Opinió

Infants i joves al centre (del calendari)

Fa uns dies saltava la notícia a la premsa i ràpidament es va escampar per la xarxa: el Govern avança l’inici del curs escolar al 5 i 7 de setembre. Ràpidament, sorgien les reaccions de moltes de les parts (sindicats, famílies, escoles concertades…) que es veuran afectades per aquesta decisió i començava el debat entorn l’anunci de la Generalitat. Per una banda, s’assenyala el poc diàleg amb el qual sembla que s’ha “imposat” la mesura, que no ha estat consensuada amb la comunitat educativa i per l’altra sembla que s’ha avisat, un cop més, per sorpresa. És a dir, que en un moment es van donar tots els ingredients per tenir servida la polèmica. Que no es mal interpretin les meves paraules, la polèmica no em sembla negativa per se, genera debat, confronta idees i genera noves conclusions fetes entre totes, però a mi, de tot plegat, el que m’ha amoïnat més és que altra vegada hem perdut l’ocasió per fer les coses bé pel que fa a les més joves i les més petites.

Llegia aquests dies tot el que podia arran de la notícia i en cap lloc aconseguia trobar, més enllà d’un parell de frases, res al voltant de les preguntes centrals sobre aquesta mesura: És millor per l’alumnat escurçar el descans de l’estiu? Amb quines evidències científiques comptem? Hi ha estudis que ens assenyalin cap a on dirigir la política pública envers el calendari escolar? Bé, sembla que tot apunta al fet que és positiu reduir el període de vacances estival i que fer-ho ajuda en la igualtat d’oportunitats, però més enllà de tres dades comptades als articles que s’han anat publicant aquests dies, em preocupa veure com, una altra vegada, el debat gira entorn les jornades laborals i la conciliació.

Com deia, crec que ens tornem a equivocar un altre cop, com ens vam equivocar en l’enfocament de moltes de les mesures que, en mig d’una pandèmia, es van prendre entorn els infants. Altre cop hem posat la mirada adulta al centre i hem tornat a fer girar el debat sobre el calendari escolar (escurçar o no les vacances d’estiu, fer jornada intensiva o partida…) en funció de si ens sembla positiu laboralment o ens afavoreix la conciliació o no i, a més, focalitzant-ho en cinc dies concrets del setembre. Disculpeu ara la contundència, però crec no ens hauríem de centrar en aquests elements, que són secundaris. M’explico: no vull dir que les condicions laborals no importin o no importi la conciliació. És clar que sí. Les docents i les famílies mereixen tota la nostra cura. Però el debat sobre el calendari escolar no pot estar condicionat per aquests elements.

Necessitem mirar el calendari en la seva globalitat, no només cinc dies aquí o allà, i hem de tenir un debat al voltant del que diuen les evidències sobre què és millor per les joves i petites

Necessitem, primer de tot, mirar el calendari en la seva globalitat, no només cinc dies aquí o allà, sinó de setembre a juliol (que tenim un segon trimestres que s’allarga o s’escurça en funció d’on cau la primera lluna plena de la primavera!). Després, hem de tenir un debat on puguem veure quines evidències científiques, quins estudis sobre l’aprenentatge i l’educació existeixen i veure què és millor per les joves i les petites, encarar el calendari posant-les al centre i mirant quina és la millor estructuració per la seva educació i, sí, pel seu lleure també. És clar que les decisions que es prenguin, doncs, tindran afectacions en les vides adultes. Afectarà els equips educatius, afectarà les direccions, a les famílies… i en funció d’aquesta afectació, s’haurà de mirar quines polítiques públiques s’articulen per tal de contrarestar les molèsties que puguin sorgir. És a dir: hem d’adaptar la vida de les adultes a la dels infants i no a la inversa. No podem tornar a actuar com quan es va eliminar del calendari la ‘Setmana Blanca’, que va morir per la poca conciliació que permetia. Vam fallar el tret i el tornem a fallar ara.

L’alumnat d’aquest país ha de poder descansar i fer vacances quan toca, no quan a les adultes ens va bé, i si aquest fet dificulta la conciliació o la feina dels claustres (que és evident que si), hem d’articular polítiques públiques que ens les facilitin. Tenim exemples propers: a França, l’estat finança, en funció dels ingressos de cada família, l’accés a les activitats de lleure durant les vacances (especialment les que no són a l’estiu), a Barcelona s’està impulsant tot un pla de tardes educatives per garantir l’accés a totes les nenes i els nens de la ciutat a dues tardes d’extraescolars i també, des del 2016, s’estan fent casals d’estiu municipals (sí, municipals: gratuïts per a totes les veïnes), els Casals Urbans Baobab. I si al professorat li dificulta la seva tasca, doncs pensem maneres per tal de contrarestar-ho. Però, si us plau, prou de modelar la vida de les petites i les joves segons el que ens va bé a les grans.

I ja per acabar, aprofitem aquest debat obert ara per afrontar d’una vegada per totes si volem un calendari escolar que es guiï pel santoral i el cicle lunar, o per un repartiment racional de la càrrega lectiva i el lleure.