Susan Robertson és professora de sociologia de l’educació a la Universitat de Bristol, a on dirigeix el centre de recerca sobre Globalització, Educació i Societats. Robertson es va encarregar de cloure les II Jornades Educació Avui, organitzades per la Fundació Jaume Bofill, i va parlar especialment del paper d’organitzacions internacionals en les polítiques educatives.
Qui pren les decisions sobre el futur de l’educació?
Cada cop més són les grans organitzacions internacionals les que decideixen sobre el futur de l’educació. Algunes són molt més poderoses que altres, i en els països europeus apuntaria especialment a l’OCDE, l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic, perquè crea els marcs. Desenvolupa aquestes grans proves que preocupen els països. Els estats es limiten a recollir les dades, però les proves es dissenyen allà a dalt. Aquestes organitzacions internacionals estan prenent decisions per nosaltres sobre què és un bon professor, què és un estudiant competent, … Són idees molt específiques les que encaixen amb això i no sempre podem tenir veu sobre quines són.
Hi ha una homogeneïtzació de l’educació al món?
I tant que hi és, i això és paradoxal. Hi ha una forta tendència per generar una aproximació més uniforme. Si tots els països han de tenir una manera determinada d’organitzar el seu sistema educatiu, especialment al voltant de les competències, cada cop més entenen el que és un bon professor com un que s’implica en un aprenentatge constructivista, no té un rerefons disciplinari, no fa un ensenyament didàctic. Això empeny cap a una convergència, al menys a nivell de l’el·laboració de polítiques. Per altra banda, i aquesta és la paradoxa, per desenvolupar societats, i fins i tot economies, que siguin vibrants se’ns diu que necessitem individus reflexius, que siguin molt creatius, que puguin ser flexibles, però tot el que ens ve des de dalt porta un model de talla única. La contradicció és que per una banda volem el tipus d’individu que sigui creatiu i reflexiu, però per l’altra ens posen aquesta agenda competitiva.
És possible trencar amb aquesta agenda?
La veritat és que pensem que les decisions sobre l’educació tenen a veure amb els nostres governs i els ministeris d’educació, però tot i que els ministeris d’educació prenen algunes decisions sobre algunes coses, sovint poden ser els departaments de comerç els que decideixen. A nivell nacional, algunes decisions estan anant en aquesta direcció i altres estan anant cap a dalt, als organismes internacionals. Per això necessitem establir una conversa que impliqui ser més conscients d’aquestes dinàmiques, pensar que són quelcom important que hauríem d’estar discutint, i utilitzar totes les formes de mitjans socials que tenim al nostre abast per estimular una conversa viral.
Parla del paper dels departaments de comerç. Què pensa del paper que es dóna a l’emprenedoria en l’educació?
Com més educació han rebut els individus, a través de la universitat, més cínics són respecte l’emprenedoria. Hi ha una molt gran pressió sobre els individus perquè siguin més emprenedors. Crec que això es deu a que la visió és que si els individus són més emprenedors això solucionarà els problemes d’atur estructural, perquè es posen en marxa més negocis. Però, en cas que es doni, això és només una petita part de l’economia. Posar el pes en que els individus siguin emprenedors l’allunya dels governs, que haurien d’estar preparats per prendre decisions, sobre invertir en indústries, en habilitats, … Invertir en un sistema educatiu que no sigui només un model de talla única, sinó un sistema educatiu que tingui cert sentit, un grau de pluralitat i diversitat, que és molt important per al sistema. Crec que els governs poden i haurien d’estar fent això, però en realitat cada cop més aquestes agendes es porten al voltant de l’emprenedoria, que les agències internacionals han estat promovent.
Qui es beneficia de la imposició d’aquestes agendes?
Ens hauríem de preguntar com es beneficia l’OCDE d’això. Vam fer algunes entrevistes amb l’OCDE i sorprèn que tingui tant poder. Però grups més petits se’n beneficien més fàcilment. L’OCDE va organitzar una trobada a Nova York amb el departament d’educació nord-americà i en aquest espai essencialment hi havia un gran ventall d’organitzacions amb ànim de lucre. Poden establir converses amb, posem per cas, l’OCDE o el Banc Mundial lluny de l’escrutini d’un públic que té dret a que els polítics retin comptes sobre les converses que estableixen. Potser no es tracta del que aconsegueixen, sinó que es beneficien perquè esdevenen influents en la presa de decisions. Els beneficiaris sovint són sectors de la indústria que ho tindrien difícil per tenir converses amb autoritats nacionals. En qualsevol cas qui se’n beneficia no són els infants a l’escola, ni els professors. No els puc veure beneficiats de cap manera.
Com influeix la idea de “capital humà” en com pensem l’educació?
Hi ha una forta influència. Només veiem la formació dels nens i nenes com un investiment en ells mateixos per posar-los a la disposició de l’economia, o l’economia del coneixement global. Estem massa ocupats comptant quant aprenen els infants sobre mates o ciència, però, sense dir que les matemàtiques o la ciència no siguin importants, hi ha moltes altres matèries que són igualment importants per a una societat més saludable. Aquestes no compten, només aquells bocins que creiem que són importants per a l’economia. Que el coneixement sigui una inversió en ells com a individus, només per la relació que veiem en termes econòmics, és una visió molt limitada. Tots els grans temes que afrontem en el món: problemes de sostenibilitat, com vivim junts, atur creixent entre classes ben formades, … Aquestes són grans agendes. Hauríem d’estar desenvolupant maneres de construir connexions amb sentit de responsabilitat per a evitar aquestes grans explosions, com la primavera àrab, que eren joves àrabs ben educats que se sentien molt desencantats.
Aquest model d’educació fa avançar l’equitat en els països desenvolupats?
No, i hi ha un exemple curiós. L’informe PISA assegurava que podia detallar algunes relacions entre els resultats i rendiment i l’equitat, però en el cas d’Alemanya, empenyen els nens d’11 o 12 anys en itineraris més tècnics, i això ha tingut efectes sobre la mobilitat social. Però això és una forma concreta d’entendre l’equitat. Jo crec que la capacitat per influir en les decisions és una qüestió d’equitat, des del meu punt de vista. No és només qui pot treballar, sinó qui pot influir. Això és qüestió d’equitat i trobo que és important per les democràcies.
Però no creu que l’escola reprodueix les estructures de poder?
Sí, per suposat. I el que veiem són desigualtats creixents en aquest sentit. En països que no esperaríem, en els països escandinaus, on no les vèiem abans. Idees més neoliberals, idees de capital humà, aquesta idea de que l’educació està al servei de l’economia ha dominat el debat educatiu. En paral·lel hi ha desigualtats creixents en el sistema. La mobilitat social ha estat frenada, si no reduïda a zero, en molts països. És un gran debat als Estats Units, per exemple, on has de pagar molt per l’educació i és extremadament difícil pujar en l’escala social tot i tenir una bona educació.
Una qüestió que preocupa a Espanya és l’austeritat. Quins efectes té a l’escola?
Com hem pogut veure a les jornades [Educació Avui], hi ha menys diners dedicats a l’educació i una ràtio d’estudiants més gran. Un dels problemes de l’austeritat és que sovint se’ns diu que aquestes mesures tenen a veure amb l’austeritat però em sembla que tenen més a veure amb una classe social que no vol compartir –i hauria– el seu pes igual de la càrrega. L’austeritat tindria un sentit si tots fóssim iguals i compartíssim la càrrega, però aquest no és l’horitzó que veig.
