Opinió

PISA 2022 i nosaltres

Les dades sobre l’enquesta PISA del 2022 a Catalunya no constitueixen una sorpresa. Van precedides d’uns resultats en les proves de competències bàsiques de 6è d’EP i de 4t d’ESO que mostren una tendència negativa els darrers temps. Més, si hi afegim les dades sobre competència lectora de les proves PIRLS. Per acabar-ho d’arrodonir, l’evolució de les taxes d’abandonament escolar prematur resulten inquietants, situant-nos a la cua d’Europa. En aquest context, el Departament d’Educació hauria de presentar a la ciutadania un pla realista per afrontar la situació, tot començant per fer una bona diagnosi de l’estat de la qüestió. En educació, els canvis són lents. Caldria tenir uns objectius clars que dirigissin les polítiques públiques a llarg termini, més enllà del color polític del govern de torn, amb la finalitat de fer possible l’èxit educatiu de tots els alumnes, a partir de la realitat personal i sociocultural de cadascú. Perquè es tracta d’això, de millorar la qualitat del sistema educatiu al servei de l’equitat.

Algunes consideracions. Comparteixo la filosofia de l’Educació inclusiva. Vol promoure la igualtat d’oportunitats, tot reconeixent la singularitat de cada persona i ajudant-la a desenvolupar els seus talents, siguin quins siguin aquests. El problema rau en els recursos que s’hi destinen. Un bon Decret amb un finançament insuficient resulta pitjor que la problemàtica que es pretenia resoldre. Sense una garantia de despesa pública en el seu desenvolupament, a mitjà termini, és millor ser prudent i no començar la casa per la teulada. Només cal escoltar el professorat i les mares i pares per adonar-se de la gravetat de la situació actual. S’ha creat una expectativa a la qual no es pot donar una resposta eficient. Des del Departament han de veure com gestionen aquest atzucac, ajustant el discurs públic a la realitat de les prioritats que s’estableixin. L’atenció a la diversitat no pot ser un pur desideràtum.

Cal tenir en compte el context sociocultural i econòmic dels alumnes, la realitat familiar i el seu nivell d’aprenentatge

Les metodologies pedagògiques no tenen un caràcter confessional. No són com una fe de la qual hom n’és portador i que implementa allà on es trobi. Cal tenir en compte el context sociocultural i econòmic dels alumnes, la realitat familiar i el seu nivell d’aprenentatge, per decidir quina és la metodologia més apropiada per aconseguir els objectius que vol assolir el centre, i que formen part del seu projecte educatiu. Les avaluacions periòdiques de competències bàsiques han de servir per validar l’encert, o no, de les opcions pedagògiques fetes. En definitiva, no hi ha un model únic a seguir, més enllà de les conviccions de mestres i professors, sinó una estratègia compartida per aconseguir el millor entorn d’ensenyament i aprenentatge. En aquest context, treballar per projectes pot ser bo en determinades situacions i dolent en d’altres, per posar un exemple. Això sí, la tria de metodologies innovadores suposa un domini aprofundit de les mateixes, no fora el cas que s’adoptés el llenguatge específic del nou model, sense entendre el fons de la qüestió. Un dels problemes de l’aplicació de la LOGSE fou aquest, precisament.

En educació, l’estabilitat del marc normatiu i curricular resulta fonamental. A Espanya, el canvi permanent de lleis orgàniques és una debilitat crònica. L’oposició ideològica entre conservadors i progressistes té un terreny de joc natural en el sistema educatiu. Forma part d’una tradició ancestral, que els anys de democràcia no han revertit. A Catalunya, en allò que és competent, la LEC de 2009, dona estabilitat com a marc legal i conté, alhora, una filosofia i uns objectius educatius. En aquest context, una innovació educativa basada en pràctiques fonamentades té sentit en els centres educatius que s’hi prestin, formant xarxes de cooperació i emulació arreu del territori. L’Administració pública ha de vetllar la qualitat pedagògica de tots els centres, i promoure processos d’innovació quan sigui escaient. Més aviat el seu paper rau a garantir l’estabilitat del sistema en el nivell macro, perquè els canvis en el nivell micro no degenerin en caos. En aquest sentit, promoure l’ús intensiu de tecnologia en educació és un gresol de molts factors. Al costat dels avantatges acreditats d’una aplicació mesurada, tal com recomana el darrer document de la UNESCO, hi ha el perill de facilitar la dispersió dels estudiants i, en darrer terme, de ser còmplices d’interessos econòmics i empresarials.

Que la biblioteca sigui un dels pulmons del centre i del propi barri

La comprensió lectora és fonamental per a l’èxit educatiu. Té efectes en totes les àrees d’aprenentatge. Si no entens l’enunciat d’un problema de matemàtiques, difícilment el podràs resoldre. Llegir llibres: alumnes, mestres i progenitors. Que la biblioteca sigui un dels pulmons del centre i del propi barri. Valorar socialment la importància de la lectura, gaudir-ne a l’escola, a casa i arreu. Detectar de forma primerenca els problemes de comprensió lectora, i donar-hi resposta per evitar que esdevinguin crònics i retardin l’adquisició de sabers. El domini de les llengües obre les portes al coneixement, d’un mateix, dels altres i del món. La lectura com una aventura en què vius diverses vides a través de les novel·les, els articles i els poemes que has llegit, al costat del teatre i el cinema que has vist i de les exposicions i els museus que has visitat. Hauria d’existir un cànon cultural per a tota la comunitat educativa i, en aquest sentit, fora bo afavorir, com a formació permanent, la posada al dia en els esdeveniments culturals dels professionals de l’educació.

Serveixin aquestes quatre reflexions, entre d’altres que es poden fer, per emmarcar l’estat de la qüestió. En societats complexes i després d’una pandèmia, necessitem repensar les polítiques públiques en aquest terreny, per anar a l’arrel de l’acte educatiu i no perdre’ns pels núvols. Tenir sentit de l’essencial: aquí rau el repte. D’acord amb l’esperit noucentista, la Catalunya del futur es construeix a partir de les escoles, totes elles, tinguin la titularitat que tinguin, perquè són el nostre tresor més preuat. I els Mestres amb majúscules, que deia el poeta Espriu en una carta adreçada als educadors, constitueixen el gran actiu d’un país que compta sobretot amb les persones per tirar endavant i construir una societat de benestar per a tothom.