Aquesta dona, a qui no li agrada l’etiqueta d’”activista”, va néixer en un altre barri de la ciutat però es va traslladar a Rocafonda l’any 1969. Aquest barri es va començar a urbanitzar a finals dels anys seixanta i s’hi van instal·lar moltes persones procedents de la migració del sud d’Espanya. Des dels anys noranta, la migració majoritària al barri ha passat a ser la procedent del Marroc, altres països africans i d’Amèrica Llatina. Hi viuen unes 11.500 persones. Rocafonda s’ha fet famós perquè hi va viure Lamine Yamal, el jove futbolista del Barça que ha tingut una gran actuació a l’Eurocopa de futbol. Ha popularitzat un gest amb els dits de les mans creant el número 304, que identifica el districte postal del barri.
Com és el barri de Rocafonda avui, des de l’òptica de les comunitats que hi viuen?
Des de fa uns quinze anys estan arribant massivament persones de tot arreu del món, sobretot d’origen marroquí, alguns algerians molt pocs, alguns libis molt pocs, centreafricans –m’agrada més dir centreafricans que subsaharians, perquè si diem Nordamèrica, Centreamèrica i Sudamèrica, perquè no diem Nordàfrica, Centreàfrica i Sudàfrica?–, bàsicament de Senegal, molts, i de Gàmbia, proporcionalment tenint en compte que és un estat petit, també molts. Llatinoamericans menys, pakistanesos menys, xinesos, molt lligats al comerç o a l’hostaleria, menys.
Aquestes comunitats arriben a un barri on abans hi vivien moltes persones procedents de la immigració espanyola dels anys seixanta.
En aquest barri, a banda de les casetes de l’Esperança i els pisos del Calvet, tota la resta ho va anar comprant Caixa Laietana a diferents pagesos, en aquella època que les caixes feien tanta especulació immobiliària. Van anar comprant parcel·la a parcel·la; o sigui, no hi ha hagut un pla de barri. Feien blocs de la màxima alçada permesa –cinc pisos– sense ascensor, ni calefacció ni garatge, que són tres coses que ara es valoren molt. Llavors, molta gent d’origen popular de Mataró que vivia en cases velles i molt antigues, a prop del mar, que eren molt humides, es va veure amb una mica de diners i van comprar pisos d’aquests nous que feien molta patxoca al principi. La part urbanística té dos problemes. Un, que es va apurar al màxim: carrers estrets, voreres estretes. L’altre, la mateixa forma del barri, que en ser bastant triangular, té molt poca circulació completa. Molts carrers acaben en una paret. En molt poca zona urbana hi vivim moltes persones. És un barri molt dens, amb gent que no es coneix entre si, perquè un ve d’aquí i l’altre ve d’allà, amb pobresa, amb pisos que es desnonen o que s’ocupen, amb fons voltors que no tenen cap interès en llogar sinó que el que volen és tenir el pis buit deu anys, però que no està mai buit perquè s’ocupa. Això genera molts problemes de convivència, que els hem de contrarestar fent projectes de coneixença mútua, de convivència, d’intentar resoldre problemes. I ja anant a la part més positiva, per mi el més bonic que hi ha a Rocafonda és que té un fortíssim teixit associatiu, que en un barri relativament petit es nota positivament. Per exemple, l’Associació Veïnal de Rocafonda té més de 50 anys i ha aconseguit moltes coses: una escola bressol, un centre obert, un espai jove, una oficina d’atenció municipal, un centre cívic amb sales per les entitats i els serveis socials… Tot això eren blocs i va ser una lluita duríssima dels veïns.
Rocafonda té un teixit associatiu que ha aconseguit moltes coses gràcies a una lluita duríssima dels veïns
La gent procedent del sud i d’altres comunitats d’Espanya d’Andalusia que hi vivia…
I de Mataró
Aquesta gent ha marxat?
En molts casos queden els avis. Hi ha molt pocs fills. Jo tinc tres fills, no n’hi ha cap que visqui el barri. Això en altres barris de Mataró, inclús populars, no passa.
Porta 55 anys a Rocafonda fent activisme ciutadà.
No, no, no. La paraula activista l’odio. Jo no soc activista, soc una dona del barri que fa el que pot perquè tots visquem millor, com tantes altres. Soc una àvia, mestra jubilada i filòloga. He fet 41 anys de mestra a Mataró.
I ha participat sempre en les lluites veïnals.
Sí, perquè hi havia 10.000 persones, però nosaltres teníem la nostra feina, ara soc jubilada, disposo del meu temps i faig bastant el que vull. La nostra generació de mestres va ser molt compromesa per una banda i molt afortunada, molt privilegiada, per una altra. Nosaltres ens vam educar en pur franquisme, en el espíritu nacional i tota la pesca. Mentrestant feia Magisteri lliure a Barcelona, amb un pla terrible que li deien Pla 50. Vaig treballar en una escola que es deia Bons Amics, al barri de Cerdanyola. Era una escola cooperativa. La meva vida, la del meu home, la dels meus fills i la de molta altra gent ha estat molt marcada pel moviment cooperativista. Hi havia molt poques escoles públiques aleshores. Hi va haver lluites, i en el moment que es va fer una escola pública al barri vam recomanar a les famílies que passessin a la pública i vam tancar la nostra perquè una escola és una cosa molt cara. Una de les escoles que va sortir de la nostra lluita va ser l’escola Rocafonda, i el grup de mestres que hi érem vam començar la immersió a la brava, a parlar català i punt. Marta Mata estava molt per la llengua materna. Tenies a la classe 18 nens d’origen castellàparlant i dos nens d’origen catalàparlant i llengua materna volia dir que havies de fer dues pissarres, una en català i una en castellà, dos mètodes de lectura, amb una sola mestra perquè no hi havia ni auxiliar… Vam veure que era inviable i que calia triar una llengua. Vam triar el català i, a partir d’aquí, ho vam fer tot en català. Els ho vam explicar als pares. Els pares castellanoparlants d’aquella època deien que els seus fills viurien a Catalunya i que havien d’aprendre el català per guanyar-se la vida. Ens van donar carta blanca i vam fer la immersió ben feta.
Abans que s’aprovés la llei que va permetre la immersió lingüística a l’escola?
Abans. Es parla sempre de l’escola Rosselló-Pòrcel de Santa Coloma de Gramenet com la primera on es va aplicar la immersió però hi havia altres escoles. La nostra, per exemple, amb assessorament de Rosa Sensat. Mai no n’hem fet bandera, però era la mateixa època.
La violència a barris com Rocafonda neix de la insatisfacció de no poder fer la teva vida perquè hi ha impediments molt greus que no t’ho permeten
Rocafonda està millor o pitjor ara que fa cinquanta anys?
Els antics immigrants espanyols, sobretot, tenen una imatge molt mitificada del barri. Diuen que, quan van arribar, era un barri tan bonic i tan nosequé… Això no és veritat. Aquest barri sempre ha sigut un barri pobre, un barri amb problemes, amb jovent que ha anat bé i d’altre que no tant. Sempre ha sigut un barri humil, un barri pobre i abandonat per l’Ajuntament. Tot el que s’ha aconseguit ha sigut amb molt d’esforç, amb molta lluita. El que passa és que ara tot és més difícil, perquè tu et trobaves amb la Carmen i en castellà t’entenies. Ara, al senyor que acaba d’arribar i parla swahili, no li pots dir bon dia, perquè no li saps dir. Ni ell et pot dir bon dia, perquè no sap com dir-ho. Calen moltes estructures, molts projectes per fomentar la coneixença. Per això m’agraden els projectes compartits. Les persones migrades, la primera tendència que tenen és refer el que han perdut allà. Això ho fa tothom. Els catalans que van anar a l’Argentina van fer el Casal català. Una cosa molt identitària de la cultura marroquina és la religió. La primera obsessió és la mesquita, i l’han fet a l’altra banda de la Riera.
