Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Les mestres i el professorat implicats en els centres on es produeix la inassistència estan fent mans i mànigues per aconseguir que nenes i nens o nois i noies vagin a classe regularment. Amb èxits minsos, de moment, malgrat comptar amb la valuosa ajuda dels Promotors escolars i del conjunt de persones que com integradores o educadores hi participen. Parlen amb les famílies, deixen entrar a les escoles, expliquen totes les mesures que s’apliquen, fins i tot han facilitat el centre escolar per poder fer la PCR.
La por, la prevenció, els prejudicis i les situacions d’habitatge i relacions familiars pesen molt: ho vam exposar en un article anterior. Parlàvem aleshores de diferents causes i circumstàncies que promovien l’absentisme més o menys continuat. Malgrat el toc d’atenció que la pandèmia ha representat per a moltes qüestions, en el tema de l’assistència a classes, en general, s’ha continuat invisibilitzant la situació d’una part de la població.
Diria, avui, que no hi pensem, que oblidem, que abandonem al seu aire. Deixem que segueixin sent població marginada pel i del sistema. Permetent l’alt absentisme generalitzat segurament ens estem perdent èxits socials i vitals, com el d’Àgata Berkova, la nena gitana d’onze anys, campiona d’escacs del seu país, Eslovàquia.[1] Cada dia que passa es fa més complicada la recuperació d’allò perdut. Vincles i aprenentatges. El vincle empàtic amb els centres escolars i amb les persones que ajuden a aprendre és bàsic per als aprenentatges; i serà llarg recuperar-lo. Sobretot si, quan es doni per acabada la pandèmia, continuem amb les mateixes actuacions que fins ara. I la pandèmia segurament continuarà el curs 2021-22, continuaran les mesures de precaució per evitar contagis, la qual cosa farà difícil recuperar una certa normalitat. Per aconseguir revertir els processos de desvinculació caldrà que ens hi impliquem de cap a peus. Seran necessaris molts esforços per intentar relligar vincles, per relligar famílies i criatures amb escoles i mestres.
És important preguntar-nos: Quan s’aplicarà de debò l’ensenyament inclusiu? Quan tots els centres escolars estaran oberts de debò a tothom sense excepcions? Quan hi haurà una col·laboració estreta entre els diferents departaments de la Generalitat i els ajuntaments per millorar el funcionament de l’ensenyament al nostre país? S’està aplicant correctament el Decret d’Inclusió de 2017?[2]
Fa molt temps que els gitanos es van incorporar massivament a l’escola, anys 70 del segle XX. Cinquanta anys després no s’actua amb prou interès per ajudar i animar l’assistència continuada i assídua. L’efecte Pigmalió ha actuat. No val la pena… no els interessa… la seva cultura és àgrafa… només els interessa aprendre a llegir i escriure i les quatre regles; quan ho han assolit deixen les classes… les nenes als 12 anys ja es prometen… les mares no volen que segueixin estudiant perquè no es quedin solteres… tot això ho he escoltat, i més d’una vegada, en boca de personal docent o d’assistència social; i també de responsables polítics municipals o autonòmics. Hi ha una mentalitat, uns prejudicis estesos arreu que provoquen que no sigui una prioritat política i social, mig segle després, que vagin a escola cada dia fins a acabar, com a mínim, les etapes obligatòries. Sense acceptar que ens hàgim d’acontentar amb aquests mínims: la taxa d’abandonament escolar, massa alta al nostre país (17%), és altíssima en el col·lectiu que comentem.
Els protocols per frenar l’absentisme escolar, vigents a casa nostra, no s’apliquen o s’apliquen malament. Poques vegades es passa d’elaborar estadístiques i publicar percentatges. I haurien d’estar enfocats a generar confiança i interès en el fet escolar i no tant a exigir, reclamar o amenaçar en perdre les ajudes socials. El tema és greu, l’alumnat absentista que enguany hauria d’estar fent 6è de primària s’incorporarà a algun institut el proper curs? O ho deixarà del tot i abandonarà l’escolarització? Un abandonament escolar molt prematur.
Imagino, però, que hi ha persones amb responsabilitat que estan pensant alternatives a la greu situació. La història propera ens pot ajudar a evitar alternatives que s’han demostrat errònies. Em refereixo a les anomenades aules pont (vigents encara als anys 80 del segle passat) que el Departament podria presentar, amb un altre nom, per aplicar el proper setembre. Adreçades a l’alumnat que ha fet absentisme la majoria de dies de l’actual curs. Una forma molt curiosa d’entendre la inclusió: semblaria que hi ha recursos per actuacions específiques, segregadores, per un determinat perfil d’alumnat, i no n’hi ha per actuacions que afectin i beneficiïn tothom.
Tampoc sembla una bona solució el certificat de vulnerabilitat que estenen des dels centres sanitaris. Faria falta completar-lo amb un seguiment curós des d’escoles i instituts que compensés la no presencialitat.
A nivell mundial es calcula que 168 milions de criatures no han tornat a escola després dels tancaments per la pandèmia. S’hi inclouen els gitanos en aquest càlcul? A altres països també estan invisibilitzats. Podem pensar que a Catalunya i a Espanya ens comportem com a països de l’anomenat tercer món?
Tothom és diferent, però de manera potser inconscient no col·loquem tothom dins la diversitat. Només hi posem els qui d’alguna manera entorpeixen la nostra actuació docent
Les persones que estan excloses del sistema social o hi malviuen en els límits, mig dins i mig fora, continuen estant abandonades. La seva situació dins el camp de l’ensenyament n’és un exemple. El seu accés a la sanitat, a la vacunació anticovid n’és un altre. Es podran vacunar les persones sense papers?
Per què ens costa tant incloure tothom? A molts centres escolars es parla d’inclusió i d’atenció a la diversitat. Està molt bé, però hi ha un problema: ens oblidem que tothom és diferent. De manera potser inconscient no col·loquem tothom dins la diversitat. Només hi col·loquem aquells i aquelles que d’alguna manera entorpeixen la nostra actuació docent. Perquè no s’adapten del tot al funcionament de les classes o bé perquè tenen uns comportaments un xic disruptius. Ens oblidem, a la pràctica, de les bones idees teòriques que defensem. Diem amb encert que les relacions entre professorat i alumnat, i d’alumnat entre ells i elles són bàsiques per als aprenentatges. Conseqüentment arribem al que implica un ensenyament inclusiu: acceptar i treballar amb tothom, amb totes les diferències que tenim. Així evitaríem que es converteixin en desigualtats. Si només considerem divers a una part de l’alumnat, aquest fàcilment quedarà relegat i mantindrà tota l’escolaritat una important desigualtat amb la resta de companys i companyes.
Tot el paràgraf anterior és d’aplicació a l’alumnat gitano i altres minories també excloses habitualment. Nens i nenes que acaben repetint cursos, la qual cosa no els afavoreix encara que també ho decidim amb bones intencions. Nois i noies que pateixen i reben les conseqüències de la insuficiència de recursos humans i materials, que no permet reduir ràtios, ni dedicar més hores a coordinar-se dins el centre i amb els serveis de l’entorn proper. El futur que espera a aquests col·lectius també és responsabilitat del sistema d’ensenyament i de tothom que d’una manera o altra hi col·labora.
[1] https://periodistas-es.com/joven-ajedrecista-romani-rompe-estereotipos-y-destaca-en-eslovaquia-149668
[2] Decret 150/2017, de 17 d’octubre, de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu
