Vaig conèixer la Isabel com a estudiant en pràctiques. És una noia callada, tirant a tímida, però molt observadora i amb unes ganes enormes d’aprendre. Primer no parlava gaire, però poc a poc em va anar agafant confiança i em va començar a explicar coses sobre la seva vida i la seva família.
Nascuda a Sabadell, filla d’una família treballadora, els seus pares varen fer tots els esforços per donar-li una bona educació a ella i a la seva germana. Quan va finalitzar els estudis de Grau es va matricular en un Màster. Però aleshores, en plena crisi econòmica, la situació familiar es va complicar i va arribar un moment en què no només no es podia permetre pagar el Màster sinó que es va haver de posar a treballar per aportar un sou a casa.
Compaginant feina i estudis va aconseguir acabar el primer curs del Màster. Les pràctiques i el treball de recerca li permetien optar al títol de Postgrau. Però la possibilitat de fer el segon curs s’havia esvaït completament del seu horitzó. Era igual que fos bona estudiant, que treies bones notes, que s’esforcés: simplement no s’ho podia permetre.
Considero que és un veritable desperdici que passi això. No només per la Isabel . Ni per totes les “Isabels” que, com ella, no disposen dels diners ni del temps necessaris per a completar la seva formació. Sinó per a la societat en el seu conjunt. Una noia com la Isabel, amb les seves ganes d’aprendre, les seves ganes de treballar i de lluitar, d’esforçar-se dia rere dia per arribar ser una bona professional, és un luxe que com a societat no ens podempermetre perdre.
Si volem entrar de ple en la “era del coneixement” està clar que necessitem persones formades, que aportin valor afegit, que innovin i que creïn, amb mentalitat crítica i oberta al canvi, que estiguin disposades a formar-se al llarg de tota la vida i que considerin que l’aprenentatge ha de ser permanent. Quin sentit té, aleshores, que tallem les ales a aquells que es volen formar? Com podem deixar que els recursos econòmics condicionin les possibilitats d’accedir a als estudis?
Els joves són el nostre futur. I han de poder formar-se, sense que les possibilitats econòmiques de la seva família condicionin la continuïtat dels seus estudis. Es més: un cop han finalitzat la seva formació, diguem-ne, bàsica o inicial, han de poder seguir formant-se al llarg de tota la seva vida. Tant dona si han estudiat un grau, o una Formació Professional, o un Doctorat. La formació és una carrera de fons que no s’acaba mai, i que ens ha d’acompanyar al llarg de tota la vida. I per que això passi caltenir ganes de seguir-se formant, però també calen recursos i facilitats. Perquè estudiar és un plaer, però també un esforç. Aprendre coses noves ens fa estar vius, créixer com a persones i com a professionals, però també ens exigeix un sacrifici. I aquest sacrifici no pot ser tan gran que ens freni, que ens faci renunciar al saber, al coneixement. No pot ser que veiem l’aprenentatge com un luxe que no ens podem permetre. Perquè, si passa això, és que alguna cosa està anant malament.
Per això, quan la Fundació Jaume Bofill va oferir-me una beca per explorar noves formules per al finançament de la formació, em va semblar un projecte interesant i, sobre tot, necessari.
Porto gairebé mig any recollint informació i explorant diferents formules i mecanismes de finançament de la formació existents arreu del món. Identificant estudis, navegant per webs oficials, fent entrevistes i seguint el que publiquen els diaris sobre aquesta qüestió. Encara no he arribat a cap conclusió – ni tan sols he aconseguit albirar allò que en diuen “l’estat de la qüestió”, però he pogut comprovar que hi ha moltes maneres, moltes alternatives, i que, com sempre passa, no hi ha una fórmula màgica sinó que tots els sistemes tenen els seus punts forts i les seves febleses.
Als països nòrdics l’educació és considerada un dret ciutadà, i, com a tal, l’Estat garanteix que tota la població es pugui beneficiar d’ajuts per a l’educació vinculats al seu nivell de renda. Aquest model, però, està associat a impostos elevats i és criticat perquè genera uns costos molt alts a l’Estat o perquè afavoreix la figura de “l’etern estudiant”, que al no haver de pagar per la realització dels estudis perd l’interès per treballar dur i endarrereix la finalització dels seus estudis innecessàriament.
Per contra, als països anglosaxons, el model de finançament és molt diferent. A l’educació obligatòria coexisteixen escoles públiques i privades – les segones amb preus que poden arribar a ser molt elevats – i existeixen programes d’ajut adreçats específicament a les famílies amb especials dificultats (amb gran diversitat de programes que varien en funció de cada país). A l’educació superior, el model anglosaxó es caracteritza per preus elevats que es compensen amb mesures de suport als estudiants (beques, préstecs, desgravacions fiscals, fons d’estalvi de formació etc.). Gràcies a aquestes fórmules molts estudiants han pogut finançar els seus estudis. Una de les fórmules més habituals és la dels préstecs bancaris, defensats per molts però també molt criticats per haver generat un debte estudiantil que amenaça amb hipotecar a tota una generació i que s’ha convertit en un dels principals problemes a l’agenda política tant dels EE.UU com del Regne Unit.
Hores d’ara no sé dir quina és la millor solució. Pel que he pogut comprovar durant les meves lectures i converses amb diferents persones, aquest és un debat amb una profunda càrrega ideològica, on el que està en discussió és la base mateixa de l’Estat del Benestar, i en el que els diferents models generen profundes adhesions o aversions.
El que sí que sé és que cal trobar alternatives. Potser no hi ha una única solució, sinó una combinació de diferents mesures en un equilibri que faci possible l’equitat i que promogui l’excel·lència. Mesures existents i mesures noves, com podrien ser, per exemple, les formules de finançament col.laboratives, o crowdlending, com m’explicava Eduard Clariana, fundador de Real Funding, en una fantàstica entrevista a Barcelona Activa.
En qualsevol cas, el debat està obert i és més rellevant que mai. Cal aconseguir que tothom que ho vulgui pugui accedir a la formació. Cal trobar una solució. Per la Isabel, pels meus fills, pels vostres. Pel nostre futur.