Hi ha més violència i més inseguretat ara que fa cinquanta anys?
És diferent. Hi ha canalla que ve de fora que té molta més facilitat en el maneig d’armes blanques i, a vegades, molt poques, surt un ganivet. La violència en aquests barris neix de la insatisfacció de no poder fer la teva vida perquè hi ha impediments molt greus que no t’ho permeten. Hi ha molta venda de droga, molta més que consum. En molts casos, la venda de droga es fa per donar els diners a la mare per anar a plaça. Després hi ha màfies, hi ha màfies d’ocupacions, hi ha gent miserable que s’aprofita d’aquell que pateix més misèria que ell. L’eterna lluita entre l’últim i el penúltim.
És un problema de falta de policies?
No. Hem de treballar la convivència, i que l’Ajuntament jugui fort en projectes i ajudi els moviments associatius. Ho hem de fer nosaltres. No hi pot haver un policia al costat de cada persona mirant què fa 24 hores al dia. Ni es pot, ni volem que hi hagi policies de barri.
Segur que plantegen les seves reclamacions a l’Ajuntament. Què els diuen?
Que no hi ha diners. Vivim en un sistema capitalista que prioritza el diner per damunt de tot. El problema principal és el de l’habitatge. Un habitatge a 800 euros per gent que acaba d’arribar no pot ser, no es pot pagar. A més, les condicions de lloguer són terribles ara, has de pagar dos mesos per endavant, una assegurança, et miren si tens un contracte fix, una quantitat de condicions que no sé si jo avui les compliria. Jo he acompanyat gent a llogar pisos i els he dit que “soc catalana, autòctona, mataronina, 70.000 generacions, de classe mitjana i universitària, i no sé si això que dius ara amb la meva pensió ho podria pagar”.
Rocafonda ha passat de ser un barri desconegut a ser el barri de Lamine Yamal…
No era un barri desconegut, és un barri molt estigmatitzat. Vox ha arribat a parlar de “estercolero multicultural”.
Com s’ho va prendre?
Estan bojos. Penso que el problema el tenen ells. Jo sé com és el meu barri, jo sé la quantitat de gent meravellosa que hi ha, des de la responsable del Casal d’Avis, que fa una feina maquíssima, els metges, els mestres d’escoles que tenen el 100% de nanos d’origen extraeuropeu, extracomunitari, i que parlen català com el Lamine, que ho fa perfectament.
Per què creu que Vox parla de femer multicultural en referir-se a Rocafonda?
Primer, perquè no han vingut mai, i segon perquè, si hi ha alguna cosa positiva és que tenen els ulls tan encegats en el seu odi que són incapaços de veure lo bo. Hi ha molta cosa bona que només la veus quan tens uns ulls amb voluntat de buscar el que hi ha de bo en la gent. I ells no la tenen, són destructors.
Estigmatitzar així Rocafonda dóna vots. Vox té quatre regidors a l’ajuntament de Mataró…
Que no passa a tot arreu això? A més, aquí tenen una figura important, Mònica Lora, una noia jove que és diputada al Parlament de Catalunya i va començar amb Plataforma per Catalunya, el partit de Josep Anglada. Una mena d’Arrimadas, més extrema. Saps què passa? Penso que l’esquerra ho ha fet molt malament. Ja des del principi d’arribar la nova immigració va fer bandera de “què bé, ens arriba gent de fora, què maca, la interculturalitat, la diversitat, les festes i això!”. No va entendre que el fet que vingui gent de fora és un impacte molt fort, i que tu no l’has de veure només com “mira què bé!” sinó com un repte, perquè és una gent que té d’altres cultures, amb altres hàbits, normalment amb necessitats molt greus, moltes vegades molt fets malbé pel sofriment previ que han patit. Mira el cas del Nico Williams, amb els pares que van fer cinc mil quilòmetres travessant el desert a peu… La petita cosa que facis amb aquestes persones és com una planta, que té molta set. És com una gota d’aigua en un pantà. S’ha de plantejar com un repte i has de preparar la gent autòctona. No tot són flors i violes. He vist coses de població nouvinguda que m’han fet patir molt. En el tema de la dona han vingut costums medievals, de matrimonis induïts… Nosaltres, a la nostra joventut, ens vam alliberar d’una manera de viure la religió i aquesta manera tan carca de viure-la és la que arriba ara i has d’estar mentalitzat per entendre-ho. I no estàvem preparats.
