Opinió

Reflexions pedagògiques al voltant d’espais per abordar processos creatius musicals

Un dels hàndicaps que ens trobem molts i moltes docents és endinsar-nos en l’acompanyament dels infants en els seus processos creatius. Conversar i compartir inquietuds amb altres companyes i companys ajuda, però coincidim en el fet que es tracta d’un àmbit difícil d’acompanyar, segurament per les diferents pors i inseguretats que nosaltres mateixes hem tingut en els nostres processos personals. Com desenvolupar aquesta capacitat innata de crear i, a més, fer-li un acompanyament perquè pugui ser sostenible en el temps, és un dels grans reptes que ens trobem els especialistes en àmbits artístics.

A trets generals, Vigotsky ens parla de quatre principis quant a la creativitat en l’art: l’exposició de l’infant a la riquesa d’experiències; la relació entre el que una persona imagina i la realitat; les emocions; i la necessitat de creació totalment nova, relacionant l’aspecte intel·lectual i emocional.

Normalment, els infants volen tocar lliurement i volen crear les seves produccions. Com acompanyem aquest desig quan no hi ha una adquisició del llenguatge? A partir dels tres últims principis nomenats, podem desplegar didàcticament diferents espais que puguin donar lloc a un desenvolupament de la creativitat al llarg del temps. Basant-me en la reflexió pedagògica que faig a partir de la meva experiència, proposo tres tipus d’espais: espais d’experimentació, espais d’improvisació guiada i espais amb referències musicals inicials. Aquests espais sempre estan relacionats amb la cerca en l’oportunitat de sentir i emocionar-nos. Sentir en el sentit més profund del terme.

Espais d’experimentació lliure

La pulsió unida a l’experimentació ens portaria a una progressió en el procés creatiu. Ha d’haver-hi un respecte per la pulsió interna, el moviment i el gaudi vocal de l’infant. En aquest sentit, és important prioritzar, per una banda, el plaer continu a través del cant, el joc vocal i corporal fent música; i generar espais de descàrrega d’energia pulsional a través de la percussió d’instruments i estris quotidians, per l’altra.

Normalment, els infants volen tocar lliurement i volen crear les seves produccions

De mica en mica, els infants, al llarg del temps demanen a l’adult de referència una transició cap a una cerca d’inventar, és a dir, es troben en la necessitat de canalitzar aquesta pulsió, demanant espais on estar més aïllats. Aquests espais els podem trobar en la zona exterior de l’escola, espais amplis que faciliten poder enfocar-se en un objectiu musical individual o grupal, segons es vagi donant la necessitat.

Al principi de la primària s’observen infants que es queden en l’impuls inconscient, però s’observa també com hi ha una comunicació grupal entre altres grups d’infants, que comença com a improvisació individual i que sovint porta a moments d’escolta grupal provocada per ells i elles mateixes, amb la necessitat de construir quelcom grupal, normalment construcció de diàlegs amb percussió i rítmic-verbals que deriven en l’intent de crear cançons curtes, amb estructures sorgides, normalment allunyades de la idea inicial de la mestra. Des de la posició de docent, acollir la descàrrega d’energia pulsional dins de l’espai musical i acceptar-la com a gaudi, observant-la i donant-li temps ha estat un punt d’inflexió per a poder afrontar una transició cap a un procés creatiu més conscient.

Espais d’improvisació guiada

La improvisació es pot entendre com una primera fase de composició musical. En aquest sentit, un dels autors que fa una reflexió en com fomentar aquests espais de creativitat en l’aula és John Paynter, a través de la seva experiència en escoles de primària i secundària a Anglaterra, apropant els alumnes a la improvisació a partir d’experiències amb la música contemporània. Les diferents metodologies actives desenvolupades durant el segle XX (Dalcroze, Orff, Gordon, etc.) ens poden guiar en com pensar activitats on treballar-la.

Poder crear espais d’improvisació guiada són necessaris i han d’aparèixer a les sessions de manera regular perquè més tard l’infant pugui estar en el camí cap a una creació nova i amb un significat propi, és a dir, perquè l’infant pugui estructurar i donar-li sentit a allò que sorgeix de la pulsió inicial per colpejar i experimentar amb instruments.

Poder crear espais d’improvisació guiada són necessaris i han d’aparèixer a les sessions de manera regular

Podem treballar la improvisació guiada focalitzant les activitats cap al treball d’aspectes auditius, aspectes d’estructura, aspectes d’imaginació i aspectes de relació, entre d’altres. Crear activitats on la improvisació estigui acotada, determinada per un temps limitat, dins d’una estructura amb significat, on es pugui progressar cap a graus de dificultat més alts i que demanin més precisió. Activitats que tinguin un fil conductor que ajudi a contextualitzar la improvisació. Un fil conductor que pot ser una peça musical, un conte, una cançó, un moviment, una emoció, un personatge, etc. Aquesta contextualització ajudarà l’infant a relacionar les seves emocions amb la realitat i la manera de posar en context una creació futura, ús d’un llenguatge i expandir el seu desenvolupament creatiu en si.

Espais de creativitat amb referències inicials

Progressivament, l’infant demana l’element del llenguatge musical, manifestant la necessitat de tocar peces musicals conegudes, des de músiques modernes fins a cançons que s’estan treballant. A partir d’aquí, es donen dos moments importants quant al procés creatiu, per una banda, hi ha una aproximació als elements del llenguatge musical des de la necessitat i per altra, es produeix una aproximació a la creativitat conscient a partir de provocar canvis en les partitures d’aquelles músiques ja conegudes. En la primera, amb una referència visual de notació en pentagrama per poder descodificar una partitura fàcil d’una peça coneguda per l’infant, els infants interpreten músiques conegudes. Alhora, aquesta experiència d’autogestió provoca una segona aproximació, que resulta paral·lela a aquesta aproximació a la partitura.

A partir dels errors, els infants troben altres indicis melòdics que els porten a esbrinar altres melodies i, paral·lelament, a crear les seves pròpies. Progressivament, construeixen petites peces entre ells i elles, a vegades amb principi i final, altres vegades sense una estructura clara, però el procés els porta a cercar maneres d’escriure-les, de mantenir-les, així com al desig de mostrar i interpretar per a altres, donant-se situacions de petits concerts improvisats per a infants més petits, situacions que els fa trobar acords per tocar en conjunt i que els fa viure l’experiència relacional entre intèrpret i públic.

A partir dels errors, els infants troben altres indicis melòdics que els porten a esbrinar altres melodies

Per acabar, podem concloure que la proposta de generar espais adients, paral·lels i progressius perquè l’infant pugui experimentar i crear, així com l’observació d’allò que hi passa i la possible modificació, ens pot guiar en l’acompanyament de processos creatius en l’infant.

No voldria acabar aquest escrit sense remarcar aquí que l’experimentació i la creativitat necessiten temps, sobretot en l’àmbit artístic, cosa que no se’ns facilita a les escoles; en certa manera, el currículum, els tipus d’aules i les poques hores de distribució horària no ajuden. Per això és important no només la mirada que l’especialista pot tenir sinó també la mirada de l’escola vers l’infant i les seves possibilitats creatives, mirades que ens ajudaran a poder estructurar l’acompanyament artístic en el nostre centre i la seva perdurabilitat en el temps.