Opinió

Algunes propostes transversals

Tinc la certesa que els debats que tenen lloc aquests dies i els articles de tants grups i persones que han decidit exposar les seves idees a partir de la publicació de les dades PISA, estan plens de propostes interessants. Tanmateix, d’articles n’he llegit de molt diversos.

En primer lloc, els que opinen sobre la comissió d’experts anomenada pel Departament d’Educació. Detractors globals o propostes per afegir-hi persones o sectors. En tot cas, en aquesta comissió el que valoro és la presència de persones que estan a peu d’aula, juntament amb altres que tenen una experiència contrastada. Val la pena donar un grau de confiança, en una tasca d’una gran complexitat.

En segon lloc, els que fan llista de prioritats. Hi ha moltes coincidències. Ara, és necessari prioritzar els temes més centrals i que poden desencallar-ne d’altres. I s’ha d’entendre, sobretot, que les propostes s’hauran d’aplicar, a poc a poc, amb paciència i perseverança. Més que propostes a curt, mitjà i llarg termini, crec que hem d’encertar bé les propostes, pensar-les globalment i començar-les a aplicar com més aviat millor i garantir-ne la continuïtat, el seguiment i l’avaluació. Pensant que els resultats els veurem la pròxima dècada.

Hem d’encertar bé les propostes, pensar-les globalment i començar-les a aplicar com més aviat millor

També penso que ens equivoquem si volem fer un debat alternatiu i contraposat al que farà la comissió. Valorem cada cosa. La comunitat educativa fa temps que fa debats i, precisament, el que li cal és superar la fragmentació en la qual està instal·lada. Per tant, benvinguts altres debats sempre que estiguin pensats per complementar la feina que es pot fer des d’altres instàncies. Necessitem, més que mai, sentir-nos que estem remant en la mateixa direcció, sense claudicar i plantejant els temes de fons.

En aquest tercer article¹que publico al Diari de l’Educació, el que vull és insistir en unes quantes propostes transversals. Nou idees que intento explicar de forma resumida, que tenen relació entre si i que, al meu entendre, poden facilitar la consecució de les propostes concretes que es decideixin.

Flexibilitat

Aquesta flexibilitat l’entenc en el moment d’aplicar qualsevol mesura, referida a l’àmbit que sigui. Cal vetllar perquè la seva aplicació no sigui homogènia a tot el país i a totes les situacions. Les propostes s’han d’adaptar a cadascuna de les realitats territorials i, fins i tot, diria més, a cada centre educatiu. No podem fer plans ni de formació, ni d’innovació, ni de digitalització, ni de participació, rígids i homogenis per a tothom. Aquest és un aspecte que arrosseguem des de fa molt de temps i que els diferents consellers i conselleres no han sabut incorporar a les seves polítiques. Bona oportunitat per a fer-ho. En Xavier Besalú²  ho assenyalava en un recent article, posant sobre la taula la quantitat de dades que tenim de forma detallada.

Diversitat però amb punts en comú

La flexibilitat porta a solucions, ritmes i, fins i tot, propòsits i propostes organitzatives diferents. No ens ha de fer por la diversitat, ja que no és negativa, sinó enriquidora. Per aconseguir que ho sigui realment, ha de buscar els punts i els propòsits en comú a partir dels quals es poden desenvolupar propostes diferents. Quins són aquests punts en comú? Són els que haurien de marcar el lideratge i la governança que volem de l’administració educativa d’aquest país, que ha d’establir un diàleg amb la comunitat educativa, per veure si es poden compartir. El lideratge i la governança depenen de tots dos, administració i comunitat, i cal un esforç social i conjunt per acordar els punts de consens. Això donaria molta tranquil·litat a tothom.

Iniciativa

No n’hi ha prou amb ser flexibles. No n’hi ha prou amb acceptar la diversitat en l’aplicació. Hem d’assolir que els centres educatius tinguin la iniciativa, per tant, hem de propiciar un marc en el qual els centres puguin fer propostes. La tasca de l’administració educativa -atenció, inspecció!-, ha de ser vehicular aquestes demandes i articular-les amb les prioritats més generals. La iniciativa s’ha de potenciar en tots els centres educatius deixant que siguin ells o les zones i territoris els que concretin les propostes. Tindrà un efecte molt més efectiu si la millora sorgeix d’una proposta dels centres, que si és proposada de forma universal i amb caràcter vertical des de dalt. Potser això també té un efecte desigual: els que s’apunten de seguida i els que ja estan bé com estan. No patim per la desigualtat d’entrada. L’administració ja farà la feina corresponent per a estimular i convèncer la resta.

Acompanyament i proximitat

Hi ha una feina d’acompanyar els centres, de facilitar-los les dades per a prendre decisions, d’assessorar-los des del respecte a les decisions que són urgents posar en marxa. Ho apuntàvem en l’anterior idea. Potenciem la flexibilitat, la iniciativa, però amb una administració que reguli els diferents ritmes, articuli aquesta diversitat, buscant ni la prescripció ni la dispersió, sinó els punts en comú. Ja sé que estic pensant amb uns serveis educatius del territori amb rols molt diferents, amb formats més proactius. Els serveis educatius, per tradició i cultura, estan allunyats del dia a dia dels centres i hem de trencar aquesta separació. Estic convençut que no canviarem ni millorarem els centres educatius, si no aconseguim, de forma paral·lela, també una millora i transformació dels mateixos serveis educatius externs. Potser us pensàveu, com fins ara, que les reformes transformadores només les havien d’implementar les escoles i l’administració no tenia deures pendents…