Quan la Nawal Hamoudi truca a unes finques i diu que vol llogar un pis, li diuen que no en tenen. I truca la Maria Majó, que està al costat de la Nawal, i li diuen que en tenen uns quants
És això el que fa que tanta gent voti partits d’extrema dreta?
La dreta, davant d’això, diu dues coses. Una, “no els volem”, “fora”, “que se’n vagin”, o “que no vinguin”. I dues: “nosaltres posarem ordre”. No és veritat. No poden posar ordre. L’únic ordre que hi haurà, si ho fem bé, és l’ordre de la convivència, que ens abracem. Si m’abraço amb una noia marroquina, això és l’ordre. Jo no li faré mal a ella i ella no em farà mai mal a mi, perquè hi ha uns lligams afectuosos, de compartir un territori, de compartir un barri. Això és l’autèntic ordre. Però l’esquerra no ha explicat ni ha dit mai que això era un repte. I un repte molt difícil.
És el que se’n diu “bonisme”…
Sí, s’ha sigut molt ingenu. T’ho dic jo, que he estat mestra, que he fet cursos d’interculturalitat, però hi ha moments que, instintivament, penses “què ve aquesta gent a fer aquí? Perquè han vingut?”. Hi ha alguns progressos que hem fet com a societat que ens fan anar una mica enrere, com en el tema de la dona, per exemple. Això s’ha de treballar. Ara estan sortint unes generacions de nanos, com el Lamine, que poden ser molt potents si aconseguim que passin de dir “no soc ni catalana ni marroquina” a dir, orgullosament, “que soc catalana d’origen marroquí i tothom m’accepta amb el meu origen”.
El de Lamine Yamal és un cas concret, puntual, d’un nano que triomfa jugant a futbol, però també hi ha nois i noies de Rocafonda que han reeixit en les seves vides professionals.
Aquesta és la meva esperança. Ho diré on sigui. L’esquerra s’ha pensat que això es donava per fet. “Nosaltres som bons, i ells són bons, bondat infinita”. Doncs, no. Nosaltres tenim problemes de segregació i de racisme. Quan la Nawal Hamoudi truca a unes finques i diu que vol llogar un pis, li diuen que no en tenen. I truca la Maria Majó, que està al costat de la Nawal, i li diuen que en tenen uns quants. I si van a mirar-los juntes i la Maria no diu que aquesta noia és molt maca, té diners, té un contracte de feina i té… diuen que el propietari no vol llogar a estrangers. Hi ha racisme? Sí. Hi ha persones de la seva procedència que s’han aprofitat d’ells i de nosaltres? I tant! Molta. Hi ha màfies? Sí. Per tant, aquí hi ha d’haver molt de treball intel·lectual, afectuós, de vida, de compartir la vida. No pots apretar a córrer del barri. Tinc quantitat d’amics que vivien a Rocafonda i ja no hi viuen. Han marxat, perquè no els ha agradat viure-hi. En Pep, el meu marit, i jo ens vam quedar i érem una mica estranys. A mi, un del PP del barri em va dir: “Aquest barri, Maria, és de castellans i d’andalusos. Tu què hi fas aquí?”. “Viure a la meva ciutat. Jo he nascut a dos quilòmetres d’aquí i no m’he mogut mai, llevat d’uns estius que vaig estar a França de petita”, li vaig dir. I ara hi ha la nova immigració. Molts han fotut el camp. A la franja d’entre 30 i 50 anys no hi ha gaire gent autòctona. Les escoles estan plenes de nens nouvinguts, perquè els autòctons que tenen fills viuen en altres zones de Mataró.
