Artur Fernández –Turu quan puja a l’escenari– era mestre i psicopedagog del centre d’educació especial Mare de Déu de Montserrat, al Guinardó, quan l’any 2012 se li va ocórrer que podria ficar a dins d’un mateix bolo la seva banda de pop-rock i els alumnes que formaven part de la coral del centre. Era un moment en què alguns CEE començaven a prendre consciència de la necessitat de trencar els seus murs, rere els quals durant tantes dècades havia quedat amagat l’alumnat divers. Va néixer així Música per la Inclusió, un projecte de col·laboració entre músics professionals i alumnes amb discapacitat intel·lectual que es va traduir en la preparació, durant tot un curs, d’un concert que tindria lloc a les Festes de la Mercè de 2013. L’experiència va ser un èxit, i deu anys després aquell grup no només segueix junt, sinó que forma part del panorama musical català. Dissabte passat Clams va presentar el seu quart disc, Melodies del somriure inconscient, a la sala La Tèxtil, davant de més d’un centenar de persones.
“Anem sumant anys i ens anem fent grans junts, i això no estava previst”, explica Turu, que sobretot valora que amb el temps hagin deixat de ser un projecte per sentir-se i ser una banda. Amb un evident missatge social, però sobretot amb una proposta artística. “Tenim l’etiqueta de grup de conscienciació per la discapacitat, i estem encantats de tenir-la, però també hem tingut sempre clar que la part primordial és l’artística, perquè, per molt missatge que tinguis, si el que fas no arriba no serveix de res”, afegeix. Clams no busca l’aplaudiment fàcil ni la mirada condescendent, busca agradar pel que fa i no pel que és. Però també és la prova que “quan estripem etiquetes veiem que si es vol es pot”.
“Il·lusió, actitud, formació i recursos”
I quina és la fórmula? Segons explica Turu, cantant, lletrista i ànima del grup, “comptem amb els mateixos elements que intervenen en l’escola inclusiva. L’ingredient fonamental és la il·lusió: si això no t’il·lusiona, deixa-ho estar. I després cal actitud, formació i recursos, que en aquest cas vol dir poder comptar amb bons músics i bones condicions per assajar i actuar”. A això cal afegir-hi un element més: la implicació de les famílies. Quan els alumnes van arribar a l’edat de deixar l’escola (als CEE és als 21-22 anys) es va plantejar el dubte de si continuar i com, ja que s’havien quedat sense paraigües jurídic. Així és com neix l’associació Música per la Inclusió, constituïda i formada per les famílies dels coristes i que gestiona tota l’activitat del grup.
Aquest treball i constància han aportat a Clams recursos addicionals: al llarg d’aquests anys el grup ha col·laborat amb artistes consagrats com Joan Dausà, Marc Parrot o Joan Colomo, i en aquest darrer disc per primer cop ha comptat amb un productor professional, Ildefons Alonso (El Petit de Cal Eril). Per Turu, aquest fet, i la incorporació d’una directora de cors, Núria Valls, són els dos punts diferencials respecte als anteriors treballs: “L’Idelfons ens ha ajudat a trencar vicis que arrossegàvem i ens ha aportat un so diferent, i la Núria ha fet arribar els coristes a llocs que mai m’hauria imaginat, tots hem après molt amb ella”. Núria Valls també canta un dels temes de l’últim disc.
Posar a cantar a persones amb discapacitat intel·lectual amb la idea que el resultat final soni harmònic és una missió per valents. L’Artur Fernández ho ha fet en més ocasions, ja que també ha endegat projectes similars des de la Fundació Catalana Síndrome de Down, en la qual treballa des de 2016 com a coordinador del servei d’inclusió escolar. “La meva teoria és que tothom té una nota, per la qual cosa jo puc tenir una idea sobre com ha de ser una cançó, però en aquest projecte el que intentem és apropar-nos a les notes dels coristes, sense que això vulgui dir no exigir-los o no provar fins a on poden arribar; al final potser això ens acaba impedint que ens lluïm, però aquí els egos no tenen sentit, aquí mana la cançó”.
