El miracle educatiu portuguès és objecte d’estudi per conèixer com ha aconseguit disminuir l’abandonament escolar prematur i com ha reduït les desigualtats entre l’alumnat, a més d’analitzar si és possible extrapolar aquest cas d’èxit a altres sistemes que, per proximitat geogràfica i cultural, com Espanya i Catalunya, podrien continuar les seves passes.
Amb aquest objectiu, el Grup d’Educació de l’Associació de Mestres i Professorat Jubilat RELLA ha organitzat aquesta setmana la trobada ‘L’Educació a Portugal’ amb especialistes que han viatjat al país lusità per conèixer de primera mà l’administració educativa, des de docents, educadors, famílies i alumnes, fins a ajuntaments i Ministeri. Es pot adaptar aquest model a Catalunya? Amb aquesta pregunta, Quim Lázaro, membre de Rella i moderador de l’acte, arrencava el col·loqui.
“A Portugal es van posar d’acord políticament”, afirma Núria Larroya, presidenta de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya (FMRPC), que va encapçalar dos viatges de l’entitat a Portugal per entrevistar-se amb diferents persones de la comunitat educativa. “Passes el que passés, l’educació no es movia. Aquí tenim lleis educatives per donar i vendre”.
L’actual ministre d’Educació portuguès, João Costa, quan encara era secretari d’Estat, es va dirigir a les universitats, a les famílies, als col·legis professionals i a l’alumnat per saber què necessitaven. “I va posar inversió”, destaca Larroya.
Entendre l’educació a temps complert i com a responsabilitat de tothom és un altre dels factors que van motivar a Portugal la inversió en el fora escola. “Això vol dir fomentar més les arts, l’educació física, l’anglès… perquè tothom hi tingui dret, no només aquell que es pot pagar la classe de música o el centre d’idiomes”.
I com ho van fer? Des de la FMRPC, destaquen que a Portugal hi ha escoles públiques i privades, però no concertades, i l’educació és obligatòria fins als 18 anys. Hi ha una autonomia “real” de centres en què es tenen en compte les necessitats de l’alumnat per determinar si és més necessari potenciar, per exemple, les arts o bé el joc. Van invertir en infraestructures educatives, a vegades tancant centres i agrupant escoles, i creant agrupaments escolars que van passar a ser competència dels ajuntaments. “Era una aposta de país”, remarca Larroya.
Integració
Prova d’això són els bons resultats acadèmics obtinguts a l’informe PISA, però a més del currículum, Portugal ha passat en 20 anys de reduir l’abandonament escolar del 50% al 6%. “Vam parlar amb mestres i tothom deia que la integració estava molt ben aconseguida. Era una educació inclusiva real perquè va ser un tema de país: la inclusió era social”.
El preu del menjador escolar és un altre dels factors que ajuden a reduir les desigualtats, i és que va des de la gratuïtat fins als 1,50 euros per a les rendes més altes.
I com apropar-se a aquestes dates a Catalunya? “Parlar, posar-nos d’acord i deixar-nos temps” són algunes de les premisses que planteja la presidenta de la FMRP.
Economia
D’altra banda, les periodistes de TV3 Àgata Fàbregas i Mireia Rom, especialistes en temes educatius de l’àrea d’informatius, també van posar de relleu dos aspectes: el consens polític i la inversió. De les seves entrevistes per elaborar els reportatges televisius, sortien amb la idea que “o es posaven tots a una per reflotar els resultats de l’Informe PISA del 2000 o no se’n sortirien”, explica Fàbregas.
Ni Portugal ni Catalunya arriben al desitjat 6% del PIB en educació. El primer està en el 4,6% i el segon en el 4,26%. La diferència rau en que en el cas portuguès la inversió ha estat sostinguda en el temps durant les últimes dues dècades. Segons sintetitza Rom, “a Portugal mai van baixar dels 8.000 milions d’euros. Ara estem al voltant dels 10.000 a Portugal i a Catalunya, però és que fa 20 anys a Catalunya estàvem en els 4.000 milions”.
El gran repte de país va ser revertir l’abandonament escolar prematur i, si bé un 6% encara els sembla una xifra molt elevada, a Catalunya afecta el 16,9% dels joves. Allargar la primària i començar l’institut als 15 anys són algunes de les diferències, així com els grans complexos educatius amb poliesportius, àrees de menjador i zones per a extraescolars. Aquests agrupaments escolars tindrien similituds amb els instituts escola per tal de tenir un acompanyament més personalitzat, una continuïtat pedagògica i un millor traspàs d’informació de l’alumnat. “No perdre el rastre també va lligat a l’abandonament”, diu Rom.
A més, no només els agents escolars estan atents perquè ningú abandoni els estudis abans dels 18 anys, sinó que ho fan en xarxa amb serveis socials i jurídics.
“Són escoles tan enormes que et perds”, exemplifica Fàbregas. “Cadascuna té el seu projecte educatiu per poder decidir el 25% del currículum, però tots treballen sota el mateix paraigua, que és el coordinador o coordinadora, remen cap a un mateix projecte, totes les escoles del barri tenen la mateixa direcció”.
Així, en el tema de les extraescolars van conèixer casos molt diversos, des de la localitat de Loures en un entorn humil que va apostar per l’esport i que ara té campions de bàsquet al país entre el seu alumnat, fins a una zona més benestant de Cascais on els estudis estaven més coberts i es va decidir que aquests infants i joves necessitaven jugar i fer treball de proximitat coneixent, per exemple, les botigues del barri. “Ho necessitaven tots en diferents graus, en funció dels contextos i els mètodes”, resumeix Fàbregas.
