Aquest és un article publicat originalment a eldiario.es
L’Adolfo García Garaikoetxea barreja en la conversa la seva feliç experiència com a pare adoptiu i els seus coneixements com a secretari de l’Associació de Famílies Adoptives de Navarra (Afadena) i com a coordinador de CORA, la Coordinadora d’Associacions en Defensa de l’Adopció i l’Acolliment, que reuneix una trentena d’organitzacions de pares adoptius i l’única associació de fills adoptats que existeix en tota Espanya.
L’Adolfo i la seva dona tenen dues filles: la Valeria, de Rússia, i la Yun, de la Xina. Juntament amb Etiòpia, aquests són els països en els que més han adoptat tradicionalment els ciutadans espanyols, sobretot per la rapidesa de la tramitació, el factor que més valoren els que decideixen ser pares per aquesta via. La Valeria tenia tres anys quan va arribar a Espanya, el 2003; La Yun en tenia dos, i va arribar el 2007. En el primer cas el procés va durar dos anys. En el segon, dos i mig.
Aquests terminis ja eren superiors als d’èpoques anteriors, però han seguit creixent. “Avui pràcticament no podem assegurar una espera menor de quatre anys“, resumeix García Garaikoetxea. Temps que s’acosten als entre cinc i set anys que solen trigar les adopcions nacionals.
“És humà i totalment comprensible el sentiment d’ansietat de qui espera”, assumeix García Garaikoetxea, qui tot i això recorda que “l’adopció no és una eina per solucionar un problema de fertilitat o una voluntat de paternitat, sinó que és una mesura de protecció de la infància abandonada, del seu dret a tenir una família, i l’obligació de les administracions és proveir aquesta família al menor”, com estableix la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets del Nen, de 1989.
Més del 90% de les famílies espanyoles que ho sol·liciten obtenen el necessari certificat d’idoneïtat: segons les últimes xifres del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, el 2012 eren prop de 33.000. Una xifra “realment excessiva”, segons el coordinador de CORA, sobretot si tenim en compte que després del boom de 2004, quan van arribar a Espanya uns 5.000 nens, el nombre d’adopcions no ha fet més que baixar. El 2008 van venir 3.156, el 2011 van ser 2.573, i el 2012, 1.669. Als quals cal sumar els prop de 200 menors que cada any són adoptats dins del territori.
L’adopció nacional: un procés lent i complicat
Tot i que el 2008 els terminis de l’adopció nacional eren encara molt més llargs que els de la internacional, sobretot perquè a Espanya hi ha pocs nens abandonats -la majoria dels que estan en els orfenats tenen família i només poden ser donats en acolliment-, David Robledo i la seva dona es van decidir per aquesta opció perquè la segona se’ls escapava de pressupost i els semblava “un esforç molt més gran”.
Volien un nadó menor d’un any, que són la major part dels adoptables a Espanya. Havien de complir dos requisits: passar el que en David defineix com un “estudi molt detallat” del que seria l’entorn material i familiar del nen, i que la mitjana d’edat de la parella no sobrepassés en 41 anys l’edat del petit.
Paral·lelament a aquests tràmits van decidir demanar un acolliment permanent, que “va molt més ràpid”, i el 2011 van rebre a casa dues germanes, de 5 i 3 anys. Segons la legislació espanyola, l’acolliment paralitza la tramitació de l’adopció durant un any, cosa que resulta incomprensible per en David, que no entén que el perjudiqui estar realitzant “una tasca social”.
Finalment, al març de 2013 els van dir que abans de final d’any tindrien al seu fill. Però el passat 5 de gener la dona de David va complir 43 anys. Amb els 39 de David, la parella superava la diferència d’edat màxima exigida. Van ser ells els que van avisar la Comunitat. Resultat: automàticament van ser esborrats de la llista.
“No vam saber ni sabrem mai per què no vam arribar a tenir un nen, quan van estar donant nadons anteriorment a gent que havia acudit amb nosaltres a la reunió preparatòria”, reflexiona en David. “Hem patit molt. Encara tenim un bressol per vendre”, conclou, visiblement afectat.
L’adopció internacional: una espera cada vegada més llarga
Si els terminis de l’adopció nacional s’han mantingut més o menys estables, els de la internacional no han deixat d’allargar-se. En part per la ratificació del Conveni de l’Haia, que protegeix més bé l’interès i la cura del menor, però que en endurir els requisits fa que disminueixi el nombre d’adopcions.
A això cal afegir-hi les dificultats pròpies de cada Estat. Bé per raons polítiques -com a la Xina i a Rússia, on “la imatge que volen donar de potències mundials” fa que considerin “una vergonya nacional mostrar que no són capaços de fer-se càrrec dels seus nens abandonats”, analitza García Garaikoetxea-, o bé per raons religioses, com a Mali o al Marroc, on ara és indispensable que els adoptants siguin musulmans.
El nou marc legal de la Xina ha suposat que les adopcions passessin de trigar sis mesos a més de set anys. I a la Federació Russa (que mai ha ratificat el conveni), els recents canvis legislatius estan impedint que s’acabi de tancar un acord bilateral. Les tramitacions allà estan aturades.
Per això, quan el 2008 la Conchi Sánchez i el seu marit van voler adoptar un germà per al seu fill biològic, van optar per Vietnam. Amb l’ajuda d’Interadop, una entitat col·laboradora en l’adopció internacional (ECAI) van aconseguir que el seu expedient entrés al país just abans que aquest ratifiqués el Conveni. L’alegria inicial va durar poc: “El Govern va decidir unificar les tramitacions noves i antigues i crear noves llistes”, la qual cosa va paralitzar el seu expedient. A més, a les ECAI van haver de regularitzar-les una altra vegada. Interadop ho va aconseguir el 2011.
