A criar fills se n’aprèn? Aquesta és la pregunta que es formulen Sílvia Blanch i Gemma Badia a l’informe A criar fills se n’aprèn? Què en podem aprendre dels programes que milloren les capacitats parentals. Encara que la sabiduria parental es transmeti entre generacions, o que les famílies s’ajudin entre elles, la resposta, ja ho anticipem, és que sí: se n’aprèn. En aquesta entrevista, Blanch, coautora de l’estudi, psicòloga i coordinadora del Grau d’Educació Infantil de la UAB, explica algunes de claus per a una criança que doni respostes a les necessitats dels infants. Amb ella conversem també sobre quin ha de ser el paper de l’Estat en el suport a les famílies amb fills.
La primera pregunta ja us la feu a l’estudi. A criar se n’aprèn?
Sí. D’entrada n’aprenem a partir del nostre voltant, de la família, els amics, del que hem viscut. Però cada cas, i cada infant, és diferent, i passa per etapes diverses. I és més, el que et serveix per un fill pot no servir-te pel segon.
Llavors, si tot depèn tant de la casuística, què es pot aprendre?
Hi ha fonaments. Començant per l’estimació i l’afecte. Els nens han de saber que compten per a nosaltres per créixer a gust. Una altra base és l’autonomia, no entesa com que els nens vagin a la seva, sinó a nivell de pensament: que puguin prendre decisions, resoldre els seus problemes, equivocar-se… Més fonaments: els límits -s’han de posar límits amb coherència- o l’estabilitat.
Anem per parts. D’entrada, què és la parentalitat positiva?
Un concepte paraigua que neix formalment el 2006, d’una recomanació de tots els ministres europeus per als infants, que són el bé més preuat de la societat. S’adonen que el més important per al desenvolupament dels nens és el seu context, la família, i per tant conviden als governs a que promoguin programes d’acompanyament. És un model de corresponsabilitat, que respon a la idea que el Govern s’ha de posar les piles no només quan els infants tenen problemes, sinó abans. Donant suport a les famílies.
Què pot un l’Estat per les famílies a nivell de criança?
Per començar lesgislar per avalar la importància de la infància. I promoure programes i dotar-los de recursos. Però com que els resultats d’invertir en la petita infància es perceben a llarg termini, molts governs no ho prioritzen. Als Estats Units es va fer un programa en escoles amb nens de quatre i cinc anys, en un gueto on hi havia molta violència i drogues. Al cap de 40 anys s’ha comprovat que l’impacte d’aquelles pautes i acompanyament ha estat molt elevat reduïnt la delinquència i el consum de drogues. El problema és que els governs solen pensar a curt termini, i no a 40 anys vista.
A casa nostra segur.
Als que investiguem en petita infància ens costa molt obtenir recursos. I quan n’obtenim, segur que no són per tants anys.
El model català o espanyol no destaca per una política forta d’ajuda a les famílies.
Bé, depèn del país amb el qual et comparis. Clar, el model nòrdit té més ajudes i diners, però socialment també està més ben entès que un home agafi una baixa més llarga de paternitat. Aquí encara ens anem situant. I sí, hi ha pocs suports econòmics. L’escola bressol és cara i no totes les famílies hi poden seguir. Però altres programes sí que són accessibles, encara que potser algunes famílies no hi entren perquè no se’ls acompanya individualment des de l’inici.
Hi haurà famílies que no voldran que l’Estat els digui què han de fer.
Hem d’entendre que és una corresponsabilitat, de tots, ajudar les famílies. De la tribu. Perquè els infants d’avui són el futur del demà.
Com afecten els condicions de pobresa a la criança dels fills?
Té influència, és evident. Però solem pensar que si la teva situació és complicada, el teu fill no tindrà èxit escolar, i no és així. Hi ha molta resiliència. Un dels aspectes clau, més enllà de les condicions econòmiques o culturals, és que la família s’interessi pel que fa el nen a l’escola. Encara que no sàpiguen llegir, és important que li preguntin què ha fet a classe, que xerrin, que mirin els dibuixos junts. No hi ha pares bons o dolents, sinó amb més o menys dificultats, i amb un bon acompanyament tots responen. En contextos vulnerables l’objectiu és que les famílies puguin fer una criança responsiva, és a dir, que sàpiguen respondre a les necessitats adequades dels infants i adolescents.
