Conec en Joan des de qui sap quan però des de fa molt. Vam començar sent companys de centenars de reunions i d’accions, de manifestos i jornades i congressos sobre l’educació. I ara puc afirmar que som amics, perquè parlem d’altres coses. M’agrada conversar amb ell, sobretot quan hi discrepo, que no passa massa sovint. Dic això perquè sempre aprenc més quan algú em remou les seguretats, les certeses. En Joan és dels que remou perquè sap de què parla tot i que la vida, el pas del temps, ens ha fet a tots dos menys definitius, més oberts a la novetat, menys categòrics i menys esclaus d’uns determinats principis inamovibles. I malgrat tot en educació hi ha principis que cal mantenir perquè si els toquem cau tot l’edifici, com per exemple tenir clar que l’escola –transmissió i novetat– és fonamental per la vida de les persones o que mai podem humiliar ningú i menys a una criatura.
Si repasseu l’índex del llibre trobareu que hi és gairebé tot, per no dir tot. Hi és ben endreçat, ben exposat i, sovint, qüestionat perquè en Joan té l’habilitat de saber veure allò que veu des de perspectives diferents.
A mi em passa com li passa a en Mèlich, em fascinen els començaments dels llibres. Aquest –després d’uns comentaris que li serveixen per introduir cada capítol i que són de Flàvia Company, del seu llibre Haru– diu això: “Sempre he repetit que les novel·les, les conferències, les pel·lícules, les obres d’art en general, són interessants quan t’ajuden a pensar en les pròpies coses”. Doncs objectiu assolit: he pensat en les pròpies coses que en aquest cas no són altres que veure de què es nodreix l’ofici de mestre, quines llums i ombres té, per quins camins ens cal transitar i quines marrades hem d’evitar. Sobretot, quins són els intangibles que tenen una importància cabdal però que en moltes ocasions s’escapen de la mostra anàlisi –queden fora de la graella– fins que descobrim que hem arribat a un carreró sense sortida justament perquè no hem sabut fer-los presents.
Aquest és un llibre que reclama una lectura lenta –no podria ser d’una altra manera si pensem que en Joan és autor del llibre Elogi de l’educació lenta–, però vivim en temps d’urgència i jo he fet una lectura ràpida, tot i que ara hi tornaré, hi aniré tornant més a poc a poc. Però si ara no teniu temps, perquè la feina us crida i inunda el vostre dia a dia, llegiu les reflexions finals, que són esplèndides en tot allò que ens enforteix i en tot allò que ens debilita, que ens porta a descobrir que anem mig vestits només.
Aquest és un llibre que reclama una lectura lenta, però si no teniu temps perquè la feina us crida, llegiu les reflexions finals, que són esplèndides en tot allò que ens enforteix i en tot allò que ens debilita
He gosat llegir, conèixer seguint el principi kantià que va començar molt abans del filòsof que feia de la puntualitat i de l’ordre una virtut i que ara s’ha popularitzat gràcies a una ficció merlinesca. He gosat llegir i redescobreixo un Joan que ja conec. Per exemple, en Joan viu sense esquerdes aparents la teoria i la pràctica, sap que som sobretot en allò que fem i qualsevol idea seva sempre apareix acompanyada d’una proposta d’acció. En aquest cas, en diu “Idees clau”, idees que posen punt i seguit a cada capítol i que esborren la diferència entre teoria i pràctica.
I he redescobert un Joan que gosa dir-me que gosi jo també i que acaba el llibre afirmant “que no hi haurà la més mínima certesa en aquest futur si no comptem amb l’educació i l’escola”. Ens queden, per sort meva, moltes converses al voltant del llibre que us recomano. I encara més: moltes coses al voltant de les pròpies coses, totes petites, subtils, potser intangibles, però d’una intensitat que sempre commou profundament, com passa amb els versos de Wordsworth.
No hi ha comentaris
Ensabonar: Adreçar (a algú) lloances falses o exagerades (Diccionari IEC).
Només he coincidit de passada amb en Joan Domènech i, sincerament, em fan molta gràcia aquests dubtes, trontollar de certeses, els mirars des de diferents perspectives… perquè el context era de dogmatisme manifest. El vespre que vam coincidir vaig marxar afectat per la munió d’irracionalitats que vaig haver d’escoltar fent bona cara… perquè el dogmatisme que hi imperava impedia qüestionar o disentir.
I ara, des de la distància, llegint-lo a vostè m’entra el riure. Recomano no llegir aquest llibre per higiene (mental i professional).