitat universitària ha hagut de fer molts esforços, com altres comunitats, per preparar la virtualització de la docència, des de les eines tecnològiques que els tècnics han preparat fins a infinitat de tutorials pels docents, estudiants i per tot el personal que treballa a la universitat. Això ha fet accelerar els processos de virtualització de les tasques universitàries, que si moltes ja havien iniciat aquest procés, és cert que la part de la docència i la recerca, al ser una universitat presencial avançava a un ritme més lent.
L’espai
Ja s’estan fent alguns estudis de com aquest canvi de model està afectant a la salut de les persones, perquè de vegades és molt complex diferenciar les hores de treball amb les hores familiars. Són moltes persones que comenten que sempre estan davant de l’ordinador treballant, per tant es requereix un esforç d’organització del treball que també caldria abordar a través d’algunes formacions que facilitin aquesta convivència de treball telemàtic i conciliació familiar i/o lleure.
Els estudiants universitaris tenen les mateixes necessitats que la resta d’estudiants d’altres nivells i també n’hi ha amb manca de recursos tecnològics i situacions familiars complexes
Els nostres estudiants, com molts infants i adolescents, no tenen un espai adequat per fer l’estudi i han de compartir menjador o habitació en molts moments, cosa que sabem pot afectar la capacitat d’atenció i disminuir.
Les llars s’han convertit en espai de treball, espai per compartir en família i també espai de lleure, el nostre cervell ha hagut de fer un esforç per fer aquesta diferenciació d’accions dins d’un mateix espai, i no és una tasca fàcil.
Les emocions
Les persones som éssers socials i necessitem el contacte humà en totes les etapes de la vida, per això és molt important buscar i trobar estratègies per aconseguir aquest contacte físic de seguida que sigui possible, tot i que ara per ara ens hem de conformar en trobar-nos a través de les pantalles.
En alguns moments hi ha la necessitat fins i tot d’un suport psicològic per acceptar i gestionar aquesta situació individual, que cada persona viu i supera de manera diferent. Hi ha estudiants als quals potser el suport familiar els ajuda a fer aquesta adaptació, però d’altres que no poden tenir aquest recolzament; és més, fins i tot en alguns moments són els estudiants qui ajuden a adaptar-se a la família.
Els docents també intenten anar abordant les situacions familiars dels alumnes perquè som conscients d’aquestes realitats.
Models pedagògics
Les universitats s’han reorganitzat compartint virtualitat i presencialitat, seguint un model híbrid de docència i deixant als equips directius i als docents el model pedagògic que millor s’adapti a la realitat dels alumnes, sempre prioritzant el moment sanitari i les seves indicacions.
Aquesta combinació, pels alumnes també ha estat un repte fins a arribar a una organització concreta de cada una de les assignatures en les que l’alumne s’ha matriculat; per això els docents han reorganitzat temari, metodologies i tasques.
No es pot determinar quin és el millor model, perquè cada assignatura i cada grau o màster té unes necessitats diferents, per tant el més important és que cada matèria pugui adaptar-se al model que millor pot acreditar el bon funcionament dels aprenentatges.
Oportunitats
- Si podem treballar des de casa, estalviem en desplaçaments i contaminem menys el nostre entorn.
- Els estudiants que no s’han de desplaçar, en alguns casos poden disminuir despeses en habitatge, per tant és un estalvi familiar molt important.
- El fet de poder-nos connectar en qualsevol moment pot afavorir les tutories dels alumnes que comparteixen estudis i treball.
- S’han flexibilitat moltes tasques sense perdre la qualitat.
- Descentralització d’aspectes d’organització, docència i recerca.
- Internacionalització, perquè podem treballar amb docència i participació internacional, ja que la millora de les xarxes i les eines tècniques ens ho permet.
- Tothom ha hagut d’estructurar la forma de treballar d’una manera més autònoma.
- S’ha accelerat l’alfabetització tecnològica (eines, plataformes diverses, programes, treball en xarxa…)
A tenir en compte
- Les noves tecnologies han estat i són una oportunitat, però cal regular-les perquè no acabin essent un perill (comentat per Miquel Àngel Prats). Cal, doncs, pensar amb coherència amb tot el que s’ha creat i posar-hi ordre, buscant l’equilibri entre virtualitat i presencialitat.
- Cal tenir molta paciència per la gran diversitat de plataformes, la reorganització del temps, els canvis constants…
- De seguida que sigui possible cal recuperar la dimensió i relació humana de forma presencial, simplement perquè és una necessitat. Com ens diu Richard Dober, expert en xarxes, “Internet transmet dades però no valors”.
- El llibre Demencia digital. El peligro de la nuevas tecnologies, del Dr. Manfred Spitzer, ens fa replantejar diversos debats sobre com aquesta tecnologia s’ha acomodat a les nostres vides.
Reflexió final
Com volia Giner de los Ríos (1839-1915), també necessitem “estudiants universitaris actius, que pensin, que parlin, que discuteixin, que es moguin, que estiguin vius…” Per això necessitem el contacte humà, sobretot perquè la tecnologia no pot substituir una mirada, un captar l’emoció de complicitat amb l’alumne ni reemplaçar la relació directa entre professor/a i alumne.
Amb aquest arguments i reflexions pedagògiques entre educació, valors, afecte, col·lectivitat i espais, cal anar en compte i no caure en una excessiva seducció dels moderns canals de telecomunicacions.
La situació actual ha fet que fossin d’inestimable ajuda, però hem de prevenir, per potenciar el que realment és l’educació i la formació universitària, que pot ser per desconeixement, per omissió o fins i tot per interessos econòmics èticament dubtosos, es podria no respectar el veritable valor de l’educació i la formació.