No li agrada parlar d’assimilació o d’integració. Prefereix fer-ho de fusió.
I de convivència intercultural. Per exemple, qui m’ha fet adonar de defectes meus o d’equivocacions no han estat les meves germanes, sinó gent de fora, perquè ens miren amb uns altres ulls. Com tu els mires a ells amb uns ulls diferents als seus. I tu dius, “però, què feu?”. I et diuen que fan el que han fet sempre. I els preguntes “vols dir que és el millor?”. És aquesta altra mirada la que crec que és molt positiva, que t’ajuda a veure allò que ni tu ni els teus veuen. I tu veus coses que ni ells ni els seus es veuen. I si d’això se’n pot parlar amb un clima i en un equipament que estiguin bé, amb un projecte i amb una obra de teatre que preparem plegades, si es pot fer amb una vida rica, és molt bo per a tothom.
Ha tingut moments de feblesa, de rendir-se, de pensar que és impossible resoldre aquest problema?
No. Si jo pensés que Rocafonda és el problema, potser sí, però és que Rocafonda és un símptoma i una conseqüència d’un sistema polític i d’un sistema mundial. Els problemes de Rocafonda s’han creat fora de Rocafonda, i les solucions han de venir de fora. Per què et ve una persona del Marroc o del Senegal? No es poden explicar les migracions del segle XXI sense explicar el gran drama, el gran desastre del colonialisme. Per què et ve la gent de països de Llatinoamèrica? Perquè durant anys l’estat espanyol ha estat espoliant, robant, trencant estructures tribals o ancestrals d’ells. És a dir, el que nosaltres, i dic nosaltres sense haver-hi anat jo, vàrem anar a fer als seus països amb l’espasa i la creu, ells ara venen amb la pastera i amb l’avió. La nostra invasió va ser molt violenta i la seva no és violenta. No es poden explicar les migracions sense haver explicat com de terrible ha arribat a ser el colonialisme, i no s’ha demanat perdó per això. Per exemple, tu has anat al Perú, els has robat l’or, els has matat Moctezuma, els has fet no sé què, ¿i després et queixes que vinguin cent peruans aquí a guanyar-se la vida perquè allí no se la poden guanyar? No es poden explicar les migracions sense reflexionar sobre què hem fet com a Europa en aquests països. No hi ha dret a queixar-te que vinguin si tu no reflexiones i no demanes disculpes de per què hi vas anar. Per tant, jo no em desanimo de Rocafonda. Em desanimo del món. Quan em pregunten com estic contesto que jo molt bé però que el món està fatal. Aquesta és la meva frase. El món va cap a la destrucció, però jo no ho veuré.
En aquest marc arriba l’èxit de Lamine Yamal. És bo o dolent pel barri?
Gràcies a la seva actitud és bo. El futbol és una bogeria, és una altra pota del sistema capitalista i del sistema d’alienació. Per què t’ha de fer tan content posar una pilota dins la porteria? Objectivament, no és cap valor. Lamine guanya una quantitat enorme de diners! L’àvia era una dona pobre, pobre, pobre, que va haver de treballar molt per tirar endavant els seus fills. Que aquest nano, pel motiu que sigui, reivindiqui Rocafonda és extraordinàriament bo.
