Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Gabriela Jude, Gabi com tothom l’anomena, té 16 anys i viu a Estocolm, Suècia. Actualment, estudia secundària i, segons ens explica, en el seu temps lliure li agrada estar amb els seus amics, jugar a videojocs i fer coses pròpies d’adolescents. El passat 19 de novembre Gabi, dels 8 als 13 anys es va preestrenar dins del Meu Primer Festival de Cine. La cinta mostra l’etapa de la preadolescència, de la qual no se’n parla gaire sovint. És la història d’algú que intenta trobar el seu lloc en el món durant l’etapa amb més canvis vitals.
Aquest documental, coproduït per Suècia i Noruega, no ha deixat de commoure i recollir premis allà on ha arribat. Com ara: va ser nominat a millor llargmetratge documental i seleccionat per als Docs Award del CPH:DOX, al Festival de Cinema de Giffoni 2021 va rebre la nominació per al premi Gryphon, al Nordic International Film Festival New York 2021 va recollir el Premi al millor llargmetratge documental, al Festival Mix Milano va guanyar el Premi laF al millor film del festival (2021) o el Premi ECFA al millor documental europeu per a públic jove, al 62 Zlín Film Festival (2022), entre d’altres.
El dia de la preestrena Gabi i el seu padrastre Thomas, protagonistes en el documental, hi van estar presents. Allà van poder narrar al públic present com van viure l’experiència de ser filmats durant cinc anys i compartir la seva vida privada, per tal de fer visible i normalitzar el fet de no identificar-nos o fluir entre els gèneres masculí i femení. Així vam aprofitar l’ocasió per poder entrevistar a Gabi i conversar sobre el documental, però també sobre la seva visió de la vida i l’etapa de l’adolescència.
Durant el rodatge vas sentir que et cuidaven i respectaven la teva intimitat tant la directora com tot l’equip?
Sí, m’he sentit cuidada i respectada. Tot es parlava entre tots, i els meus pares decidien quan alguna cosa era privada. L’equip arribava i es passaven amb nosaltres alguns dies: gravàvem dues hores al matí, menjàvem i després m’en anava a jugar amb els meus amics.
La pel·lícula s’ha presentat a un munt de festivals i ha obtingut molts premis. Què et sembla això d’haver saltat a l’estrellat?
Penso que no soc jo sinó el documental el que està guanyant premis en el seu recorregut pels festivals. No m’agrada especialment parlar de la meva vida privada, però a la pel·lícula no tenia aquesta sensació. Crec que el film és important per a la gent jove, especialment els LGTB, però també per a la gent gran, no de la nostra generació, em refereixo a pares i avis. M’agrada estar en contacte amb el públic jove com jo i fins i tot més petits i que em plantegin bones preguntes.
Després d’aquesta experiència, t’agradaria continuar fent cinema?
No ho sé. Ara estic estudiant. Sempre em fan aquesta pregunta. Potser més endavant, després d’estudiar dret i economia. En el documental, era la vida real, no tenia la sensació d’actuar, però més endavant probablement m’agradaria, ja veurem…
Tant a la pel·lícula/documental com a la vida real et posiciones des del no binarisme. És difícil sortir-se de la norma i intentar defensar la teva identitat. Al llarg de tot aquest temps qui t’ha ajudat a continuar sent qui ets i qui vols ser?
Sí, sortir de la norma i defensar la teva identitat em va ajudar a recordar qui soc, a estar tranquil. Al llarg d’aquest temps m’han fet costat la meva família, els amics i també l’equip de la pel·lícula.
Com et definiries doncs ara?
Encara estic buscant, vull dir provant d’esbrinar què sento què vull per poder prendre decisions, com ara he hagut de decidir què volia estudiar a l’escola secundària. Va ser una decisió bastant difícil, així que a la vida és molt important anar esbrinant-ho perquè ara tinc setze anys, però d’aquí a deu anys, tot podria canviar.
Creus que algun dia deixarem de fer la divisió de nen o nena, això és de nena o això és de nen. O és una qüestió que globalment-comercialment interessa?
Penso que tothom hauria de poder decidir qui vol ser per sobre d’aquesta divisió de nens o nenes. També existeixen interseccions entre els dos. Jo ara em sento més proper als nens que a les nenes.
No em preocupa el futur. La meva generació és diferent. Per a mi ara no és un problema.
El Diari de l’Educació, 2025
2 comentaris
“Penso que tothom hauria de poder decidir qui vol ser per sobre d’aquesta divisió de nens o nenes. També existeixen interseccions entre els dos. Jo ara em sento més proper als nens que a les nenes.”
