Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Soc filla de Merce.
Soc filla de la comunitat del Pinós, a les Valls del Vinalopó. M’he criat en carrers, places, patis i cuines, al caliu d’Estrelita, la tia Remediet i Enriqueta, entre altres veïnes.
Soc filla de l’escola en valencià, de mestres rurals com Càpito, que ens va transmetre l’estima pel medi ambient i el territori, la llengua i la cultura pròpies, i el respecte per la vida i les savieses de la gent gran, inspirant-nos per a buscar i contar històries. De fet, per ell, amb onze anys, vaig conéixer personalment la periodista Pilar Algarra, a qui veia presentar els noticiaris de Canal 9 tots els dies. En saber que nasqué al Xinorlet, un poblet menut a prop del meu, m’esperonà per a seguir el camí que ella i tantes companyes van obrir i eixamplar per a nosaltres…
Necessitem referents, referents propers, quotidians i assolibles, per a poder ser en llibertat. I aquesta és la funció màgica dels mitjans de comunicació: són-som faedors de somnis, de possibles.
Imaginaris i identitats
Els mitjans de comunicació són agents de socialització potentíssims, juntament amb l’escola i la família. Amb els usos actuals, passem entre 8 i 10 hores al dia davant les pantalles, segons diferents estudis, potser tenen més influència en la comprensió que fem del món i l’adhesió a les idees i valors que hi predominen. De manera que tenen gran responsabilitat en allò que som, pensem i fem, en on ens arrelem, com sentim el nostre cos o a qui estimem… En aquest sentit, acompanyen la creació de subjectivitats i identitats.
Això és que els mitjans de comunicació contribueixen a crear l’imaginari col·lectiu a partir del qual creem altres coses, per exemple, els vincles, les relacions. En altres paraules, creem a partir d’allò que coneixem, de certs referents; repetim models, quasi sempre els mateixos i en bucle. Com a mostra, l’amor romàntic o la família nuclear heterosexual, que trobem en la majoria de produccions culturals. Per això, és importantíssim renovar, crear nous imaginaris, amb altres referències, si no volem perpetuar patrons d’aprenentatge sexistes, classistes, xenòfobs, homòfobs, gordofòbics, valencianofòbics, edadistes…
Sovint em pregunten com aconseguir una societat igualitària des dels mitjans de comunicació. La resposta és complexa, així i tot, sempre resulta una oportunitat per a raonar sobre els reptes que encarem: d’una banda, acollir i normalitzar la diversitat, perquè les societats són molt més heterogènies i complexes del que contem; i, d’una altra, desnormalitzar la violència masclista. Tots dos amb una acció triple: despatriarcalitzar la representació, la cultura mediàtica i les estructures culturals.
Pel que fa als continguts, el sexisme en els mitjans de comunicació és quotidià i, per tant, normalitzador. Les estratègies patriarcals més habituals són el silenci i l’ocultació, així com el menyspreu que representen els estereotips i els prejudicis de gènere. Com a mostra, les dones només representem el 26% dels subjectes de la informació, segons l’últim Monitoratge Mundial de Mitjans, o siga que ens invisibilitzen i ens neguen com a agents i protagonistes del món, quan tenim coneixements, experiències, sabers i talents nombrosos i diversos. Els mitjans de comunicació han de buscar-los per a poder contar allò que passa i ens passa amb totes les veus i mirades possibles…
A més a més, hi trobem tractament vicaris, infantilitzadors i tontificadors, expressions de les tuteles i condescendències patriarcals, que qüestionen i ridiculitzen les dones amb poder per tal de deslegitimar la seua presència en l’espai públic. És el cas de les esportistes d’elit que són referenciades per les seues relacions de parella i no pels seus èxits professionals, com la tenista Paula Badosa, o les polítiques que, a diferència dels seus companys, són anomenades pel nom de pila o amb l’article davant: Milagrosa, Soraya o la Cospedal, però mai diríem Eduardo, Mariano o el Sánchez.
Així mateix, són habituals pràctiques com l’objectivització i la sexualització de dones i xiquetes, per exemple en la publicitat, el cinema o els videojocs que envien el missatge que l’important és el nostre cos i l’ús i l’abús que en facen els altres. El perill d’aquestos relats és que normalitzen i glamuritzen la cultura de la violència sexual: sense anar més lluny el videoclip Animals del grup pop (i no de reggaeton) Maroon 5, que romantitza l’assetjament sexual, o la portada de Vogue amb l’actriu Sadie Sink tirada a terra.