Com sabem quines necessitats són?
Home, el nen parla molt! Però les famílies han de conèixer una mica la seva evolutiva. Sense haver de llegir Piaget, sí que han de tenir en compte que als dos anys el nen dirà que no a tot perquè està en l’etapa de reafirmar la identitat.
Això no és sabiduria popular?
No tothom ho sap, no. Però tothom sí que passa pel pediatra, i aquesta és una feina que es fa allà. Quan el nen et tira la cullera a terra no ho fa per molestar-te, sinó per experimentar quines propietats té; i quan un adolescent no vol anar amb tu pel carrer és perquè es vol sentir ell adult. Com a família no tens per què saber aquestes coses.
Abans parlaves del temps. Quin temps dediquen els pares i mares als seus fills?
Sovint s’ha dit que no passa res si els dediques poc temps, sempre que sigui de qualitat. No hi estic d’acord. No és el mateix 30 minuts de temps de qualitat que passar una tarda amb l’infant, enfadant-hi i reconciliant-hi. Un dels problemes de tenir poc temps per dedicar-li és que estàs cansat i et costa posar-li límits. Si no menja o no vol anar a dormir, l’hi consenteixes. S’han de trobar maneres per dedicar temps als fills, encara que sigui a l’hora d’esmorzar, abans de sortir de casa. A vegades, sobretot amb adolescents, pregunto als pares què fan en família que gaudeixin tots junts, i no saben què dir.
Se sol dir que les famílies posen menys límits que abans als nens. Ho veus així?
Es diu que van més perdudes, i és cert. Fem menys comunitat i, per tant, necessitem més programes. A les comunitats indígenes la tribu està junta i entre ells s’ajuden, però en les societats industrialitzades estem més aïllats i necessitem més eines artificials que ens acompanyin. Però, dit això, actualment estem molt més preocupats i dediquem molt més temps als fills que generacions anteriors, quan els nens corrien sols pel carrer. Hem passat d’una societat amb límits més aviat repressius a una que posa límits a partir de conseqüències directes. Passar del si no menges, no miraràs la tele al si no menges, tindràs gana.
Què fem amb els càstigs?
Dels càstigs l’únic que aprenen els infants és a no fer les coses per por. Quan pegues un nen fas que perdi la confiança en tu, perquè ets el seu referent i li has fet mal. El més important és ser ferms, dir les coses amb posat seriós, i potser no aprenen a la primera, però sí a la tercera. Entenen més el to de veu o la mirada, les emocions, que el propi sermó. Els sermons ens deixen tranquils als pares però no són gaire efectius. I, com deia abans, la conseqüència directa: ‘Si a tal hora no has acabat de dinar, m’enduré el plat i no menjaràs’. Que vegi que la conseqüència és passar gana. I cap nen s’estarà un dia sense menjar. I si ho fa, llavors el problema és més greu.
En una entrevista, David Bueno ens explicava que els nens, quan fan alguna cosa bé, agraeixen molt més el reconeixement dels pares i mestres que la recompensa posterior. Ho comparteixes?
Quan ens valoren i ens fan sentir bé, repetim la conducta. Tot i que a vegades els adults ens passem a l’hora de valorar. Pequem de dir molt bé a tot, i llavors potser el nen acaba fent les coses per buscar el nostre molt bé. No pot fer el mínim de feina sense anar a la mestra a que li digui el molt bé. Està bé valorar, però sent realista. Si et ve i et demana si t’agrada el que ha dibuixat, li pots contestar: ‘i a tu, que t’agrada’? I segons com el deixaràs a quadros. Hem de mirar que facin les coses perquè volen, no pel que els direm. I no és fàcil, perquè als adults ja ens costa molt, saber el que volem [riu].
Abans ha parlat de democràcia a les famílies. Han de ser democràtiques?