Evidentment, l’animal humà té unes possibilitats d’elecció que no tenen animals no humans. El coneixement, la ciència i la consciència encaminen a trobar la pròpia identitat. Però la identitat no pot anar contra evidències constatables positivament. Per això es va fer tant de mal a persones que malgrat el seu cos físic mascle o femella tenien una composició hormonal diferent i una orientació cerebral no coincident. La cultura ha creat la distinció lingüística de gènere, masculí o femení en correspondència a l’evidència de mascle i femella que en general és correcta però hi ha variacions.
Els humans, en l’evolució cultural hem separat el sexe de la sexualitat encara que manté relació. Així, hem de distingir sexe físic, sexualitat orientació i afectivitat identificació. La distinció és una projecció de la llibertat humana. Així hom pot tenir cos d’home o de dona i prendre una orientació sexual no lligada al seu cos. L’afectivitat es pot identificar amb persones, també amb animals i també amb objectes o activitats. En alguns casos pot ser necessari posar al descobert l’orientació sexual que no coincideix amb el sexe físic i en alguns casos molt singulars pot ser prescripció mèdicopsicològica fer un canvi de sexe amb tractament hormonal o amb cirurgia. Casos personalitzats que s’han d’atendre, que no han de posar el qüestió la correspondència general de cos, gènere sens perjudici d’una orientació sexual plenament lliure.
La lluita per assolir el respecte a una orientació sexual lliure ha estat necessària i dolorosa per a persones i potser ja estem en condicions d’acceptar que l’animal humà és multisexual i no necessàriament amb la mateixa orientació en el decurs de la vida, avui llarga vida, esperem. L’orientació sexual té solament dues limitacions: activitats que no perjudiquin la pròpia salut i respecte actiu a la llibertat i confiança dels altres.
L’exercici de la llibertat comença en conèixer-se i acceptar que hi ha limitacions que a vegades no es poden superar. Penso que hi pot haver una desorientació de la llibertat si la focalitzem en escollir el sexe amb independència de com hem nascut. Potser és una llibertat induïda per una societat de consum de comprar i canviar i hem perdut la llibertat d’enfrontar les dificultats amb voluntat com s’ha de fer en una societat de subsistència.
La neurociència ha constatat com les rates distingeixen entre ratolines i ratolins. Estimulen de manera especial els genitas dels petits mascles perquè siguin grans mascles i no fan res específic amb les petites femelles. Avui sabem bé (a diferència del mite del Gènesi) que el sexe base és el de femella i tot depèn de que s’activi hormonalment el desenvolupament de mascle. Exposo això per deduir-ne l’acció educativa de confirmar el sexe de naixement reforçant-lo. Sense determinismes; si efectivament queda manifesta una altra orientació la respectarem però evitarem situacions d’indecisió que indueixen inseguretat i no acceptació de la pròpia identitat.
I clouré la comunicació que té fonament científic amb un apunt personal de caràcter pràctic vital. Jo vaig contraure poliomielitis aguda, paràlisi infantil, als 10. mesos de nèixer. No vaig mal caminar fins els quatre anys i m’han fet múltiples intervencions quirúrgiques a la cama fins els vint-i-un anys. “Jo no volia ser coix” però em van ensenyar a ser coix, a acceptar-ho, superar-me, compensar allò que podia i desistir d’allò que no podia. El metge ortopeda a més d’operar-me em va donar bons patrons de conducta. La mare es va encarregar de convertir-los en hàbits. Agraeixo que fossin exigents i que impulsessin la llibertat d’acceptar-me coix. “Si a l’excursió de l’escola vas amb els del davant – em va dir el metge- no et cansaràs tant.” “Si no pot pots jugar a futbol -em va dir al mare-, juga a bàsquet.”
Més gran, vaig haver de trobar altres metges ortopedes. Dos, dos diferents, em van proposar posar-me una pròtesi. (?) Sí, amputar una cama i posar uns pròtesi mecànica japonesa que estava molt perfeccionada. Amb setanta-dos anys camino amb la meva cama que va ser ben educada en l’esforç i la prudència.
No convé que el respecte i defensa dels qui tenen una necessitat indueixi a que podem escollir el sexe, diferent de com hem nascut. Això no seria llibertat. Hi ha molt més per ser lliure a la vida i cal saber acceptar determinades limitacions que ens fan ser més lliures encara. Responc perquè em sembla que escollir el propi sexe que s’està tractant amb un progressisme inconscient.
La lectura de tot plegat és que gràcies a les teories neoliberals que fan creure a les criatures que el sexe es pot escollir i que existeixen multitud de gèneres, els infants estan confossos, desorientats i perduts intentant entendre si són nens, nenes, no binaris, trans, gender fluid… En lloc de ajudar-los a entendre que són nens o nenes, però que poden ser com vulguin i estimar qui vulguin sense constrenyiments de cap tipus, els enganyem i confonem amb conceptes sense cap tipus de base científica. O aturem tot això aviat, o aquest estat de dubte i confussió permanent la trobarem en tots els infants ben aviat.