L’operació és sistemàtica i es repeteix diàriament. Estàs aturat i a la recerca de nous horitzons, treballes, però et ve de gust ampliar la teva formació o simplement vols aspirar a un cert lloc i necessites un títol especial que t’hi capaciti. Per raons de temps, cost o qualificació descartes matricular-te en un postgrau, per la qual cosa un curs sembla l’alternativa més lògica i senzilla per avalar els teus coneixements. Cerques a internet i, per sort, trobes desenes de resultats que s’ajusten al que vols, tots ells a distància. Després d’un sedàs, contactes amb alguns dels centres que els imparteixen i et quedes amb el que més et convenç. La persona que t’atén et garanteix un magnífic campus virtual, un tutor disponible per qualsevol dubte, exàmens, projectes finals, un conveni de pràctiques i fins i tot un títol acreditat per una universitat espanyola, a més de treball assegurat quan acabis. Il·lusionat amb la teva troballa, signes el contracte i pagues la inscripció i el primer termini, però llavors… Llavors alguna cosa comença a fer mala olor.
En començar a estudiar, t’adones que el material proporcionat està antiquat i mal redactat, compta amb diverses incorreccions i errates i amb prou feines es correspon amb el que el curs oferia. A més, el tutor triga dies a respondre les teves consultes i moltes vegades es limita a remetre’t al temari. Pel que fa al campus virtual, el seu contingut es resumeix en poca cosa més que uns quants vídeos de suport trets d’internet. Com la formació no s’ajusta en res al que s’havia promès, decideixes donar-te de baixa i buscar una altra cosa. Però truques al centre i la seva única resposta és que el contracte ja està signat, per la qual cosa la rescissió és inviable i, per tant, has de continuar abonant les quotes mensuals d’un curs el preu del qual pot superar els 2.000 euros. En aquest moment, el món et cau damunt.
Milers de persones, segons les fonts consultades per elaborar aquest reportatge, resulten víctimes d’aquesta mena de pràctiques tots els anys a Espanya. Joves, en la seva gran majoria, però també gent de més edat que contracta una formació en línia seduïda per les «falses promeses» (sempre segons ells) d’un comercial i que, a l’hora de començar-la, descobreixen que han estat vilment enganyats. Quan s’adonen del parany ja és tard i es veuen atrapats per les condicions legals que van acceptar en formalitzar la compra. A partir d’aquí, comença per ells un llarg i tortuós camí en el qual s’obren tres rumbs possibles: renunciar al pagament de la formació i bloquejar els cobraments bancaris del centre, pagar i iniciar tràmits legals contra l’empresa per recuperar els diners, o resignar-se i completar el curs malgrat tot.
Denunciar però continuar pagant
De les tres opcions, Alberto Mondragón, administrador del fòrum Denuncioestafa.com, assenyala la de denunciar però continuar pagant com la més assenyada i prudent en un sentit jurídic. La raó, afirma, és que en cas contrari s’incorre en un incompliment contractual per part del contractant, la qual cosa pot implicar accions judicials de l’empresa per assegurar-se el cobrament. D’altra banda, adverteix que, encara que la decisió de finalitzar el curs és legítima, la seva validesa i reconeixement en el mercat laboral és pràcticament nul·la, ja que es tracta de formació no reglada pel Ministeri d’Educació. Mondragón, que porta anys proporcionant consell i suport legal a afectats per suposades estafes, xifra en prop de tres milions les persones que, d’una o altra forma, han estat «enganyades» per aquestes empreses a Espanya des que a principis dels 2000 comencessin a operar per internet.
Amb un simple cop d’ull a aquest fòrum n’hi ha prou per adonar-se de les borses de perjudicats per les males pràctiques d’aquestes empreses. Centres i acadèmies com CEAC o Deusto Formació (totes dues pertanyents al Grupo Planeta), Campus Training, Formació Universitària o CCC, entre altres, protagonitzen fils amb desenes de comentaris d’usuaris que relaten les seves experiències, en la seva gran majoria similars, i demanen assessorament per recuperar els seus diners. També a pàgines com Facebook i Change.org existeixen grups d’afectats que fa anys que comparteixen els seus testimonis.
Un d’ells és el d’Antonio, que prefereix no revelar el seu cognom i que el 2016 va contractar un curs preparatori per unes proves lliures d’FP amb una d’aquestes empreses. «Sóc professor d’autoescola i em vaig proposar treure’m el títol de Tècnic Superior en Automoció, de manera que vaig buscar cursos per internet i vaig trobar aquest», explica en conversa telefònica. «Vaig trucar i m’ho van pintar perfecte, així que vaig acceptar. Els apunts que em van enviar eren literalment arxius de fotocòpies, d’un nivell molt per sota del requerit per les proves i amb vídeos del programa ‘Redes’ i un audiollibre dels mateixos apunts com a material de suport al campus virtual. Els dubtes que tenia me’ls atenien al cap de diverses setmanes i amb respostes d’allò més simples per temes complexos i tècnics. Finalment, a cap de dos mesos, vaig acabar desistint i com vaig deixar de pagar em van ficar en una llista de morosos de la qual vaig aconseguir sortir més tard».
El curs costava 2.100 euros, dels quals va arribar a pagar una mica més de 400 en concepte de matrícula i dues quotes. A més d’això, també es va integrar en dues demandes conjuntes que no van prosperar, la qual cosa li va suposar una despesa addicional d’uns 300 euros en advocats. D’altra banda, aquest afectat ha pagat els honoraris d’un lletrat que el representarà en cas que l’empresa emprengui accions contra ell per impagament.
