Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Aquest podria ser el viatge d’una escolaritat: fer-se una imatge del món on han vingut i anar-la perfeccionant per iniciativa pròpia i amb ajut. Trobar una manera pròpia de ser al món. Dotze o setze anys de treball. Ho anomenem escolarització.
Quan la proposen i la disposen només els adults, es tenyeix de funcionariat, d’academicisme i es talla en llesques que anomenem cursos. Si aconseguíssim que la prenguessin els nens en mans pròpies, potser assoliria la unitat, fermesa i autenticitat d’una vida.
COMPRENSIÓ DEL MÓN : El món és una interrelació complexa entre una espècie animal extraordinària i un planeta amb biosfera. Som l’únic animal que planifica i per això no solament practiquem l’educació sinó que hem creat un sistema educatiu global. Donar-li el seu sentit adequat i adient a les necessitats de tota l’espècie, és una altra cosa i asserenem-nos, som a les beceroles, com en totes les altres coses. Parlar de sistema educatiu no té més de 150 anys en la pràctica.
El nen neix animaló i hauria de deixar la família i l’escola convertit en humà format. No és feina fàcil. S’explica de moltes maneres, segurament totes parcials. Transmetre una cultura? Fer-ne ciutadans competents (per al món que hi ha)? El que necessita un ésser humà (bebè, nen, jove o adult) és saber bé quina mena d’ésser és (biologia i història), saber en quin món viu (història, cultura i tecnologia) i saber quines possibilitats té (filosofia, política i història).
L’escola (que inclou els instituts) hauria de donar fe de tot això. Educar per projectes, per problemes, per jocs o per serveis només són tècniques parcials per les quals un petit animal humà arriba a conclusions adequades sobre el seu ser en el món, però no pas una guia omnicomprensiva del que és educar generació rere generació en el ser humans. L’educació no pot fer seguidisme servil de les tendències imposades pels grans triomfadors del mercat. La robòtica serà imprescindible o no segons ho decidim tots. No existeix segle XXI que ens obligui a res. I seria bo educar en un relativisme del temps que vol dir, com si fos un tango, que 5.000 anys d’Història no són res. Prenguem la calma i l’esperança de saber que a l’espècie humana l’esperen mil·lennis d’experiència completament nova. Mai els humans s’havien trobat tan fixats en el món i pendents només de si mateixos. L’exploració de l’espai exterior és admirable. La conquesta de l’espai és la renovació del pitjor de nosaltres. Aprofitem el moment.
L’única mesura real de l’autonomia dels alumnes la donen les seves decisions
AUTONOMIA: Si ets mestre, has acceptat la modernitat de l’educació per projectes com un repte per planificar l’educació dels nens com un rosari d’ocupacions de tecnologia o ciència bàsiques, estàs reproduint l’esquema tradicional amb un aspecte diferent (que tot canviï perquè no canviï res). L’única mesura real de l’autonomia dels alumnes la donen les seves decisions. Evidentment, no poden decidir educar-se en un món que no existeix o solament existeix en els despatxos de les grans empreses de l’entreteniment de masses. El món existia abans d’elles i per això la història és tan important.
Crec (no puc afirmar més) que l’educació actual segueix essent dirigista. I el problema principal és demostrar que els nens, per petits que siguin, tenen iniciativa i tenen respecte pel món. Tota la civilització es basa en la confiança dels uns cap als altres. I (repeteixo) crec que tot indica que la nostra confiança en els nens és molt minsa. Com no podem estar segurs del que faran o voldran, millor programar les seves activitats al mil·límetre.
Els nens, per petits que siguin, tenen iniciativa i tenen respecte pel món
És clar que la diversitat de condicions socials dels alumnes que rebem i la fragmentació del sistema escolar fomenta aquesta desconfiança. Tractar amb nens de sis anys representa tractar amb infinitat de realitats i pulsions diferenciades. Aquí el mestre és hoste d’una societat desestructurada on proliferen famílies desestructurades. No escric pas per al present sinó per a algun futur (avalueu si val la pena pensar-lo, que no imposar-lo). Però si ens avinguéssim a pensar una escolaritat de la confiança, ens arriscaríem a deixar que els nens aprenguessin a adaptar-se un currículum proposat (que doni fe del que el món és, com millor es pugui i s’entengui) a les seves necessitats i pulsions de tarannà. Seria l’anarquia o suposaria una racionalització com la que va suposar la introducció del sufragi universal? Jo aposto per suposar que els nens no són necessàriament arbitraris.
Una transformació així suposaria un impuls revolucionari a la formació dels mestres i preparar-la ens demanarà aquesta meitat de segle. Mestres capaços, segurs, amb una profunda teoria del món que no es dediquin prioritàriament a «donar matèria» o planificar activitats mil·limetrades per a un gruix indiferenciat de nens. Mestres que vigilin i acompanyin un aprenentatge autònom (que s’ha inculcat des del parvulari) que els nens faran amb la panòplia de llibres i materials que una escola interessant els ofereixi. En segon lloc, una societat del coneixement infantil encapçalada pels editors que no segueixin plans ministerials sino programes propis, socials i riquíssims de producció editorial infantil. I tot el pressupost dels llibres de text i les empreses informàtiques dedicat a què les escoles puguin ser interessants.
VOCACIÓ: La vocació futbolística es realitza contínuament en personatges com Messi o Guardiola perquè la societat posa en peu en els mitjans de comunicació i en els camps i carrers un currículum de cultura física molt específic. No serà tan fàcil descobrir el bon científic com el bon futbolista perquè no és tan fàcil posar en peu tota la cultura humana com aquesta part tan immediata. Però si sabéssim i ens dediquéssim prou a desvetllar les emocions de conduir la nau Terra com ho fem a fomentar l’entreteniment de la majoria, potser acabaríem sabent a on volem anar i posaríem els fonaments perquè la humanitat existeixi. I això es notaria en què als setze anys, els joves tindrien una idea més clara de quin lloc volen en el món.
Reflexions, només reflexions.
