Aquest és un article publicat a eldiario.es
Trenta-tres edicions compleix el Saló del Còmic de Barcelona, que se celebra aquesta setmana del 16 al 19 d’abril. La trobada més gran de col·leccionistes rebuscant exemplars del passat, de taules rodones inaudibles per la reverberació de les naus industrials, de nens corrent cap al següent xute de color entre avis cap al següent xute de nostàlgia, i sobretot d’una majoria de lectors que s’ensenyen les quantitats de paper dins les motxilles com si fossin caçadors presumint de les preses.
Els gustos de consum esdevenen motor social i els assistents s’associen perquè hi reconeixen traços o identifiquen el context: aquesta làmina és de Manuel Vázquez, en aquest tom integral hi ha dues pàgines redibuixades, aquesta disfressa és un Cosplay de Lobezno però el Lobezno de Madripur que vestia de civil. Al Saló la participació dels assistents supera en vigor a tot el que proposen els organitzadors i això ha portat a una deficiència crònica en el tracte de Ficomic cap als autors, que moltes vegades se senten polissons maltractats i acceptats a contracor en la seva pròpia festa.
El Saló és una ocasió sempre única per al fetitxisme de les dedicatòries, per l’admiració davant les pàgines originals que revelen trucs i penediments, per a l’intercanvi professional i per a la devoció de seguidor. Les consoles de videojoc, les marquesines promocionant pel·lícules, els escenaris de karaoke i els llocs de llaminadures pugnen cada any per treure-li el focus al còmic, així que llistem aquí el que és imprescindible.
Aquest any per fi els premis s’anuncien divendres, el que permetrà als autors guardonats dedicar exemplars el dissabte, el dia de més afluència. Són candidates He visto Ballenas de Javier de Isusi, que traça un pont entre una víctima i un pres d’ETA; Nosotros llegamos primero de Furillo, una història sobre un projecte espacial franquista digne del millor Torrente; Inercia d’Antonio Fites, un desplegament gràfic que tracta el desencant davant la imminent vida adulta i Historias de barrio: camino de Gabi Beltrán i Bartomeu Seguí, que continua el recorregut autobiogràfic del guionista amb les colles de Mallorca.
També Las guerras silenciosas de Jaime Martín, que tracta el servei militar a les brases d’una guerra silenciada al Marroc; Murderabilia d’Álvaro Ortiz, que trena assassinats amb gats i col·leccionisme; La Mondaine de Zidrou i Jordi Lafebre, sobre agents en lluita contra la luxúria al París d’entreguerres i Jo, Assassí d’Antonio Altarriba i Keko, sobre un homicida esteta que modela els crims segons obres d’art. Completen la llista de favorits Versus de Luis Bustos, que retrata la vida d’un boxejador on la victòria es va tornant progressivament supervivència, i Las Meninas de Santiago García i Javier Olivares, que recorre la vida de Diego de Velázquez mentre parla sobre la creació i la influència.
La millor obra nacional és el premi més vistós del festival, però també hi ha premis a millor obra estrangera (destaquen el delirant Cowboy Henk de Herr Seele i Kamagurka, el multiformat Fabricar Historias de Chris Ware i el còsmic Saga de Brian K. Vaughn i Fiona Staples), al millor fanzine i al millor autor revelació.
Els convidats
Entre els convidats enguany destaca José Luis García López, un autor de Pontevedra que, a més de múltiples còmics de superherois per a l’editorial DC, va dibuixar-ne també els llibres d’estil i per això és capaç de convocar amb la seva ploma el Superman més modèlic, el cànon que s’ha estès durant dècades per les carpetes i les samarretes. També ve Scott McCloud, que publica una voluminosa novel·la gràfica titulada El Escultor molts anys després del seu llibre teòric Cómo se hace un cómic, que es manté fresc com a manual per deconstruir un llenguatge amb molta perspicàcia i molt bon humor. Un altre autor destacat és Milo Manara, un autor que convocant dones sensuals ha aconseguit que cims eròtics com El Clic eclipsin obres amb més prestigi (per exemple, HP i Giuseppe Bergman).
Les taules rodones tenen menys sort: els convidats més promocionats d’aquest any són el consultor científic de la sèrie Big Bang Theory, la connexió amb el còmic del qual és tangencial, i la política Tania Sánchez, que ve a parlar de la sèrie ‘Joc de trons’, havent-hi tantes obres amb vinyetes disponibles per parlar-ne.
Les exposicions
Al Saló del Còmic és difícil saber amb antelació si les exposicions seran una mostra llustrosa i exemplar, o un recinte mínim tancat amb parets de pladur. Aquest any hi ha una mostra sobre autores femenines en l’era del franquisme (1940-1970) que probablement testifiqués les dificultats que tenien per exercir, les limitacions en les temàtiques que els permetien i el greuge comparatiu de cobrar menys per una mateixa feina. Hi ha una mostra sobre l’estirp Cifré, que abasta al pare Guillem Cifré, autor del Reporter Tribulete i un dels anomenats “cinc magnífics” de l’època daurada dels còmics Bruguera, i al fill Guillem, que signava així les seves col·laboracions en la floració de revistes que van aparèixer als vuitanta.
També hi ha una mostra sobre Anacleto, agente secreto, obra de Manuel Vázquez en estat de gràcia, el motor del qual no és la historieta sinó la seva imminent adaptació al cinema. Igualment se celebren 75 anys de The Spirit, el còmic nord-americà de Will Eisner que va enlluernar els crítics europeus, i també 75 anys del Joker, un supermalvat que mereix un somriure tan gran com el que ofereix.
Vostè està aquí
El saló és el bullici abans d’entrar i el fullejar taulells i llargues cues quan l’autor s’anuncia amb el boca a boca i les cues breus quan aquest mateix autor està a la taula d’una altra editorial però el rumor no ha corregut tant. Són les rialles dels xavals disfressats, de compartir la ficció que t’ha format i identificar amb altres que han passat com tu per una experiència similar.
Com sobreviure al Saló del Còmic? Entre la immensitat de les novetats i l’extensió del col·leccionisme sembla una tasca impossible trobar el còmic ideal, però per aconseguir-ho n’hi ha prou de parlar amb els teus companys de passadís i amb els llibreters vocacionals. Tots els Salons del còmic són valuosos perquè per a algú és la primera vegada que llegeix a Shintaro Kago o Max o Alan Moore i entén que el còmic, de vegades, dóna coses que no pot oferir cap altre mitjà.