Dret de desistiment
En aquest sentit, Alberto Mondragón, que s’encarrega, juntament amb altres moderadors, d’oferir ajuda als usuaris de DenuncioEstafa, estableix una clara distinció entre dos tipus de casos: els que encara es troben dins del termini legal de 14 dies per exercir el desistiment i els que no. «En el primer supòsit és suficient amb enviar un burofax a l’adreça indicada en el contracte donant per resolta qualsevol vinculació conforme al dret de desistiment. Però és fonamental enviar-ho. Ells solen fer que corri el temps donant-te allargues, demanant que els remetis un formulari per e-mail per causar la baixa o assegurant-te directament que ja l’han tramitat, però en realitat no és així», explica. «Els comercials són, en molts casos, les persones que t’atenen i ells s’emporten una important comissió per cada curs venut. Si finalment el client renuncia a seguir amb la formació la perden, així que ordeixen tot tipus d’ardits perquè transcorrin els 14 dies i el desistiment ja no sigui possible. Et poden dir, per exemple, que els enviïs un correu sol·licitant l’anul·lació, que aquesta és la forma que tenen de fer-ho, però saben que, en un judici, un correu no té validesa jurídica i s’aprofiten del desconeixement de la llei per part dels clients. L’única manera efectiva i legal de causar baixa és fer-ho via burofax, i sempre amb contingut certificat i justificant de recepció», detalla.
En cas que hagin passat ja més de dues setmanes, Mondragón recorda que l’impagament pot implicar conseqüències nefastes per l’alumne per incompliment contractual, per la qual cosa recomana continuar abonant les quotes malgrat tot mentre en paral·lel es prepara una demanda contra l’empresa. Per això, afirma, és necessari armar l’acusació amb proves que il·lustrin la publicitat enganyosa del centre o trobant defectes en la contractació. «El millor és fer grups de dotze persones com a màxim i demanar l’anul·lació del contracte per la via civil. Hi ha empreses que no volen una sentència que serveixi de precedent i reemborsen els diners abans d’arribar a judici. Si no és així, els tribunals acostumen a obligar-les a retornar l’import cobrat més interessos», exposa, encara que tot depèn de la idiosincràsia de cada cas.
Però les falses promeses de les empreses no acaben aquí. «Si se suposa que el curs inclou pràctiques, a l’hora de la veritat et diuen que no hi ha places, o bé t’ofereixen unes molt lluny de la teva residència o que s’ajusten poc al que has estudiat. També prometen una borsa d’ocupació que realment existeix, però que a la pràctica està buida perquè quina empresa voldrà alumnes d’un centre de formació no reglada?», detalla Mondragón, més partidari del terme «editorials» per referir-se a aquest tipus de negocis.
I insisteix. «El títol suposadament avalat per una universitat no té més que el logo, perquè el que fan és pagar un cànon per utilitzar-lo. El material moltes vegades consisteix en una pasterada de fotocòpies obsoletes tretes d’internet, el tutor és el mateix per desenes de persones de diverses branques diferents i, en el cas dels cursos preparatoris per fer proves lliures, és impossible aprovar l’examen amb els apunts que faciliten». Pel que fa a les opinions positives en internet, Mondragón, administratiu de professió, recela que hi hagi alumnes veritablement satisfets amb la formació rebuda tenint en compte que els falta homologació oficial, per la qual cosa creu que moltes d’aquestes opinions emanen, en realitat, de les mateixes empreses.
La gran majoria d’aquestes companyies apareixen en el cercador del poderós grup eMagister i compten amb un important volum de publireportatges a diferents mitjans de comunicació. Per tot això, aconsella desconfiar sempre dels operadors i corroborar en tot cas l’oficialitat de la formació abans de contractar-la. “Aquestes empreses s’aprofiten de la necessitat d’aquestes persones, moltes d’elles procedents de Sudamèrica i a la recerca d’una formació que els permeti treballar a Espanya, i els importa molt poc que algú s’estigui matant per pagar 2.000 euros per un curs que no li servirà per a res”, denúncia.
Dels cinc centres contactats per escriure aquest reportatge, només un ha atès la petició i s’ha limitat a definir com «totalment respectables» les abundants acusacions d’estafa sense entrar a valorar detalladament el rosari de pràctiques que se li atribueixen. Totes elles, a més, compten amb un nombre variable d’expedients oberts per Facua i l’OCU, segons dades proporcionades per totes dues entitats.
Buits legals
El problema és de tal magnitud que la pregunta resulta inevitable. A on falla la llei perquè aquestes empreses puguin operar de la manera com ho fan? Per l’advocat Víctor Martínez, que fins ara ha portat dos casos i atès més de 200 consultes, el principal escull radica en els 14 dies de desistiment establerts pels contractes de compravenda, un termini que en la seva opinió hauria d’ampliar-se a diversos mesos per aquesta mena de cursos. La raó, argumenta, consisteix en el fet que dues setmanes no és temps suficient perquè una persona pugui decidir si una formació a distància és o no de la seva conveniència o s’ajusta al que n’esperava. Una altra solució, apunta, passaria per una regulació específica per aquest mercat, donat el seu creixement exponencial en els últims anys, però creu que l’administració no és encara conscient de la magnitud del fenomen. Amb la finalitat d’esmenar-ho, Martínez, que treballa en aquests moments amb un altre grup d’afectats, ha proposat elaborar un informe sobre la situació actual i remetre’l al Ministeri de Consum perquè en prengui coneixement. “Tinc la sensació que es tracta d’una problemàtica que, tret que siguis afectat, no es coneix, i això malgrat que la seva demanda no para de créixer”, ressalta. Preguntat sobre aquest assumpte, el Ministeri assegura no tenir constància de «dades, denúncies o expedients» sobre aquest tema.
