L’encarregat d’inaugurar el curs acadèmic de la Universitat Politècnica de Catalunya aquest dimarts ha estat Cristóbal Colón Palasí (1949), president fundador de la cooperativa La Fageda. Aquest psicòleg ha presentat una altra manera d’entendre l’emprenedoria, tot i que és un terme que ha descartat per parlar de sentit comú. Fa 32 anys Colón va fundar, amb un altre psicòleg i 14 interns d’un psiquiàtric, la cooperativa que avui és el tercer fabricant de iogurts de Catalunya per donar resposta a les seves necessitats amb valors d’economia social. En aquesta entrevista amb El Diari de l’Educació el cooperativista parla de com veu l’educació.
Creu que la universitat està formant les persones amb valors de cooperació o exclusivament amb valors competitius?
La universitat està dins d’un sistema global i sense conèixer-la en profunditat, perquè no hi tinc una relació directa, tinc la sospita que la universitat fa una mica el que la societat li demana, i la societat actual demana tecnologia, coneixements tècnics. I també tinc la sospita que busquem una societat bona i no ens preocupem per fer bones persones, i és un contrasentit. La societat funcionarà bé si les persones que la integren funcionen bé amb elles mateixes. I penso que aquesta és l’assignatura pendent que té ara mateix la societat, una societat que està manifestament en crisi, que per mi no és una crisi del capitalisme, sinó de la societat en global. La gent parla de crisi de valors i jo penso que ara estem recollint el que hem sembrat durant dècades. La universitat o inclús tota l’estructura educativa hauria de fer una reflexió en profunditat sobre què és l’home i què és el que busca l’home i què és el que necessita, més enllà dels coneixements tècnics i el gran avenç de la tecnologia que hi ha hagut en els últims dos segles. Hi ha hagut un boom espectacular, però l’home continua sent un ésser ple de misèries i de grandeses.
Llavors diria que un enginyer, més enllà de la formació tècnica, hauria de tenir una formació en valors?
Evidentment. Un enginyer primer és persona i després enginyer. Si un enginyer, o un metge, o un mestre no té un profund coneixement del que un és –allò que deien els grecs de “coneix-te a tu mateix”–, si no sabem qui som podrem tenir molts coneixements, podrem enviar un home a la lluna o fer supercomputadores, però la complexitat del que és l’ànima humana i del que és això que tots busquem, que és la felicitat, no me la dóna el Mac, o l’iPhone o el gran cotxe. Que no dic que no sigui important, però evidentment no és l’essencial. L’essencial és el que portem a dintre i em sembla que és el que està fallant.
De l’experiència d’haver construït un projecte alternatiu a les dinàmiques dominants, com creu que es pot educar d’una altra manera?
El problema és de concepció antropològica: Què és l’home? Per què vivim? Per què tenim aquesta eina meravellosa que és la intel·ligència i una altra dimensió, de l’espiritualitat dels ésser humans, aquesta consciència de la finitud, teva i dels demés? De la impermanència del que ens envolta i de la nostra impermanència en aquest món. Jo crec que són les reflexions que s’han fet al llarg de tota la història de la humanitat i no sé ben bé què vol dir aquest “progrés”. Veiem progrés en allò material, en la tecnologia, però no sé si estem progressant com a éssers humans, perquè en el fons te n’adones de les complexitats, de la misèria, de l’egoisme, la violència… Tenim referents, al llarg de la història, com per exemple Gandhi, persones d’aquestes que han dit el que han dit tots els savis de la humanitat.Penso que aquest discurs ha estat tapat pel discurs tecnològic, i ja és casualitat que jo estigui fent una ponència a la meca de la tecnologia. Jo no estic en contra de la tecnologia. Del que estic en contra és de pensar que el futur i el progrés i la felicitat de l’home passa per tenir un ordinador amb no sé quanta potència.
I a nivell de posar en pràctica aquesta altra manera d’entendre l’home, o d’educar, cal apostar per crear cooperatives educatives o hi ha espai per aquestes reflexions dintre d’una universitat com aquesta?
Jo no tinc cap fórmula. Intento posar ordre i equilibri en la meva vida personal i intento que això pugui contagiar o inspirar la gent que m’envolta. Jo no tinc soluciona macros, pobre de mi. No sé què ha de fer el ministre d’educació o el conseller de cultura. Sí que com a espectador de la societat veig a on falla, però no tinc cap solució. He intentat buscar una solució per la meva vida personal, que en el fons és de l’únic que sóc responsable. I sóc absolutament responsable del que jo faci amb la meva vida, i penso que si tothom fes el mateix el món aniria més bé. És una mica emprenyant haver de fer aquesta anàlisi de les teves misèries però és l’única forma de viure amb una certa dignitat i honestedat personal.
Fa uns anys va fer l’aposta de crear la cooperativa. Ara que tant es parla d’emprenedoria en el món educatiu, ho considera un projecte d’emprenedoria?
Jo el que he fet tota la meva vida ha estat ser conscient que un dia moriré i que el dia que em mori la meva pretensió és passar la menor vergonya possible davant de mi mateix. I com que sé que quan un mor fa una revisió del que ha fet al llarg de la vida, he intentant és donar-li sentit a la meva vida. Totes les decisions que he pres durant la meva llarga trajectòria vital han estat presidides per aquesta conscIència del moment de la mort. Per pur “egoisme intel·ligent”, com en dic jo, intento fer les coses bé, perquè sóc el que m’estic jugant el meu únic capital –per dir-ho així–, que és la meva vida, i n’he de fer un ús responsable. Per això parlo de sentit comú. Jo estic dient el que deia el meu pare i deia la meva àvia, que en el fons és pur sentit comú, no estic inventant res.
