Opinió

Paranys Wert

Hem tornat a classe. Ho fem en mig de la posada en marxa de la segona part de l’aplicació de la LOMCE. Arriba acceleradament la concreció de la secundaria que patirem. Així, tindrem un final i un començament de curs definits pel que podríem anomenar “paranys Wert”.

No es tracta tant sols de l’aplicació de canvis normatius i organitzatius amb els quals bona part de la comunitat educativa està en desacord i dels que hem escrit, tots, molt. Allò que comença a aplicar-se són transformacions significatives de la lògica educativa que ho infecten tot, que resten ocultes, que no desapareixeran amb la simple modificació de la llei quan governin uns altres. De nou cal estar atents als paranys. El principal de tots és acabar discutint dels aspectes formals, com volen els conservadors, mentre es valida subreptíciament la lògica de fons.

El nou decret de desplegament de la LOMCE obliga a tres grans debats que amaguen tres grans paranys. Al meu parer són aquests:

1. El debat sobre la doble titulació, sobre la classificació a Tercer d’ESO, que amaga la reflexió sobre la diversitat de recorreguts educatius.
2. El debat sobre el currículum i el seu grau de concreció i prescripció que amaga el debat sobre què i com ha d’ensenyar l’escola d’avui.
3. El debat sobre assignatures com la religió i l’educació per a la ciutadania que amaga la qüestió de l’educació en valors a l’escola.

Hem entrat de nou en la discussió del primer. Fins i tot en la discussió de com evitar que a Tercer de ESO els alumnes quedin formalment classificats, en mig d’un temps vital en què tot està per decidir. Sembla que la conselleria busca fórmules per evitar-ho. Si ho aconseguissin, a Catalunya els IES tindran un alumnat no separat que podrà fer el que vulgui i anar a batxillerat o a FP quan acabi. Ens faran oblidar que un de cada tres alumnes està fora de promoció, repetint o desaparegut de l’escola? Oblidarem que ja fa temps que classifiquem entre els que “volen” i els que “no volen” estudiar?

Ens han ficat en el parany. Discutirem animadament sobre títols i revàlides, sense posar-nos seriosament a debatre com una escola academicista i rígida és incompatible amb la diversitat. El debat no és la doble titulació sinó com garantir recorreguts educatius personalitzats que no acabin, abans o després, en carrerons sense sortida (per a continuar aprenent, per a reorientar un temps vital adolescent complex). Amb una o altra fórmula quedarà fitxat que, en un moment o altre, l’escola ha de classificar.

Seguirà la batalla sobre allò que Madrid té poder per a posar al currículum i allò que és potestat de la Generalitat (quantes pàgines del llibre de text escriu cada Administració). No nego el valor polític i simbòlic del tema però ens tornaran a amagar les qüestions de fons. Ens ficaran en un altre parany. No discutirem sobre com ha de ser una escola que ja no té com a funció principal la transmissió de coneixements. Donarem per bo que l’escola està al servei de la transmissió de les formes de veure el món del grup que té el poder. Educar i ensenyar no tindrà perquè ser un acte de creativitat i innovació. Quedarà clar que el currículum és una mena d’enciclopèdia exhaustiva a seguir. Es tracta de transmetre cada dia, fill per randa, allò que l’alumnat ha de saber per aprovar.

Es fa real la reentrada de la religió i s’acaba l’educació per a la ciutadania. Entre els valors suposadament ètics que caldrà ensenyar estarà “l’esperit empresarial” i “respectar els empresaris”. De nou el parany. La batalla real és mantenir l’escola com el principal lloc en el que s’aprèn a pensar, a ser persona, a conviure. No haurien de discutir sobre si la religió ha de ser una assignatura perquè ja estàvem d’acord en que la religió (cap) no s’ensenya a l’escola. No podem deixar que entrin catecismes i dogmes perquè fem servir el pensament científic, la creativitat, el descobriment compartit. Eduquem per descobrir que necessitem els altres, que tothom (també els que no ten ni empreses ni res) és persona com nosaltres.

Una vegada més repeteixo que hem de passar del món Wert. No deixa de ser un món de cimbells i hams que no és el món de qui creu en l’educació i la practica cada dia.