“Havien passat tres anys i estàvem igual”, lamenta la Conchi. Els seus papers estaven a punt de caducar, així que la Comunitat els va proposar intentar-ho en una altra part. L’excel·lent experiència d’un conegut els va animar a provar a Colòmbia el 2012. Les proves d’idoneïtat són diferents per a cada país, així que van haver de començar de nou.
A finals de 2013 ja eren al número 241 de la llista per adoptar nens d’entre 5 i 6 anys. No obstant això, al gener els van sorprendre amb la notícia que havien tornat a baixar a la llista. La raó: la decisió de moltes famílies de canviar el tram d’edat davant les demores provocades, segons sembla, per un enduriment dels requisits. Els van dir que haurien d’esperar cinc anys. “Per a mi va ser terrible emocionalment. Vaig sentir una impotència terrible. No sabia a qui acudir, no podia fer res”, expressa Conchi amb tristesa.
Adopció monoparental: més difícil encara
A aquests factors que han complicat l’adopció internacional, Adolfo García Garaikoetxea n’afegeix un que ha resultat determinant: el rebuig de molts països (entre ells Rússia) que els homosexuals puguin adoptar -una opció legal a Espanya des de l’aprovació del matrimoni gai el 2005-, que els ha portat a no permetre l’adopció per part de persones sense parella. És el cas d l’Eva, que prefereix donar un nom fals i modificar alguns detalls de la seva història per poder explicar com ha viscut l’experiència.
Fa quatre anys va decidir que volia tenir un fill sola, i al juliol de 2010, tres mesos després de la primera reunió informativa, van enviar el seu expedient i “va començar l’aventura”. Aquell any, les llistes a Espanya estaven tancades, i hi havia poques opcions per a una família monoparental: a Bulgària les ECAI estaven saturades i donaven prioritat a les parelles, a l’Índia estaven centrats en l’adopció des dels Estats Units… Així que “ja gairebé plorant, perquè ho veia impossible”, l’Eva va cridar a una ECAI que treballava a Hondures. Allà admetien dones, hi havia una llista única per a parelles i persones soles, i podia triar un nen menor de 5 anys.
Van passar vuit mesos des que va realitzar la sol·licitud fins que la Comunitat de Madrid va començar-ne l’estudi. Qualifica la primera entrevista com un infern. La treballadora social va qüestionar la seva sexualitat i li va preguntar “mil vegades” per què volia ser mare i tots els detalls de la seva vida quotidiana, de les seves relacions amoroses i de la seva família.
Ella mai havia volgut ser mare biològica, ja que “amb tants nens sense pares” li semblava millor adoptar, així que va haver mentir i apel·lar a un problema de salut per justificar per què no havia intentat la inseminació artificial abans de plantejar l’adopció. “Per a ells, el primer que has de fer és intentar quedar embarassada d’una parella, després, inseminarte, i només en darrer terme adoptar. Et diuen que si vols ajudar te’n vagis a una ONG. Vaig sortir de l’entrevista plorant”, rememora.
Després una altra entrevista i una visita domiciliària, per fi el maig de 2012 va poder signar el contracte amb l’ECAI per iniciar el procés d’adopció. Des Hondures li van demanar noves anàlisis, fotos de la casa i més papers, fins que un any després li van donar el vistiplau al seu expedient. Ja ha acabat el curs de formació, i calcula que encara li falta al voltant d’any i mig per ser mare.
Posar-se en el lloc del nen
Igual que les lleis d’adopció han anat canviant, també ho ha fet la perspectiva de les associacions, explica García Garaikoetxea: “Comprendre que no per iniciar els tràmits adquirim el dret d’adoptar-perquè aquest dret no existeix-ens ha fet deixar de treballar per escurçar els terminis i acceptar que l’Administració s’ha de prendre el seu temps per a un acte de tanta responsabilitat com és declarar-idoni “.
Per al coordinador d’CORA resulta essencial que tant administracions com famílies aprenguin a prorizar l’interès dels nens. La majoria de les famílies vol un nadó sa, “quan el perfil de nens adoptables, tant a Espanya com a l’estranger, és un perfil de necessitats especials: amb patologies, majors o grups de germans”. Segons ell, la mecànica hauria de ser diferent, similar a la que ja opera a Navarra per adopcions nacionals: al moment de la suspensió es busca a la família que millor pot atendre aquest menor determinat, independentment de la data en què aquesta s’hagi ofert.
“Això exigeix que pares i mares assumeixin la possibilitat d’una espera més llarga en benefici del nen”, sosté García Garaikoetxea, que d’altra banda demana a les administracions que no dilatin els processos artificialment de manera que, quan s’inicia una tramitació que va durarà cinc o sis anys, en realitat “s’està adoptant a menors que encara no han estat abandonats”, mentre els que ja han patit aquest problema segueixen en els orfenats i tenen cada vegada menys probabilitats de ser elegits per alguna família.
David diu que ara podrien pagar una adopció internacional, però que estan esgotats i no es plantegen seguir intentant-ho. A més, ja són una família amb les seves dues filles en acollida. Conchi creu que el seu marit està fart de la burocràcia i que, quan el 2015 caduqui la seva idoneïtat, no estarà disposat a començar de nou. Si tot va bé, abans de dos anys Eva tindrà al seu fill amb ella. En total, calcula que s’haurà gastat al voltant de 25.000 euros, i haurà passat un lustre des que va començar tot. Almenys ella ho haurà aconseguit.
