Aquest és un article publicat a eldiario.es
Quan apareixen els resultats de la prova internacional educativa més famosa i polèmica, l’informe PISA, torna a agitar-se el debat sobre el mediocre resultat dels estudiants espanyols i el lideratge -moltes vegades qüestionat- de països asiàtics. A Llatinoamèrica passa una cosa semblant. Els titulars se centren en el pobre lloc aconseguit pels representants de la regió, sempre a la cua del rànquing. Però una anàlisi a llarg termini demostra que les polítiques d’inclusió social tenen efectes positius sobre l’educació. I les dades de PISA ho corroboren.
El llibre America Llatina después de PISA. Lecciona aprendidas de la educación en siete países (2000-2015) reflexiona precisament sobre les polítiques socials i educatives que s’han adoptat a la regió en els últims 15 anys i com es reflecteixen en els resultats de l’examen de l’OCDE.
“Llatinoamèrica és la regió que més va créixer en resultats i taxa d’escolarització. A més, va millorar els seus nivells d’equitat. Això suposa una evolució superior a la de la resta de regions”, resumeix Axel Rivas, autor del llibre. Aquest sociòleg del Centre d’Implementació de Polítiques Públiques per a la Equitat i el Creixement (CIPPEC) analitza la situació de l’Argentina, Brasil, Xile, Colòmbia, Mèxic, Perú i Uruguai, que representen el 76% de la població de la regió i el 86% del seu PIB.
Entre ells destaca el cas del Perú, amb una millora exponencial dels seus resultats educatius. Malgrat tot, això no es veu amb un simple cop d’ull al rànquing de PISA. Precisament, aquí Perú apareix en l’últim lloc, el 66. A la resta no li va gaire millor. El primer a la classificació és Xile, que apareix en el lloc 52. El segueixen Mèxic (54), Uruguai (56), Brasil (59), Argentina (60) i Colòmbia (63).
“La qüestió és que el punt de partida era molt més baix. El que cal avaluar és com ha estat l’evolució tenint en compte els seus propis resultats”, explica Rivas.
L’evolució social també és educativa
Entre 2000 i 2013 el PIB per habitant a l’Amèrica Llatina va créixer un 30,4%, a un ritme anual del 2,09%. L’esperança de vida va passar de 68 anys el 1990 a 74 en 2010. I la mortalitat infantil va baixar de 52 a 23 nens cada 100.000 habitants. Les fortes polítiques socials de governs majoritàriament d’esquerres van canviar també el panorama educatiu. “Es va expandir l’accés a tots els nivells, va créixer el finançament estatal i es van reconèixer drets de poblacions excloses i marginades”, destaca l’especialista. A més, es van sumar anys d’escolaritat obligatòria en tots els països (la mitjana actual són 13 anys, contra 10 de l’any 2000).
També es va fer un esforç especial en la incorporació de la tecnologia a l’escola. Països com Uruguai han aconseguit que cada nen compti amb un ordinador a classe. I una cosa semblant ha passat al Perú i l’Argentina, on s’han lliurat 4,7 milions d’ordinadors. A més, tots els països han desenvolupat plataformes de desenvolupament de continguts i de connexió i avaluació per a docents i alumnes, cosa especialment important en països que han de salvar grans distàncies com el Brasil.
Però potser l’assoliment més important d’alguns d’aquests països ha estat la incorporació massiva d’alumnes a les aules. Al Perú, per exemple, l’avanç en aquest sentit és enorme. La taxa neta d’escolarització en l’escola secundària va passar del 58,9% al 79,8%. El quintil més pobre (el grup menys afavorit econòmicament) va duplicar la seva cobertura (del 35 al 72%). Països com Xile o l’Argentina també van tenir grans avenços en aquest sentit, amb un 80 i 78% de joves de l’quintil més pobre assistint a classe.
Aquesta incorporació no està exempta de problemes, però en termes generals ha estat un èxit. En països com l’Argentina, en els quals els resultats no han evolucionat de forma significativa, es tendeix a comparar el nivell educatiu actual amb aquell que la va fer famosa al continent per la seva excel·lència. Però diversos experts consultats coincideixen que aquest primavera educativa que es va donar en els anys 40 i 50 representava un sector molt petit de la població, que era el que estava escolaritzat.
El més destacable és que les millores en la regió han estat més grans en l’estrat d’alumnes més pobres que en la mitjana. “Els més pobres de Llatinoamèrica són els que més van augmentar el seu rendiment en PISA”, destaca Rivas. “Molts d’aquests alumnes segurament han ingressat per primera vegada a l’educació secundària. Molts d’ells han estat també la primera generació d’estudiants secundaris en les seves famílies. Han arribat a conèixer un nivell educatiu que històricament estava reservat per a les classes mitjanes i altes d’Amèrica llatina” , afirma Rivas en el llibre.
PISA no és infal·lible
“En qualsevol cas, les conclusions que puguin treure d’aquestes dades s’han de prendre amb cura, per no caure en una sèrie de recomanacions basades en dades que no són unívoques”, adverteix l’autor. Per exemple, l’experiència indica que a Mèxic els incentius als col·legis i professors per rendiment no van funcionar. En la mateixa línia, Xile va deixar de publicar rànquing de centres. “L’èxit no passa per la persecució negativa de docents i escoles”, sosté l’autor.
“PISA té problemes per adaptar-se als països més pobres”, explica Rivas. Per això l’estudi de CIPPEC té en compte també altres exàmens internacionals i locals. I s’esmenta una iniciativa que tendeix a reconèixer la situació específica de països com els llatinoamericans enfront de nacions molt més desenvolupades: PISA for development, PISA per a països en vies de desenvolupament.
Entre altres coses, PISA no mesura les competències de la població de 15 anys sinó d’aquells joves escolaritzats que es troben en el curs que els correspon per edat, cosa que no sempre passa en aquests països. A Mèxic, el cas més extrem, el 29% dels joves de 15 anys està fora de l’escola. La repetició de cursos i l’abandonament primerenc segueixen sent molt alts a la regió, i són els principals desafiaments de cara al futur. L’evolució és lenta, i a aquesta velocitat és difícil posar-se al ritme dels països d’altres regions més desenvolupades.
Amb algunes diferències, la política dels governs en els països analitzats ha donat especial importància a l’educació, augmentant en la majoria dels casos la inversió en termes percentuals -excepte al Perú, però amb un creixement espectacular del PIB-. I també amb diferències, els resultats avalen la idea que la despesa social reverteix en millores educatives. El que l’estudi de CIPPEC destaca com ‘bo demogràfic’ pot ser la gran oportunitat per a Amèrica Llatina, on la població en edat escolar està disminuint en la majoria dels països, i encara les caixes jubilatòries no són tan grans.
Això permet implementar canvis i fer grans esforços d’inversió. “Passat aquest període els països tindran un marge més estret per canviar els seus destins. Seran més proclius a continuar en el cercle que ha governat gran part de la seva història: ser dominats, pobres, productors de matèries primeres per als països rics, mantenir enormes desequilibris de poder i democràcies de baixa qualitat”, resumeix Rivas. L’educació pot ser la veritable clau.
