Les sis contradiccions de Wert: defensa una idea i legisla la contrària

El ministre d'Educació s'erigeix ​​en defensor de l'aprenentatge pràctic i després introdueix exàmens de memòria. Una altra incongruència: demana als professors que s'impliquin en la defensa de la LOMCE i alhora els treu autonomia amb la mateixa norma

Daniel Sánchez Caballero
 
 

José Ignacio Wert. (Foto: La Moncloa)

José Ignacio Wert. (Foto: La Moncloa)

Després d’uns mesos de calma absoluta, la presentació de la prova de final de Batxillerat i Secundària, les anomenades revàlides, ha acabat de trencar la baralla educativa. Les cinc comunitats autònomes que no governa el PP van deixar plantat al ministre, José Ignacio Wert. El disseny de la prova, tipus test amb 350 preguntes, ha indignat els Executius regionals d’Andalusia, Catalunya, País Basc, Canàries i Astúries. També bona part de la comunitat educativa. I ha vingut a accentuar un aspecte que molts experts educatius li critiquen al ministre des que va prendre possessió: entre el seu discurs i les seves actuacions hi ha un món.

“El diagnòstic el fa bé, les receptes no tant”, coincideixen sovint catedràtics i sindicalistes. Aquests són alguns exemples.

 1. Cal “saber fer”, però exàmens de memòria

Un dels principals camps de batalla de Wert ha estat implementar a Espanya l’aprenentatge per competències a l’estil que preconitza PISA. El pas del “saber” al “saber fer”, deixar enrere els aprenentatges memorístics que, segons el seu argumentari, tant mal fan al sistema educatiu. Però després el ministeri dissenya una prova de final de cicle tipus test, que la comunitat educativa ha rebatejat com a revàlides, en què prima tot el contrari, segons els experts consultats.

“Hi ha competències que són impossibles d’avaluar amb aquest mètode”, assenyala Luis Rodríguez, coordinador del grup de treball d’accés i orientació a l’estudiant de Runae. “Es pot limitar la preparació de l’examen a fer test ad infinitum fins que els estudiants s’aprenen de memòria totes les possibles variacions d’un tema”, afegeix. “Es predica una cosa però no es porta a terme”, coincideix Rafael Feito, catedràtic de Sociologia de la Universitat Complutense. “S’explica que s’avalua el ‘sentit crític’ o ‘desenvolupar un tema’ però es posa una pregunta tipus test”, s’estranya.

2. “La repetició és una xacra”, però es posen obstacles

En repetides ocasions José Ignacio Wert ha sostingut que la repetició és “una xacra” que li costa a l’Estat 7.000 euros per alumne repetidor per a un total de 24.000 milions d’euros. A Espanya, quatre de cada deu alumnes de menys de 15 anys (un 40%) ha repetit algun curs. La seva mesura estrella per combatre’l és una prova diagnòstica a Tercer de Primària amb la qual es detectaran, suposadament, les debilitats o necessitats dels alumnes per corregir-les.

Però alhora introdueix una prova que atorga el títol a final de Batxillerat i Secundària. I, assenyalen els experts, introduir un examen que marca tant l’etapa educativa (si no s’aprova aquest examen no s’obté el títol) no ajuda precisament a reduir la repetició, per poc que algun estudiant la suspengui. A més, a qui li passi això quedarà en un llimb. Haurà superat el curs escolar però no podrà avançar a la següent etapa perquè no tindrà el títol. Com una repetició simulada i en diferit.

3. Autonomia en els centres, com digui Madrid

Ha estat durant tota la legislatura un dels mantres amb els quals Educació justificava la necessitat d’una nova llei, recolzant-se en les indicacions sobre això que realitza l’OCDE, els nous gurús educatius, per millorar els resultats. “Una de les pedres angulars” de la reforma és que els centres educatius tinguin més autonomia, va explicar fa uns mesos el ministre.

