Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Tothom parla de consens i d’estabilitat del sistema educatiu. I no pot ser d’altra manera, perquè portem set lleis educatives des de la transició democràtica i sembla que cada nou ministre en porta una a la cartera. Es més, hi ha lleis que ni tant sols s’han començat a aplicar (la LOCE), d’altres que han tingut un recorregut molt breu (el cas de la LOE) i d’altres, com l’anomenada LLei Wert, que sembla que tingui els dies comptats, quan tot just entra en el segon any de vida. Les conseqüències d’aquesta mutabilitat no fan altra cosa que desconcetar als diferents agents de la comunitat educativa i dificulten la construcció d’un projecte i d’una política educativa sòlida i amb perspectives de futur.
Ara bé, com es construeix aquest consens? A partir de quins actors i de quines premises? On cal situar el debat i la presa de decisions? Queda fora de dubte que, en un Estat democràtic, les lleis s’aproven al Parlament. I per això i, paral·lelament, s’establexixen pactes i complicitats entre les diverses forces políques parlamentàries. Ara bé, el compliment de la legalitat democràtica és necessari però insuficient. La història recent és plena d’exemples. De què serveixen les lleis i les normes si el professorat i altres agents educatius no hi estan implicats, no són convidats en el debat i no se les fan seves? Quan això no succeix -i ha passat unes quantes vegades- la legalitat va per un costat i la realitat educativa quotidiana dels centres per un altre. I per salvar aquest abisme només hi ha un remei: que la denominada democràcia institucional o formal s’enriqueixi i es refermi amb la més àmplia participació democràtica. D’aquí la necessitat d’impulsar, no només un pacte polític d’Estat, sinó un ampli acord polític i social.
La idea del Documento de bases para una nueva Ley de Educación, discutit i consensuat per diversos col·lectius i organitzacions social i educatives de tot l’Estat español, va en aquesta direcció. El text acaba de sortir i es pretén que sigui àmpliament difós i debatut. El document parteix dels principis bàsics d’igualtat, laicitat, diversitat, inclusió, autonomia, participació democràtica, coeducació i escola pública. L’objectiu prioritari és oferir una educació integral a cada persona mitjançant el reconeixement més ampli del dret universal a l´educació, amb una escolarització pública i gratuita dels 0 als 18 anys.
En aquest debat es plantegen algunes de les qüestions més cabdals del sistema educatiu: fins a on ha d’arribar la gratuïtat; quines relacions s’estableixen entre l’escola pública i la privada perquè aquesta vagi perdent pes -sens dubte un dels punts més polèmics-; com es combina l’educació comuna per a tot l’alumnat amb la possible opcionalitat gradual al final de l’ESO, en funció dels seus interessos i capacitats; quines regulacions legals se’n deriven a partir del reconeixement del caràcter plurinacional de l’Estat espanyol; com s’avança vers l’escola laica; com s’aconsegueix més autonomía pels centres i pel professorat; quin sentit i quin ús se’n fan de les diverses avaluacions; quina aposta es fa en relació a l’estatut del professorat, així com a la seva formació inicial i permanent; o quin és el finançament necessari per a tot això.
Potser en un primer moment caldrà simplement aturar la llei Wert i restablir la LOE. Però, a la llarga, serà imprescindible propiciar un ampli debat educatiu per arribar al màxim consens polític i social per bastir una nova llei d’educació duradera. Aquest és el gran repte i també l’esperança.
