Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Ha anat així. Esperava la meva tanda per tallar els cabells. Sento com una senyora d’uns 80 anys comenta al perruquer coses del poble. Intento parar l’orella i escoltar.
Ens tornem a trobar després perquè és divendres i hi ha mercat a la plaça. Li demano si pot explicar-me el que deia al perruquer perquè m’interessa, perquè jo era mestra, etc.
Em van regalar el llibre «Escola de Les Planes d’Hostoles. Pinzellades d’història. 100 anys 1918- 2018», (2018) Varis autors. Edició Ajuntament LPH. Sabia, doncs, que amb anterioritat a la construcció de l’actual Escola modernista centenària ja n’hi havia hagut d’altres, tant al mateix poble com als veïnats propers de Cogolls i Les Encies. Que des del segle XVI està documentada l’escolarització a la vall; que els mestres eren o bé els rectors de les respectives parròquies o mestres pagats per les autoritats locals (clavariat); que es donava preferència a l’alfabetització dels nens sobre les nenes i mentre uns anaven a l’Escola, elles podien rebre ensenyament quan anaven a costura; que s’ensenyava a llegir i a comptar; que ensenyar a escriure era més secundari i de vegades consistia només a saber posar el nom, fet que sovint era sinònim de ser alfabetitzat. El llibre també recull una primera estadística d’alfabetització feta el 1860 i moltes altres dades interessants.
Des del segle XVI està documentada l’escolarització a la vall
Què m’explica la senyora? El que m’explica és un testimoni directe de l’ensenyament previ a la construcció d’aquesta Escola. Que la seva mare sabia molt de comptar, de llegir i d’escriure perquè el seu pare n’hi havia ensenyat, malgrat que el seu avi s’havia mort quan la seva mare només tenia 8 anys.
I qui havia alfabetitzat l’avi? Doncs «un mestre que en aquell temps (calculo que devia ser a la segona part del segle XIX) anava a pagès». Pregunto, què vol dir? Diu «Un mestre que anava a les masies i masos on hi havia mainada que no podia anar a l’Escola perquè feia feina de cuidar l’aviram, el bestiar o feina al camp».
I afegeix «llàstima que la filla d’aquest mestre es va morir l’any passat quan va fer 102 anys, si no hi hagués pogut parlar i preguntar-li coses del seu pare».
Desconec si en d’altres indrets i comarques també existien els mestres «itinerants» que, si les criatures no podien anar a Escola, ells anaven a casa dels aprenents. Per mi ha estat una descoberta colpidora. És un mestre ara anònim però que va deixar una enorme petjada a la vall en la mainada d’aleshores i els seus successors actuals. Vull retre-li aquest petit homenatge i compartir-lo amb tots vosaltres.
2 comentaris
Gràcies! la veu de persones envellides és un pou de saviesa!
Magnífic homenatge en clau de relat. Actualment, com sempres, és molt necessari una mirada als orígens, no sigui que estiguem perdent identitat. Gràcies, Rosa.