Parlem d’estil democràtic. No és que tot s’hagi de pactar, els pares han de tenir clars els seus criteris, però és important tenir en compte la veu de l’infant. Un dels Drets dels Infants recull que en tot allò que els afecti s’ha de tenir en compte la seva veu, seriosament. Per exemple, a l’hora de decidir les vacances, o a què fer durant una tarda. I després, segons el temps o l’economia familiar, l’última paraula és dels pares.
Un altre element que apareix a l’informe: l’organització. Quina importància té?
Quan més petits, més important. L’ordre dóna seguretat. Els pares han de tenir un pla, encara que després se’l saltin, i uns rituals, com el més típic de la nit, de rentar dents, pijama, conte i anar a dormir… Això fa que els nens desenvolupin cognitivament el reconeixement temporal. I que tinguin seguretat. El temps per ells és molt important, i també l’espai! Que puguin arribar a agafar ells mateixos el got per posar-se aigua, per exemple.
Que l’adult intervingui al menys possible, no?
Cada cop hi ha la tendència a donar protagonisme a l’espai. Preparar un espai amb materials rics, pedagògicament estimulant, amb jocs simbòlics, i que siguin els infants els que facin.
Tornem a les famílies. Fins a quin punt els infants són presoners de les famílies que els toquen? Quines eines té l’Administració per compensar les mancances d’algunes famílies?
N’hi ha poques, però d’uns anys ençà hem avançat molt en programes d’acompanyament, espais de joc, webs amb informació impulsades per Benestar Social i Família, Ensenyament, les diputacions, les AMPA… Però encara ens costa arribar de manera senzilla a totes les famílies que ho necessiten.
Per què?
Perquè a vegades quan montes espais com aquests les famílies que et venen són les més actives. Cal arribar a les que van més perdudes, les que no coneixen els recursos que tenen al barri, a les que els genera angoixa entrar en grups oberts. Les hem d’anar a buscar.
Hi ha algun projecte de referència d’acompanyament familiar?
N’hi ha molts. El que va donar nom a la parentalitat positiva va ser un programa australià, iniciat en una universitat pública, que ajuntava a famílies i a partir de situacions quotidianes diverses treballaven diferents habilitats, resolució de conflictes… Les famílies aprenen molt més d’altres famílies que no pas de professionals, perquè quan una cosa te la diu una mare amb un fill de la mateixa edat que el teu, hi connectes molt més. És un aprenentatge entre iguals. Però no n’hi ha només un, de programa. El millor és aquell capaç de tenir objectius que responguin a les necessitats de les famílies a les quals es dirigeixen i al context on es farà en base als recursos disponibles amb una avaluació. Per exemple, el Créixer en família té un valor molt gran per tots els indicadors que n’asseguren la validesa i eficàcia en la implementació, impacte i qualitat.
I hi ha algun país que atengui a totes les famílies?
Aquesta és la recomanació que es fa a nivell europeu. Totes les famílies necessiten suport, en algun moment, i l’Estat ha de d’oferir maneres de suport segons la diversitat de necessitats. Aquest és el model inclusiu.
Com valores l’atenció que es dóna a les famílies a Catalunya?
Queda molt per fer. Molta gent no pot pagar les escoles bressol, inclús alguns espais familiars. Altres són gratuïts però tenen poca difusió. El que funciona és el boca-orella i que les famílies promocionin els programes.
A Finlàndia tenen un treballador social que vetlla perquè totes les famílies garanteixin uns mínims per als seus fills.
Jo vaig tenir el meu primer fill Anglaterra, i sense ser una família amb dificultats, els primers 15 dies venia la infermera cada dia, i el pediatra cada setmana. Això, per una mare que acaba de tenir el primer fill, és molt reconfortant. Totes les famílies necessiten ajuda a algun nivell. Però a vegades només treballem la vessant reparadora.
Per acabar, escull una política familiar clau per a la infància.
Més que una política, un plantejament. Que els polítics deixin de mirar a quatre anys vista. Si estabilitzem el sistema i els recursos aconseguirem un acompanyament real, i uns infants més sans psicològicament. Posar i treure programes no ajuda. Si la infància és tan important, i tothom ho repeteix, ens ho hem de creure i arribar a acords.
