Opinió

Perdoneu, però algú ho havia de dir

Com que no ho veig ni ho escolto sovint, ho diré jo. I abans de dir el que vull dir deixeu-me presentar breument. Tinc 71 anys, em vaig jubilar d’anar diàriament a l’escola des dels divuit anys, quan en vaig fer 65. Per tant, m’he passat bona part de la meva vida fent d’aprenent de mestre. He mirat que les criatures i el jovent que han suportat estoicament les meves classes aprenguessin algunes coses que els servissin per dissenyar els seus projectes de vida i que fossin bona gent, persones que no oblidessin que formen part del mon i que d’alguna manera en són corresponsables.

He participat en centenars de debats sobre l’educació del nostre país i he escrit alguns llibres i bastants articles. Tinc dues filles i un fill i ara mateix quatre nets i dues netes i un altre en camí. Cada dia aprenc d’ells. D’ells i d’elles, com he après dels meus i de les meves alumnes. De fet, encara ho faig perquè em regalen algunes trobades. Aquest és el meu currículum. He tingut encerts i errors i alguns fracassos que he mirat d’amorosir seguint les paraules de Beckett: Ho vas intentar. Vas fracassar. Tant se val. Torna a provar-ho. Fracassa de bell nou. Fracassa millor.

I prou de rotllo i anem al gra. Durant la meva vida personal i professional –impossible separar les dues coses– he viscut de tot i he fet molts papers en aquesta auca que és la vida. Però mai m’hauria imaginat viure una pandèmia. Hi ha moments que he tingut enveja de la gent que treballeu a les escoles perquè us ha tocat actuar en un moment tan singular, però no us vull enganyar, hi ha vegades que ho he celebrat.

Escric aquest article des de la meva petita talaia, sobretot del que rebo com a membre del Consell Escolar de Catalunya i per la meva activitat d’escriptor, ja que tinc el privilegi de visitar escoles i instituts que em conviden a parlar dels llibres que els nens, nenes i joves llegeixen.

Vull donar les gràcies a una pila de persones: als noies i a les noies, als equips docents, a les famílies i a les administracions. Gràcies a tots i a cadascun

I ara ve el pinyol de l’article. En nom de no sé qui, crec que de molta gent, però del meu segur, vull donar les gràcies a una bona pila de persones. Primer als nens i a les nenes, als nois i les noies, sobretot a aquest segon col·lectiu, que esteu donant una gran lliçó de com viure la pandèmia de la manera més positiva i responsable possible. Mascaretes, línies marcades a terra, zones diferenciades al pati, líquids perfumats, termòmetres… tot ho viviu amb alegria i amb una certa dosi de resignació.  No podem oblidar que la societat us va tancar a casa durant un temps molt llarg i per a alguns de vosaltres aquesta ha estat una experiència molt dura. Gràcies als equips docents, a tots i a cadascun de vosaltres, perquè heu sabut continuar fent la vostra feina, convivint amb la por natural davant de tot el que us podia passar i atenent el camp emocional del vostre alumnat, perquè sabem que no hi ha aprenentatge si no mirem d’atendre les emocions que vivim. Gràcies a les famílies per haver fet cas de totes les instruccions, per la vostra confiança, pels vostres dubtes i per les vostres aportacions. Gràcies –i ara que ningú se m’enfadi– a les administracions per tota la feina que heu fet el millor que heu sabut, per haver mirat d’estar a l’alçada del moment històric que us ha tocat gestionar.

Des del primer moment que molts de nosaltres vam recomanar el màxim nivell de presencialitat possible perquè sabem que la distància no va de bracet amb l’educació. L’acció educativa reclama estar al costat els uns dels altres, mirar-nos els ulls, acaronar-nos –tot i que el tacte continua estan molt compromès– i escoltar-nos. I olorar-nos, sí, perquè l’educació també fa olor, com la bondat, com la tendresa.

Gràcies, bona gent dels centres educatius, a tots i a cadascun. No sé si molta gent es reconeixerà en les meves paraules. Jo sí, m’hi reconec i ho parlo a tots els vents de la coneguda rosa.