A l’acte d’inauguració del curs ha dit que això de l’emprenedoria abans no es deia…
És una paraula que està definint que les persones tenim inquietuds i que les persones que tenim inquietuds hem de tenir el coratge de posar en pràctica aquelles inquietuds que tenim. El que passa és que primer ens hem de preguntar si aquestes inquietuds que tenim són les que realment volem. Quan veig, per exemple, que hi ha gent que està totalment i absolutament obsessionada amb guanyar calers, jo dic que els diners són importants, però són un mitjà, no un fi. Jo sí que necessito calers, però en necessito una mica, no molts i molts i molts. Com que el que sí que tinc poc és temps, perquè la meva vida és curta el que he de fer és administrar el meu temps amb allò realment interessant, i he de decidir què és interessant per mi. Hi ha un amic meu que diu que el més important de la vida és decidir què és el més important. Llavors, decidim què és més important per a nosaltres, i aquí li posem tota l’empenta i l’esforç. A vegades la gent es dedica a fer coses que pensa que són importants i quan arriba al final de la seva vida se n’adona i diu: “Quina pèrdua de temps! Què poc important és allò que em semblava important”. Això ens ho hem de preguntar al principi, perquè al final ja no té arreglo.
Llavors parla d’una emprenedoria que no és ensenyar als joves o als infants a crear una empresa.
No, això és un mitjà. La qüestió és ensenyar-los a pensar com han de ser feliços. Si tu penses que has de ser feliç fent un projecte empresarial, educatiu, d’investigació, del que sigui, doncs molt bé. Si tu t’has preguntat de veritat a on està el més important, que és ser feliç… Però les persones són molt més que la feina. La feina és molt important, però no només això. L’objectiu amb els alumnes és plantejar què vols fer amb la teva vida, en el teu conjunt. Quins valors tens a dintre, i que no pots ser incoherent amb els teus valors, perquè sinó ho passaràs molt malament, no seràs feliç. Les persones felices són les que pensen, les que diuen el que pensen i les que fan els que diuen, que són gent coherent. Però sobretot pensen primer. Tens tota una vida per endavant i el responsable del resultat d’aquesta vida ets tu..
Amb això que cadascú ha de trobar el seu camí, creu que tenim una educació massa uniforme?
Jo diria que és una educació incompleta. Hi ha tot un buit antropològic en relació a què és l’home, qui sóc jo, i aquesta és la primera resposta que has de donar, perquè em comportaré en resposta a aquesta concepció primera de la meva identitat. Aquesta és la primera pregunta i jo penso que el sistema educatiu parteix d’una sèrie de premisses amb les que no sé si estic massa d’acord en quant a aquesta definició de què és ser home.
Vau fundar fa més de 30 anys una cooperativa amb persones amb trastorns mentals severs. En aquest temps ha vist millores en el tracte de les necessitats especials en l’àmbit de l’escola?
Sí, evidentment hi hagut canvis molt importants, en el tractament per exemple de la malaltia mental. Jo quan parlo dels manicomis dels anys 70 no té res a veure el tractament que es feia en estructures manicomials de llavors amb el que es fa ara. El que no vol dir que el que es fa ara és suficient, ni molt menys, peròevidentment hi ha hagut un augment important de la sensibilitat de la societat cap a les persones que tenen dificultats manifestes, perquè de dificultats tots en tenim.
Feu una feina d’integració. L’escola està complint el seu paper en aquest sentit, amb l’escola inclusiva?
L’escola inclusiva ha fet una feina important, amb les seves ombres, com qualsevol pas que dones. El pas de l’escola inclusiva va ser un pas important. Jo vaig ser testimoni de la creació de les escoles especials. Als anys 60 les persones amb discapacitat no anaven a l’escola, i es varen crear escoles especials per a nanos amb dificultats especials, i va ser un salt impressionant. Després l’escola inclusiva va dir: anem a no segregar i no estigmatitzar la diferència i les incloem al currículum normal. Lògicament s’han comés errors, però evidentment hi ha hagut una evolució important. S’han de revisar i corregir errors propis de quan fas una cosa que no l’has fet mai. Suposo que ara estem en aquest punt.
Quins reptes té la inclusió, a nivell educatiu?
Diria que s’ha de fer una revisió de la inclusió. Com diu també un amic meu: “Jo tracto tots els meus fills de la mateixa manera, és a dir: a cadascun d’una forma diferent”. Parlar de persones amb discapacitat o parlar d’inclusió és molt genèric. Després et trobes amb individus, i el problema és: com adapto jo una estructura que està pensada per a tots per respondre al cas individual? Hem de caminar per donar cada cop més respostes adients als casos individuals, i igual que entre els altres alumnes cadascun és cadascun, en el cas de les persones amb dificultats, cadascun encara és més cadascun. Però és un camí en el que s’està treballant, en com discriminar les dificultats que cada persona pot tenir i fer un vestit, sinó a mida, com a mínim intentar escurçar-li les mànigues si li sobren un pam.