Descentralització

Cal revitalitzar el paper dels ajuntaments, agrupacions de municipis, districtes a partir d’una descentralització que s’articuli amb el desenvolupament de l’autonomia i la cooperació entre els centres d’un mateix territori. La descentralització i la municipalització, pot contribuir a l’adequació de les polítiques a les realitats diferents. L’administració local ha de vetllar, orientar, suggerir als centres educatius del seu territori l’aplicació de polítiques que permetin millorar i avançar. Aquestes administracions poden gestionar i aportar els recursos que poden complementar de forma específica i diversa els que proporciona l’administració educativa. I en un marc de progressiva descentralització, també poden ser el garant en cada territori per poder assessorar centres educatius i comunitats en les decisions i projectes que cal emprendre.

Autonomia amb interdependència

S’ha de desenvolupar l’autonomia dels centres educatius que preveia la LEC, ja que és l’única manera d’aconseguir que comencin a caminar cap a la majoria d’edat i puguin prendre les decisions adequades a les seves necessitats. Però ha de ser una autonomia que no generi ni desigualtat, ni competitivitat, sinó que faci possible cooperar i mancomunar recursos. Per això s’ha d’aplicar en un marc en el qual establim projectes educatius de gestió democràtica entre centres educatius propers. Aquests centres poden ser de les mateixes etapes o d’etapes correlatives. Les agrupacions que proposo s’han de formalitzar en un procés horitzontal sense imposicions, ni generalitzacions, com a mínim en una primera part del procés. No sé si es corresponen a les anomenades zones educatives. Me les imagino com a unitats més petites (amb un màxim nombre d’alumnes, o de centres) que, en un procés a mitjà termini, comencin a desenvolupar competències: formació del professorat, recursos econòmics, matriculació, intervenció en l’adscripció del professorat, contractació de serveis, etc.

Cooperació

És la idea que es desprèn de l’anterior i que hem explicat mínimament. La pandèmia ens va portar la imatge de l’aïllament a les aules, en forma i concepte de «bombolla». Avui, els centres educatius sense la pandèmia han esdevingut bombolles també. Les bombolles enforteixen els centres, però el tornen fràgil vers l’exterior pel seu aïllament, i això és el que precisament no ajuda a consolidar cultures potents, democràtiques, proactives, compromeses amb la transformació i la millora educativa. Si bé els projectes educatius de centre van ser un objectiu aconseguit després de la LOGSE que permetia a cada centre tenir un marc per institucionalitzar la seva cultura, el resultat ha estat contradictori: un cert enfortiment dels centres, però un aïllament considerable del seu entorn. Afavorir, de nou, la cooperació en el territori, pot ser una manera de mancomunar coneixement, idees i recursos, de trencar competitivitats, autonomies mal enteses i d’afavorir la cooperació entre les institucions educatives formals i no formals de cada territori.

Temps

Necessitem temps per organitzar les noves necessitats. Temps que ha de sorgir de la desburocratització del sistema i de l’exercici de les noves prioritats que des dels centres educatius es marquin. Temps de calma, amb poques normatives noves, amb pocs canvis legislatius, amb orientacions més que prescripcions. Temps per fer el seguiment, per avaluar programes i resultats. Temps perquè les «reformes», els «canvis» o les «millores», puguin arribar a esdevenir. Temps per estructurar la cooperació, per afavorir la reflexió dels equips. Temps per a preguntar-se el perquè i el per a què.

Pública

Públic ha de ser l’horitzó que consensuem com a societat, quan parlem de l’escola. Això no vol dir suprimir res. Significa que l’administració assumeix el seu rol de direcció i que l’escola esdevé un espai educatiu sense discriminació, ni afany de lucre. Heterogeni, inclusiu i democràtic. I que el conjunt de la majoria d’escoles i de la majoria de la societat, ho entenen com un procés en el qual hi hem de participar i podem fer-ho. Aquest punt el desenvoluparé en el pròxim article.

Estem massa acostumats a veure com algunes propostes sovint es transformen en declaracions formals i no produeixen cap millora significativa

Cadascun d’aquestes propostes té el seu contrari: Rigidesa, homogeneïtat, dependència, control, centralització, aïllament, acceleració, interès privat… Estan presents en la pràctica de l’administració i, sovint, condicionen la vida dels mateixos centres educatius i formen part de la seva cultura o de les cultures que hi coexisteixen. Contribueixen al fet que les escoles siguin més fortes o no puguin superar la seva fragilitat, sempre pendents de l’exigència que li arribarà de l’administració o que vingui algú de fora i els hi digui «com s’han de fer les coses».

Estem massa acostumats a veure com algunes propostes sovint es transformen en declaracions formals i no produeixen cap millora significativa i que, a més, ningú analitza el perquè. Si sabem què caldria fer, ho diem i ho escrivim consensuadament, hem de vetllar per aconseguir que tingui conseqüències en la pràctica i plantegi canvis reals. Potser les propostes que he apuntat en aquest article poden ajudar a aquest propòsit.

1Primer article: https://diarieducacio.cat/alguns-apunts-sobre-oportunitats-immobilismes-i-la-necessaria-cooperacio-entre-centres/

Segon article: https://diarieducacio.cat/en-defensa-de-la-renovacio-pedagogica/

2https://diarieducacio.cat/despres-de-pisa/