Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
“Renovar, recuperar, reformar, reivindicar, repenesar… Si haguéssim de resumir les intervencions en una nota, seria el re“. Amb aquestes paraules feia broma el mestre Jaume Cela, jubilat aquest curs, mentre moderava l’acte central dels 100 anys de les escoles d’estiu, impulsades per la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya. Però, a més a més, es podria afegir que les ponències van ser en re major, per la seva tonalitat distesa, alegre i propositiva, i per trobar-se en un context de celebració en què no hi cabria cap tonalitat menor.
Centenars de persones es van aplegar dissabte a l’auditori de la facultat de Filosofia i Lletres de la UAB per commemorar el naixement de les escoles d’estiu, motor dels canvis educatius que ha viscut Catalunya. Coneguda ja la seva història -a El Diari de l’Educació hi hem dedicat una sèrie d’articles-, la jornada de celebració va consistir sobretot en xerrades i debats per mirar al futur. El més important va ser el que va aplegar Joan Domènech -director de l’escola Fructuós Gelabert-, Joan Badia -mestre i president del Col·lectiu de Docents del Bages- i Montse Antón -directora de l’ICE de la UAB-, sota l’ambiciós nom de L’educació i formació del professorat amb perspectiva de futur.
Una de les idees que van planar sobre la majoria d’intervencions van ser l’autonomia dels centres i dels mestres -amb el corresponent rol de l’Administració-, el sempre qüestionat valor actual de la formació inicial dels mestres o el paper transformador de l’educació.
“L’educació ha de ser capaç de formar persones lliures capaces de decidir, i amb l’objectiu d’evitar que es repeteixi la barbarie, tal com va dir Adorno”, expressava Domènech, que afegia que si el filòsof alemany es referia a Auschwitz quan parlava de barbàrie, en el nostre cas, salvant les distànies, hauríem d’identificar la barbarie en l’exclusió, les desigualtats i el fracàs.
“La formació ha de tenir un efecte col·lectiu, socialitzador i de construcció d’identitats”, aprofundia el professor Joan Badia, que va centrar la seva intervenció en defensar una suficient autonomia dels centres com perquè els seus docents fossin capaços d’autogestionar-se la formació per millorar la docència. “Hem d’entendre la formació no com un taller o un curs, ni una imposició del director, sinó que ha de ser assumida pel professorat i ha d’aconseguir que els experts i assessors externs, que serveixen de motor de canvis, acabin sent prescindibles als centres”, opinava Badia.
En aquest sentit, Domènech va assenyalar l’Administració com un escull a l’hora d’avançar cap a aquesta autonomia. “Hem d’assolir una quota de professionalitat que defugi la subordinació“, expressava, per afegir que l’Administració en els darrers anys no ha valorat prou la feina dels docents -i les seves propostes d’innovació- com per atrevir-se a fer les coses de manera diferent.
L’altre eix del debat, introduït sobretot per Montse Antón, va ser la formació inicial dels docents, és a dir, el paper de les universitats, com la UAB, en la creació dels docents. En aquest punt, i malgrat els canvis que està introduïnt actualment la Generalitat, la sensació va ser més aviat pessimista. El “divorci” de la universitat i els centres educatius, en paraules de Badia, resultava evident quan Antón evocava els seus inicis a la institució. Hi havia llavors la determinació de que tots els docents universitaris havien de tenir un peu a l’aula, cosa que ara no passa.
La jornada, acabada la taula d’intervencions, va prosseguir amb quatre debats en paral·lel, per després cloure l’acte amb un concert de Miquel del Roig i un dinar popular.