Un caos participatiu
Les cançons de Clams són “producte del caos”, continua el cantant, però també d’un procés de creació col·lectiva que pot començar a partir de la proposta de qualsevol membre del grup, si bé “el punt de partida acostuma a ser acústic”. Després arriben les lletres, en les quals intervenen sobretot el mateix Turu i el guitarrista i també cantant Jordi Ribas, amb el qual l’uneix una amistat que es remunta a l’escola bressol. “Som com germans”, diu. Al final es trien col·lectivament les cançons que aniran al disc. “Tenim la sort de comptar amb uns termòmetres emocionals afinadíssims; de vegades anem als assajos amb alguna proposta, però la posem en comú i a partir de la seva reacció veiem que, per molt que a nosaltres ens flipi, no funcionarà, i en canvi en portem una altra, veiem que passa tot el contrari i ens diem, aquesta treballem-la; és un filtre infal·lible”, comenta el cantant.
Els tretze coristes assagen un cop cada dues setmanes al Casal Mas Guinardó, mentre que amb els sis músics (guitarra elèctrica i acústica, baix, bateria, teclats i veus) ho acostumen a fer un cop al mes, a la Nau del Poblenou, tret de moments com l’actual, quan hi ha diversos bolos a la vista i els assajos s’han d’intensificar. Quan estan junts, diu el cantant, “l’energia que es genera és brutal”. “Hem creat un espai de convivència i ens tractem amb molta naturalitat, i ens diem les coses que pensem, sense els miraments del principi”, afegeix. Els músics no es guanyen la vida amb Clams, sinó que se la guanyen com a músics d’estudi o en altres projectes, “però amb Clams hi són sempre, perquè encara que en algun moment puntual algú hagi hagut de fer un pas al costat per qüestions professionals o familiars, passat el temps torna”, subratlla amb orgull el cantant.
Tot es cuina a foc molt més lent que qualsevol un grup convencional, i per això els seus treballs són EP de quatre cançons. El primer disc va sortir mitjan 2014, juntament amb el videoclip A sobre d’un coet. L’any 2015 van publicar el seu segon treball, Aigua i Pedra, i el 2018 el tercer àlbum, Ciclorama. “De vegades diem, fent broma, que amb la suma d’aquests deu anys ja hem arribat al nostre primer LP; el nostre ritme és artesanal i el gaudim”, comenta el vocalista i psicopedagog, segons el qual el grup es troba en un moment dolç pel que fa a maduresa artística i musical. Durant el primer confinament músics i coristes es van trobar molt a faltar, malgrat que van mantenir el contacte online, i de seguida que van poder van reprendre els assajos presencials. El disc que ara s’ha presentat havia de sortir aquell 2020, però el fet que tot el calendari se n’anés en orris també ha permès treballar-lo amb més pausa i consciència.
I el futur? “Jo sempre dic que de tant en tant t’has d’aturar i pensar si això que estem fent encara té sentit. Hem arribat ja a on havíem d’arribar? Però quan veus que el sector et dona suport i que el que fas et dona vida, arribes a la conclusió que encara tenim corda per estona”. L’objectiu és continuar creixent, i una manera és que “es pugui contemplar els coristes com un grup independent, que col·labori amb altres bandes, perquè les veus de Clams et poden enriquir un bolo”.
Clams en cinc vídeos
L’experiència d’aquell primer concert, quan Música per la Inclusió era encara un projecte escolar, va quedar enregistrada en un documental anomenat Línia Addicional.
Clams s’autodefineix com “una banda de pop eclèctica i inclusiva que compta amb un grup de coristes amb persones en situació de discapacitat intel·lectual qui aporten una energia única i fan de la música de Clams un so genuí inconfusible”. El seu primer ‘hit’ va ser ‘A sobre d’un coet’, amb aquest vídeo enregistrat l’any 2014. També és la cançó amb la que van tancar el concert de dissabte passat.
Clams és un projecte artístic, no és un grup amb una bandera, diu Turu, però no obstant això fa un parell d’anys van adaptar un dels seus primers temes per posar música a un vídeo de Dincat, la federació d’entitats que donen suport a les persones amb discapacitat intel·lectual.
L’any 2017, la televisió TEB Vist, un altre projecte fet per persones amb discapacitat sota l’impuls del periodista de TV3 Josep Maria Soro, va entrevistar els Clams. El reportatge és impressionant per ambdós costats.
El primer single de l’últim treball, Festival de foc, es va poder escoltar al Palau Blaugrana el passat mes de maig.
