Opinió

Petit homenatge

Ha anat així. Esperava la meva tanda per tallar els cabells. Sento com una senyora d’uns 80 anys comenta al perruquer coses del poble. Intento parar l’orella i escoltar.

Ens tornem a trobar després perquè és divendres i hi ha mercat a la plaça. Li demano si pot explicar-me el que deia al perruquer perquè m’interessa, perquè jo era mestra, etc.

Em van regalar el llibre «Escola de Les Planes d’Hostoles. Pinzellades d’història. 100 anys 1918- 2018», (2018) Varis autors. Edició  Ajuntament LPH.  Sabia, doncs, que amb anterioritat a la construcció de l’actual Escola modernista centenària ja n’hi havia hagut d’altres, tant al mateix poble com als veïnats propers de Cogolls i Les Encies. Que des del segle XVI està documentada l’escolarització a la vall; que els mestres eren o bé els rectors de les respectives parròquies o mestres pagats per les autoritats locals (clavariat); que es donava preferència a l’alfabetització dels nens sobre les nenes i mentre uns anaven a l’Escola, elles podien rebre ensenyament quan anaven a costura; que s’ensenyava a llegir i a comptar; que ensenyar a escriure era més secundari i de vegades consistia només a saber posar el nom, fet que sovint era sinònim de ser alfabetitzat. El llibre també recull una primera estadística d’alfabetització feta el 1860 i moltes altres dades interessants.

Des del segle XVI està documentada l’escolarització a la vall

Què m’explica la senyora? El que m’explica és un testimoni directe de l’ensenyament previ a la construcció d’aquesta Escola. Que la seva mare sabia molt de comptar, de llegir i d’escriure perquè el seu pare n’hi havia ensenyat, malgrat que el seu avi s’havia mort quan la seva mare només tenia 8 anys.

I qui havia alfabetitzat l’avi? Doncs «un mestre que en aquell temps (calculo que devia ser a la segona part del segle XIX) anava a pagès». Pregunto, què vol dir? Diu «Un mestre que anava a les masies i masos on hi havia mainada que no podia anar a l’Escola perquè feia feina de cuidar l’aviram, el bestiar o feina al camp».

I afegeix «llàstima que la filla d’aquest mestre es va morir l’any passat quan va fer 102 anys, si no hi hagués pogut parlar i preguntar-li coses del seu pare».

Desconec si en d’altres indrets i comarques també existien els mestres «itinerants» que, si les criatures no podien anar a Escola, ells anaven a casa dels aprenents. Per mi ha estat una descoberta colpidora. És un mestre ara anònim però que va deixar una enorme petjada a la vall en la mainada d’aleshores i els seus successors actuals.  Vull retre-li aquest petit homenatge i compartir-lo amb tots vosaltres.