Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
“Pobresa”, “desert”, “sabana” i “selva” són els mots més repetits entre 400 persones enquestades al demanar-los tres paraules per descriure l’Àfrica. Aquesta feina l’han elaborada des del Grup d’Innovació Educativa en Ciències Socials (DIMPA) de la Universitat Jaume I de Castelló (UJI) amb la finalitat de desmuntar tots els tòpics que al llarg del temps han estat presents en l’imaginari col·lectiu, obviant la riquesa paisatgística, cultural i lingüística. Juntament amb aquesta enquesta, s’han creat una sèrie de recursos didàctics en forma de fullet dividits en diversos apartats: la imatge d’Àfrica, 12 històries sobre aquest continent i el País Valencià, un mapa de Peters i un joc matemàgic.
Aquesta publicació forma part del projecte Àfrica dona molt de joc, promogut per l’Oficina de Cooperació al Desenvolupament i Solidaritat i l’Observatori Permanent de la Immigració de l’UJI, que han donat suport econòmic. Per fer-ho realitat, s’ha comptat amb l’ajuda de professors i investigadors: Sara Prades Plaza, José Vicente Gil Noé, de la UJI, i Pilar Gandía Esteve, de l’EPA d’Alzira, tots tres professors, així com Irene Lado Montserrat, autora de les històries i professora d’anglès a l’EPA de Torrent. Junt amb ells, Enric Ramiro Roca, el pensador del projecte, divulgador científic i professor sènior de l’UJI, autor de més de 500 articles didàctics i partícip d’una gran quantitat de projectes.
Ramiro Roca, més enllà del projecte, ha volgut incorporar-ne l’oralitat, un element important en la cultura africana. Així és com ha treballat, conjuntament amb Irene Lado, per posar-se en contacte amb africans de diferents països perquè llegiren en veu alta, i en valencià, les històries creades. “Volia que en les històries es poguera plasmar aquest barreig de cultures en l’oralitat amb les veus d’africans que visqueren en el País Valencià”, explica Ramiro. Aquesta feina d’investigació no ha sigut gens fàcil, com comenten ambdós, ja que van haver de buscar en ONG i associacions africanes.
Africans que parlen en valencià
El que més els estranyava a la gent, com comenten, és que hi haguera africans que parlaren en valencià. «La majoria dels que hem gravat no sabries dir si són d’Alboraia o de Ghana, i tots m’han dit el mateix: “No ens parlen valencià, nosaltres volem aprendre’l però no ens el parlen encara que els ho diguem”». Amb això, també volen reivindicar la llengua i la seua importància com a element unificador i ple de significació. “Volem mostrar la idea què els africans poden parlar igual que nosaltres i que aprendre valencià és igual d’important que aprendre qualsevol altre idioma”, explica Ramiro. També es busca remarcar la idea que els immigrants volen integrar-se i aprendre la llengua.
Així, escriure i llegir en aquesta llengua fomenta i inclou la multiculturalitat com a forma de supervivència i convergència. “Aquí pareix que si no fa olor de paella no és prou valencià; i s’han d’acceptar els diferents accents, pel que l’oralitat ajuda a establir aquest pensament”, confirma Ramiro. La cohesió social és, segons diu, la part més important. A més a més, busquen que aquest no siga un exemple només per a tot el País Valencià, sinó també per a tota la comunitat lingüística.
Trobar les similituds
Per fer-ho més humà, les històries són personalitzades; és a dir, cada una centrada en un país d’Àfrica per poder ser llegida per una persona d’aquesta procedència. No obstant això, es van fer unes pinzellades en els relats perquè estigueren representats tots els països que conformen el continent. A més a més, estan pensades per ser accessibles a tota mena de gent. “S’ha buscat un llenguatge estàndard i normalitzat però amb expressions col·loquials, perquè hi hagueren expressions autòctones, refranys, frases fetes… D’aquesta manera, el missatge pot arribar a tots”, comenta Irene. Això s’ha fet pensant també en l’ús pedagògic, ja que així els alumnes s’adonen de la varietat i riquesa de la llengua. La moralina o missatge amb què acaben busca fer reflexionar i trobar les realitats similars entre el País Valencià i l’Àfrica, a més “d’aprofitar que nosaltres vam ser migrants allí, i d’això no en som conscients”, comenta Irene.
La presència en les històries de les identitats sexuals, el col·lectiu LGTBI, les dones com a protagonistes o les diferents religions, es fa conjuntament amb l’ànim d’educar als lectors en la diversitat i per trencar amb la visió unidireccional de la història. Bàsicament, que el que és diferent no es quede fora. “Els contes que sempre s’han contat estan protagonitzats per gent rossa, blancs, homes, i que ocorren en llocs occidentals, i jo volia trencar amb això i intentar donar visibilitat a altres realitats”, exposa Lado.
Homeopatia pedagògica
Com a mestre i professor d’institut i d’universitat, Ramiro és molt conscient de les diferents realitats dins d’un aula. “Et trobes amb alumnes d’altres països i jo sempre he estat molt sensibilitzat amb aquests xiquets. Això, i també la geografia de la percepció del comportament, que exposa que el comportament es conforma també per la realitat on vius, és el que m’ha impulsat a fer activitats a les aules com visitar centres budistes tots els anys o anar al centre cultural islàmic en València”, explica. Ell afirma que és “d’homeopatia pedagògica”, és a dir, considera que la clau és ser conscient a poc a poc, a través de la connexió amb la gent. “El més important és tot allò que va quedant dins de cada persona amb eixes experiències viscudes”, comenta.
A més, considera que la matemàgia és una manera d’establir relacions entre els dos hemisferis del cervell, així com amb la geografia de la percepció i del comportament. Per aquest motiu, el fullet també ho incorpora. Quatre imatges de gastronomia típica africana, quatre de persones importants, quatre de paisatges que s’allunyen de la coneguda selva i quatre de monuments, conformen el joc amb la intenció d’endevinar la carta triada per un alumne. “Evidentment jugar a aquest joc no vol dir trencar tòpics, però sí que van quedant-se en el pensament les diferents realitats del continent que van més enllà del desert i de la pobresa, com què hi ha neu i pistes d’esquí”, comenta Enric.
Finalment, en el projecte s’incorpora el mapa de Peters, cedit per la CONGD de València, i on es veuen les dimensions reals de cada continent i la grandesa d’Àfrica. És aleshores quan la gent s’adona de la proximitat respecte al País Valencià. “Tot això ajuda a conèixer-lo al mateix temps que mostra la multiculturalitat de les dues zones i la versemblança que comparteixen, tant per les arrels formades pels nostres avantpassats com per la presència dels moriscos”, comenta Irene. És a través de l’ensenyament, que promou el coneixement d’aquestes qüestions, com es pot aconseguir un canvi de paradigma. Com afirma Lado, “compartim més amb aquest continent que amb països del nord d’Europa, i el desconeixement d’aquest fet s’ha de combatre amb l’ensenyament i amb la sensibilitat social”.
