És fàcil l’etiquetatge, massa fàcil! Sembla que per entendre l’altre, sobretot el diferent, necessitem atribuir unes característiques que el defineixin: “no pot”, “és hiperactiva”, “no sap”, “s’hi esforça”, “no vol”, “no escolta”, “molesta”, “es distreu”, … I s’acaba classificant l’alumnat que se surt de la normalitat a través d’etiquetes, que sovint generalitzen les evidències i fins i tot acaben no responent a la realitat, però serveixen per estandarditzar respostes. Altres vegades són necessitats de l’educador o de la professora per simplificar atencions educatives.
La marca que sovint enganxem a la solapa de molt del nostre alumnat, ens coarta la creativitat relacional i ens retalla les expectatives, tan imprescindibles en tot acte educatiu. Les inseguretats dels adults ens porten a la simplificació de les possibilitats de l’altre i de les pròpies.
En els nois i noies amb trastorns mentals és on les empremtes que deixen les etiquetes poden fer més mal. Ens anticipem a les respostes que pensem que tindran i ens porten a les profecies autocomplides, és a dir, a fer lectures del que està passant no pas des de la realitat sinó de la predestinació del full de ruta que han de complir segons l’etiqueta que porten. Aquesta marca ofega, com una gran llosa i a part de reduir les expectatives d’un i dels altres, va limitant i autolimitant la vida plena.
I què és educar? Doncs eliminar els estigmes i les marques sobre els joves, especialment sobre els que més pateixen, els que no poden, no saben, no tenen, per rescatar tot el positiu que porten i ajudar-los a somiar, tocar la lluna, deixar créixer tot allò de bo i solidari que els permetrà trobar un lloc en la societat.