La immigració moltes vegades és un mirall de les teves injustícies que no havies vist fins que han arribat ells
Quan marca gols, amb els dits de les mans fa el número 304, que correspon al districte postal de Rocafonda…
Diu que li van demanar amics seus. Ell explica que els gols els dedica a la seva mare. A l’àvia, que per mi és la persona més valuosa, la Fàtima, li vam fer una història de vida. És una matèria que fan els tres instituts del barri a tercer d’ESO. Seleccionem persones del Casal d’Avis i una parella de nanos fan una història de vida. En el cas de la Fàtima, que té 70 anys, van ser dues noies. Aquesta dona té una història molt dura, molt marcada pel patriarcat. Va venir, va deixar els fills allà i, quan va tenir una mica de situació, va anar portant els fills. Un és en Munir, el pare del Lamine. Munir es va casar amb una dona de Guinea Equatorial i van anar a viure a La Torreta, que està a La Roca, tocant a Granollers. No es donen casaments entre negres i marroquins, que estaria molt bé que n’hi haguessin, però no n’hi ha. Per tant, Lamine és mestís, és mig centreafricà i mig nordafricà, per dir-ho d’alguna manera. Els marroquins no se’l poden fer seu i els africans tampoc totalment. Té aquests trets mig mig, no és ni negre, com el Nico Williams, ni àrab, com els que hi ha al barri. Els seus pares es van separar quan ell tenia 3 o 4 anys.
Va néixer a Esplugues…
Això devia ser molt ocasional, perquè a Esplugues no hi té res. L’àvia, amb la resta de fills, es va radicar a Rocafonda. El nen era d’una família separada. La mare se’n va anar a viure amb el nen a La Torreta, i és allí on el van apuntar a futbol quan tenia tres, quatre o cinc anys. Els clubs de futbol de La Roca depenen o són filials, com es digui, de l’Espanyol, però els que van veure un nen amb moltes qualitats van ser els del Barça, que van plantejar a la família endur-se’l intern a La Masia, on podria convertir-se en un bon futbolista i, a més, tenir una bona educació. Aleshores, un dels fills de l’oncle Abdul anava a buscar Lamine els divendres i el portava a casa de l’àvia. Sortia a jugar a futbol a la pista amb els nens marroquins del barri. És a dir, el seu lloc afectuós, el seu lloc d’amics, era a Rocafonda. Quan jugava a futbol a la pista, tots li anaven al darrere per aprendre a fer-ho com ell. Va fer molta colla aquí de nanos. Rocafonda per ell té un gran pes afectiu. La mare, que és molt discreta, té una altra parella i un nen petit, del qual Lamine n’està enamoradíssim. A l’Eurocopa, a Alemanya hi han anat tots. En aquest sentit, és molt bo que es mostri orgullós del barri. Ara surt molta gent que explica que va néixer a Rocafonda. On eren fins ara? No n’havien parlat mai de Rocafonda perquè, en el fons, no era important per ells ser de Rocafonda. Per a Lamine, sí. De tota la bogeria aquesta, amb el que em quedo és amb un noi de barri que no s’avergonyeix de Rocafonda i fa un homenatge també a la seva família, però sobretot als amics i a l’espai afectuós que ha estat el barri. Ell, a Rocafonda, s’ha sentit estimat i ell estima Rocafonda. Per mi, això és el que té més mèrit, perquè la resta, que guanyi milions… No sé què pot passar aquí.
La manera més bona de desarmar VOX és que la Nawal, que ha estat alumna meva, i jo ens puguem abraçar
Hi ha un límit de capacitat d’acollida d’immigrants a Rocafonda?
A nivell general, no. Hem de ser capaços d’entomar tothom que vulgui venir, com si jo volgués anar a treballar a Holanda, també hauria de poder fer-ho. El que trobo greu, molt greu, molt mal fet, és la mala distribució d’aquestes persones. A Rocafonda en tenim un 50% o un 60%. Es diu que n’hi ha un 30% i escaig, però això són els empadronats reconeguts, amb papers, però n’hi ha molts més, molta gent no empadronada que viu aquí. Com pot ser que hi hagi barris, en una mateixa ciutat, en un mateix país, on només hi hagi un 4%, un 5% o un 7% d’immigrants? Això és un indici claríssim d’una societat capitalista, que vol els rics en un lloc, la classe mitjana en un altre i els pobres en un altre. I és on hi ha els pobres que arriba aquesta gent. Es confia la dita integració a les persones menys integrades, en el sentit que són els barris amb més immigració castellanoparlant de l’Estat els que han d’integrar les persones vingudes de fora d’Espanya. Això no està bé. El problema no és dels que venen, el problema és nostre. La immigració moltes vegades és un mirall de les teves injustícies, que no havies vist fins que han arribat ells.
