Opinió

Les escoles de segona oportunitat: donant resposta a una necessitat

Des de fa dècades Espanya lidera els rànquings europeus, situant-se l’any 2021 amb més d’un 16% de joves en situació d’AEP. En aquest escenari, les E2O juguen un rol fonamental tractant d’ajudar als i les joves expulsats del sistema educatiu -i en la majoria de casos abocats a l’exclusió social- proveint-los de noves oportunitats. En els darrers anys les escoles de segona oportunitat s’han tornat una peça clau a l’hora de garantir un sistema educatiu equitatiu i que operi sota els principis de la justícia social. Barcelona ha sigut pionera, amb la primera E2O de titularitat pública de Catalunya.

Les E2O neixen amb la premissa de facilitar als joves d’entre 15 i 29 anys que es troben sense titulació ni feina una nova oportunitat de tornar a començar. S’ofereix un model pedagògic basat en itineraris individualitzats, experiències pràctiques en el món laboral, vincles afectius fonamentats en el respecte i el compromís i, finalment, un acompanyament socioeducatiu que va més enllà de l’adquisició de competències i que presta atenció especial a les persones més vulnerables.

Des de mitjans dels 2000, moment en el qual sentim a parlar d’aquesta tipologia de centres per primera vegada a territori català, fins a l’actualitat, el seu creixement i la seva rellevància ha anat augmentat exponencialment. Sense anar més lluny, la xarxa espanyola d’E2O, creada el 2015, la formen avui dia més de 50 escoles (53 a mitjans de l’any 2021), que en el seu conjunt donen formació al voltant de 8.000 joves.

El ‘model’ d’escoles de segona oportunitat

Cadascuna de les institucions atén a un perfil de joves i fa front a unes casuístiques territorials particulars que requereixen abordatges específics. No obstant això, sí que hi ha característiques comunes. El primer element comú és l’objectiu dels centres: el compromís amb els i les joves provinents d’entorns socials, econòmics i culturalment desfavorits de garantir noves oportunitats d’èxit. Una idea d’èxit que per definició defugirà de la concepció tradicionalment imperant a l’escola formal i que inclou nous escenaris formatius-laborals.

A més, el model de les E2O comparteix tres característiques. En primer lloc, l’acció educativa de les E2O es fa possible en el marc d’una estructura formativa que s’articula de manera altament flexible i que permet personalitzar els processos d’aprenentatge i les trajectòries educatives dels joves. Els centres de noves oportunitats ofereixen una àmplia varietat d’opcions formatives que, alhora, permet als joves transitar entre elles. Dit d’una altra manera, cada jove construeix el seu propi ‘camí’.

En segon lloc, l’orientació i acompanyament formatiu realitzat per les E2O es basa en la idea de l’acompanyament subjectiu i la (re)construcció dels vincles. La primera tasca és la de tractar de reconciliar als joves amb el seu propi procés d’aprenentatge; i amb la imatge que han construït tant de si mateixos com estudiants com de l’escola com a institució. Aquesta tasca és fonamental perquè estem parlant d’un conjunt de joves sistemàticament exclosos i assenyalats com a fracassats durant el llarg de la seva vida escolar –i sovint, no escolar–.

Part d’aquesta feina de creació de vincles –es a dir, de reparació emocional– parteix del reconeixement de les condicions objectives i subjectives, materials i simbòliques, de la vida d’aquests i aquestes joves; requisit indispensable a l’hora d’iniciar un procés de creació de sentit de pertinença cap al centre. Per poder estudiar cal, en primer lloc, tenir les necessitats bàsiques cobertes, i, en segon lloc, dotar de sentit i significat allò que es fa. I en la realització d’aquesta tasca l’equip professional de les escoles és fonamental. Quan l’equip docent es converteix en còmplice i no es percep com antagonista del procés d’aprenentatge les probabilitats d’èxit es disparen.

Finalment, les E2O desenvolupen un ‘currículum’ que combina la formació teòrica amb la formació aplicada. La lògica que impera a oportunitat aquests centres parteix de la idea que teoria i pràctica són dues cares fonamentals d’un mateix procés d’aprenentatge, revaloritza la vessant ‘manual’ de la formació i, per tant, incorpora un principi d’acció en la seva pedagogia.

L’escola municipal de segona oportunitat de Barcelona

Precisament en aquesta onada creixent de centres neix l’escola municipal de segones oportunitats de Barcelona. Amb un servei completament gratuït, l’Escola se situa al barri de Navas, al districte de Sant Andreu, i es tracta de la primera E2O de titularitat pública de Catalunya. Avaluada per l’institut català d’avaluació de polítiques públiques (Ivalua), aquesta iniciativa suposa un pas important de la ciutat comtal en la lluita contra l’AEP i l’obertura d’una finestra d’oportunitat de millora per a molts joves del municipi. Els primers indicis avaluats així ho assenyalen.

El centre incorpora cada curs uns 30 joves (en un total de 60 joves aproximadament) en un programa que té una durada de fins a dos anys. En el transcurs d’aquests dos cursos es realitza un conjunt ampli d’accions formatives que inclou la realització d’activitats enfocades a l’aprenentatge de les competències bàsiques i més de 1.000 hores de formació practica professional.

I així, fent camí pas a pas, les E2O aporten el seu imprescindible gra de sorra en la construcció del projecte formatiu, professional i vital dels joves, especialment aquells d’entorns més vulnerables, no només des d’un punt de vista educatiu, sinó també des del punt de vista del seu creixement personal. No obstant això, per tal de continuar duent a terme aquesta important tasca de lluita contra l’AEP i de millora de les oportunitats dels i les joves d’entorns més vulnerables cal que l’administració pública pertinent, en aquest cas la Generalitat de Catalunya, aposti pel seu reconeixement i finançament. Dit d’una altra manera, s’ha d’integrar les E2O de forma sistemàtica en el marc d’una política educativa que posi l’equitat al centre.