Però després la LOMCE fa tot el contrari. D’una banda, la llei Wert ha entrat a un nivell de detall en els currículums escolars bàsics que realitza el ministeri inèdita fins ara. “Només li falta dir als professors quina camisa s’han de posar”, exposava Vicenç de Felip, president de ANCABA, l’associació nacional de catedràtics d’institut. De l’altra, el disseny de les proves de final d’etapa, de nou, centralitzat i dissenyat de Madrid, generarà una homogeneïtzació d’aquests currículums, un dels principals arguments que van esgrimir les comunitats autònomes dissidents per expressar el seu rebuig a aquests exàmens.

Finalment, la LOMCE atorga poders gairebé plens als directors per establir el caràcter merament consultiu dels Consells Escolars, on estan representats professors, famílies, etc. Una autonomia mal entesa i contraproduent, segons el responsable màxim de PISA, Andreas Schleicher.

4. Menys abandonament prematur, sense un euro d’inversió

Una -si no la grans xacra- del sistema educatiu espanyol. Un de cada cinc joves (22%, segons la dada de març de 2015) d’entre 18 i 24 anys abandona els estudis de manera prematura, segons Educació. Molts d’ells alimentaran l’estadística de ninis.

El Ministeri és conscient del problema que suposa. “Tota la reforma educativa està dirigida a reduir l’abandonament primerenc”, sosté Wert . Però en cinc anys de pressupostos s’ha carregat la partida destinada a educació compensatòria, aquests fons destinats a donar suport als alumnes amb més dificultats, els que provenen d’entorns socials desafavorits i necessiten els reforços. Els (pre) destinats a abandonar el sistema. La retallada en professorat també s’ha acarnissat amb els desdoblaments, reforços, etc.

I de nou la revàlida. El percentatge d’alumnes que la suspengui (alt o baix, està per veure) quedarà en un limbe amb poques opcions: esperar un any (en blanc) per examinar-se de nou o oblidar-se del tema semblen les seves opcions.

5. Tot per al professor, però sense el professor

Els docents seran els que dirigeixin la el canvi educatiu , sostenia Wert, fent bo sobre el paper el principi que un sistema educatiu mai serà millor que els docents que imparteixin classe en ell. Però els fons per a la formació de professors han caigut fins a gairebé la desaparició. El Ministeri no ha comptat amb ningú per elaborar la LOMCE, no ha preguntat als sindicats d’un signe o un altre. Ni per la norma general ni per a cap dels seus desenvolupaments.

També ha implementat les proves externes, que des del sector i les comunitats díscoles (Andalusia, Astúries, Catalunya, País Basc i Canàries) s’interpreta com un menyspreu al treball dels docents. I va intentar eliminar de facto les especialitats docents, per les quals un professor de Secundària només pot impartir certes matèries d’acord amb la seva formació. Aquest ha estat probablement l’únic gran triomf dels opositors a la llei en quatre anys. El Ministeri va retirar el projecte per la cascada de crítiques i l’enorme pressió que va rebre.

6. “La universitat és insostenible”, i la buida de fons

La sortint número dos d’Educació, Montserrat Gomendio, no s’ha cansat en els últims mesos d’afirmar que l’actual model universitari espanyol, en què el finançament va bàsicament a compte de les administracions públiques i les taxes de matrícula dels alumnes en menor mesura, no s’aguanta. Que les taxes són massa barates i els centres necessiten buscar finançament extern. En aquest sentit, va resultar coherent que permetés a les comunitats elevar el preu del crèdit a l’estudiant.

Però potser no se sosté tant dir que la universitat és insostenible i a continuació retallar els fons que es destinen a ella. Fins a 1.500 milions han perdut els 50 centres públics d’Espanya en quatre anys, segons CCOO. O lamentar la baixa productivitat investigadora i la seva poca presència internacional alhora que retalla un 15% els fons per a R+D+I i un 45% el pressupost del pla nacional.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*