Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Els Governs de 164 països es van reunir l’any 2000 a Dakar, Senegal, amb l’objectiu d’avançar cap a una educació per a tots. Que tots els nens tinguessin accés a una educació gratuïta, extendre la protecció a la primera infància o augmentar un 50% l’alfabetització dels adults eren alguns dels principals reptes que s’haurien d’haver complert al cap de 15 anys, és a dir, en l’actual 2015. “Mirant les dades trobem grans fonts d’optimisme, però el cert és que moltes de les propostes s’han quedat a mig camí”, sosté Aaron Benavot, director de l’Informe de Seguiment de l’Educació per a Tothom, que es va presentar aquest dijous de la mà del Centre Unesco de Catalunya i la Fundació Jaume Bofill en el marc del projecte Educació Post 2015.
Des de 1999 fins ara, els infants matriculats en l’ensenyament primari han augmentat del 84% al 91%. Es ni més ni menys que de 48 milions de nens i nenes que han guanyat una escola, però el planeta es troba encara lluny de la universalització de l’educació que s’havia proposat. D’una manera similar, la mortalitat infantil s’ha reduït enormement en els darrers quinze anys: de 90 morts per cada 1000 naixements que hi havia hem passat a 45, quasi un 50% menys. Però un altre cop la millora no arriba a la reducció de dos terços de la mortalitat que s’havia plantejat -el 2013 van morir 6,3 milions de nounats-.
Així mateix, la disparitat de gènere a les aules va camí de la desaparició, però no serà el 2015 la data del seu final. Dels 164 països compromesos amb el canvi educatiu, 104 han assolit la igualtat de gènere, però encara en queden una seixantena. I és que, malgrat els avenços i obstacles a gran escala, el cert és que dins les grans xifres també s’hi amaguen “grans desigualtats”, en paraules de Benavot. Sense anar més lluny, dels alumnes sense escolaritzar al món, que són 58 milions, la meitat es troben a l’Àfrica Subsahariana, i el 36%, concretament, en zones de conflicte.
Altres grans desigualtats són les que separen les zones urbanes de les rurals, que en aquest cas inclús han empitjorat. L’any 2000 els nens de pobles tenien el triple de probabilitats de no entrar mai en una aula, i ara tenen el quàdruple de possibilitats. En general, les minories ètniques o lingüístiques, els discapacitats, els qui pateixen malalties i, en general, és més vulnerables, segueixen lluny de la grandiñoqüència dels objectius de l’Educació per Tothom.
I en aquest sentit, el compromís que menys ha avançat és el de l’alfabetització dels adults, potser a la vegada un dels més ambiciosos, segons Benavot. La taxa d’analfabetisme adult s’hauria d’haver reduït en un 50% arreu del món, però en cap dels continents s’ha assolit aquesta fita. A l’Amèrica Llatina o els països nord-africans la reducció ha estat del 26 i el 32%, respectivament, però és que en l’Àfrica Subsahariana o l’Àsia Occidental no s’ha passat del 3 i el 9%. Quasi 781 milions d’adults segueixen presentant deficiències en lectura i escriptura.
El diagnòstic insuficient, tanmateix, també conté elements d’esperança, com és el cas de l’educació infantil, tal com es va destacar durant l’acte de presentació de l’informe. Des del 2000 ha augmentat un 64% l’educació preescolar, “amb escassa disparitat de gènere”, segons celebra l’informe. Això equival a 184 milions d’alumnes més escolaritzats abans de l’edat escolar, amb exemples com el de Vietnam o Kazakhstan, que han ampliat a gran escala l’oferta de llars d’infants. Fins a 40 països han establert en els darrers anys el preescolar com a educació obligatòria, i els que han suprimit les taxes han apreciat un “notable” augment de l’escolarització dels infants. Un altre dels elements que multiplica l’escolarització és el de la sensibilització de les famílies: a Tailàndia, després d’una intensa campanya informativa amb els pares i mares, ha augmentat un 93% el nombre de nens i nenes de quatre i cinc anys que van a l’escola.
La conclusió de l’informe és que encara falta camí per recórrer, una camí que, d’altra banda, ja està marcat per l’experiència de països i polítiques que han avançat en l’extensió de l’educació arreu. Un objectiu que, per cert, també té els seus reptes encara a casa nostra. Eduard Vallory, director del Centre Unesco de Catalunya, ho deixava clar abans de començar: “Ens hem d’allunyar de l’autocomplaença: els nostres nens potser no han de caminar hores i hores per anar a l’escola, però seguim patint un gran fracàs escolar, ja sigui relatiu a les notes o més enllà d’aquestes”.