Fins i tot, l’abordatge de la violència contra les dones com a notícia-succés, i no com a femenicidis en el marc de la vulneració dels drets humans, les polítiques públiques i la salut pública, d’una banda, oculta les responsabilitats invididuals, col·lectives, institucionals… i la seua dimensió política, i, per tant, qualsevol possibilitat d’intervenció i canvi; i, d’una altra, culpabilitza, responsabilitza, alliçona les dones, ens revictimitza, limita drets i llibertats, i promou en nosaltres la cultura de la por, el sotmetiment i la infantilització, com sosté Nerea Barjola.
Nous referents
Tot açò és quotidià, perquè ens referim a impactes nombrosos, intensos i continuats, de manera que, a banda d’això, cal canviar la cultura mediàtica: les formes de pensar, fer i compartir els productes culturals, els relats, les mirades, els nostres referents i valors com a col·lectiu i sector cultural… Cal abandonar l’exaltació del conflicte i de la figura de l’heroi-colonitzador i donar centralitat a tot allò situat als marges fins ara, la vida i qui la cuida, des de la proximitat i l’esperança, per exemple el treball de la fotoperiodista d’Eva Máñez Mercats, el projecte de La Naturadora Les cures, mans invisibles que sostenen la vida o les ràdios comunitàries, com Radio Victoria, a El Salvador.
Per últim, replantejar el model laboral actual perquè es prioritze la paritat en tots els processos, tant en els llocs de decisió com en la base, modificar la consideració de les professionals dins de les estructures empresarials, perquè la violència estructural ens n’expulsa: desocupació, bretxa salarial, sostre de vidre, pèrdua, d’influència, precarietat, dificultats per a exercir la corresponsabilitat i les cures, treball no remunerat, insatisfacció professional, problemes de salut, assetjament laboral i sexual…
Per a concloure, si bé és necessari que els mitjans de comunicació canvien, la ciutadania ha de tindre elements per a descodificar els missatges, conéixer les lògiques neoliberals i patriarcals amb què operen i, així, protegir-nos de la seua toxicitat, perquè la desinformació i l’alienació ens fan vulnerables i manipulables. Cal promoure la capacitat crítica i el consum responsable per mitjà de l’educació mediàtica amb perspectiva de gènere, analitzant en grup cançons, pel·lícules, anuncis i notícies, de manera que puguem crear, entre totes, entorns, digitals i desvirtualitzats, més segurs, saludables i sostenibles.
Segons el Pla director de coeducació de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport, cal intervindre amb la comunitat educativa en aquest sentit i incorporar l’ensenyament d’habilitats i eines per a una lectura comprensiva i crítica dels missatges audiovisuals i, en general, dels discursos i productes dels mitjans de comunicació com un treball clau per a salvar la influència d’una cultura de masses sexista i estereotipada. No obstant, no hi especifica com fer-ho: si mitjançant la formació del professorat, l’externalització de les activitats o una opció mixta que facilite la transversalitat dels coneixements amb perspectives i experiències de professionals i persones expertes, i que evite la parcialitat i l’efecte estanc de les actuacions actuals.
Mentre no hi estiga clar, podem anar fent amb la referència del Programa d’educació en comunicació del Consell de l’Audiviosal de Catalunya, EDU-CAC, expertes com la periodista Anna Gimeno Berbegal, del Consell Audiovisual de la Comunitat Valenciana, i l’artivista Yolanda Domínguez, així com experiències properes. Entre altres, la Xarxa de periodistes i fotoperiodistes feministes del País Valencià Les Beatrius (identificació i transformació de continguts sexistes, ciberacció #Referents i exposició-xarrada per a escoles El túnel del terror del periodisme masclista), el projecte de periodisme de dades que monitoreja la participació de dones en els espais d’opinió de Catalunya, On són les dones o l’Observatori SenseTòpics, projecte de CEAR-PV i la Unió de Periodistes Valencians, amb recursos per a treballar el discurs d’odi i els missatges racistes i xenòfobs.
Els mitjans de comunicació posen un marc de realitat: desconstruïm-lo i creem-ne un propi, ens comboien des d’Edu-Cac. De somnis i esperança, afig.
I avant!