I quan diuen que els immigrants ens prenen els llocs de treball, els ajuts socials, l’atenció sanitària, que saturen els CAPs… què pensa?
Que tenen més malalties, que tenen més problemes, que està molt bé que arribin a un país que els ofereix això. Aquí també hi ha la cosa de l’esquerra, que diu que no és veritat. No, no, accepteu-ho. Digueu que sí. Quan una persona no sap què és un supositori o una injecció va a un CAP com el nostre, i la metgessa i la infermera han d’estar deu minuts explicant-li. A mi no cal que m’ho expliquin. Jo sé perfectament què és una injecció. Amb un minut en tenen prou. Per tant, no diguis que la immigració és una cosa fantàstica i que tots som bons germans. La immigració és un repte molt profund de país que s’ha d’abordar molt bé. I més, quan ets un país sense estat, amb una llengua amb problemes de subsistència, que encara ho has de fer molt més ben fet.
On queda allò de “volem acollir”? Fa set anys, es va fer una manifestació molt gran, molt maca, demanant acollir les persones que fugien de la guerra de Síria, però ara sembla que no volem immigrants…
A Catalunya hi ha de tot. Hi ha molta gent molt acollidora. Poca gent de Catalunya no té algú immigrant, de fora de Catalunya, a la família. Ja no diguem de fora del seu poble o ciutat. Catalunya és un país d’immigració, per la seva situació a la Mediterrània, per moltes coses… No som xenòfobs, però tampoc som prou bons per haver-ho fet prou bé. Quina és la manera més bona de desarmar VOX? No és anant a tirar-los per terra la barraqueta, encara que està bé que els joves ho facin. El més important és que la Nawal i jo ens puguem abraçar. Per mi és molt més important això, perquè ens coneixem, perquè jo he sigut mestra i ella alumna, perquè hi ha hagut una relació, o que una senyora d’origen marroquí em porti cuscús i jo li porti, jo què sé, carquinyolis. Això és el que pot permetre lluitar contra VOX.
També hi ha Aliança Catalana.
A Mataró, no. A Mataró ja en tenim prou amb VOX. Alguns arguments que diu Aliança Catalana són fàcilment comprables per alguna gent. Aquí n’hi ha de l‘Assemblea Nacional que els agraden. Aquí també hi ha el tema d’una Catalunya sotmesa a un estat que roba, espolia, no retorna el que paguem en impostos, ni molt menys. I això ens ho fa més difícil.
No es pot explicar les migracions sense haver explicat com de terrible ha arribat a ser el colonialisme
Té 78 anys, rebutja l’etiqueta d’activista, però segueix lluitant per la justícia social.
Jo soc una mestra jubilada, àvia de 7 nens i nenes, amb una família de 15 persones que ens entenem. He fet de mestra en una època que molts mestres feien això. Visc en un barri on molta gent fa el que faig jo. Tinc unes condicions de seguretat econòmica perquè cobro una pensió després d’haver cotitzat 42 anys, tinc una família que, per ara, és estable, i soc vídua. El meu marit va morir i vaig estar dos anys i escaig cuidant-lo 24 hores i no feia res més.
Esborro això d’activista?
És que el terme activista s’hauria d’eliminar. Malament una persona que et diu que és activista. Això no és cap professió. Soc una persona sensible que intenta intervenir per millorar la societat. És humà. Ho hem de fer tots.
Doncs no tothom ho fa.
Només faltaria que tots veiéssim les coses igual.
