L’assetjament està molt lligat a l’ESO, moment en què les agressions es fan evidents. No obstant això, el dia a dia ens demostra que és a Primària quan es comencen a gestar les futures víctimes i els futurs agressors.
Considero que és hora que anem un pas més endavant i posem la mirada en aquesta etapa escolar. Primer de tot, però, hauríem de definir i tenir ben clar què significa assetjament, per tal de no posar l’alarma en el que podria ser un episodi puntual o circumstancial. En aquesta línia, ens podem ajudar del que la Instrucció de Fiscalia en destaca com a característiques principals: continuïtat en el temps, desequilibri de poder i desig conscient de ferir, amenaçar o espantar per part d’un alumne davant d’un altre.
Tot i les categorizations, cal dir que no és fàcil detectar l’assetjament; per molts motius, un d’ells és que sol dur-se a terme en moments en què l’adult no és davant. A Primària, a més a més, és complicat saber si l’agressió ha estat conscient i premeditada, doncs a aquestes edats hi ha poca consciència emocional. Aquí podríem encetar un nou tema de debat, l’educació emocional, però l’espai no ens ho permet, així que ho deixarem per un altre moment.
Un cop tenim en ment aquells trets distintius de l’assetjament, cal veure com detectar-lo i què podem fer-hi al respecte. L’assetjament comença amb episodis de “microviolència”, els quals poden ser verbals, físics i/o d’exclusió social. El problema sol ser que la manera en què els alumnes assetgen als companys/es a aquestes edats ens poden semblar “innocents”, en ocasions inclús “gracioses”. Però no hem d’oblidar, i els nens i nenes així ens ho reclamen, que a ells els fereixen paraules que als ulls dels adults poden ser ridícules: tonto, cara de patata… Sovint solem contestar amb un “No li facis cas”, però amb aquest tipus de resposta el que indirectament estem transmetent és “No facis cas del que tu sents”. És cert que no podem entrar en el drama que alguns nens/es arriben a fer de petites situacions, però el que sí podem fer és parlar amb ells del que senten i del que poden fer al respecte. No cal que les converses es donin sempre de manera directa i explícita (alguns nens/es poden mostrar-s’hi reticents), podem fer ús de contes, pel·lícules o vídeos curts per iniciar una conversa o reflexionar sobre el tema. Molts infants o joves se senten molt més propers i reaccionen de manera molt més empàtica a través d’exemples exteriors a ells i a la seva vida familiar. Per sort, avui en dia hi ha un munt de bons llibres que tracten tot tipus de problemàtiques: falta d’autoestima, problemes amb companys, separació de pares, mort de familiars, pors i fòbies, trastorns de conducta…
Per aquells alumnes que ja de petits mostren conductes violentes o hostils cap els altres: agressions físiques o verbals, dificultat a l’hora de socialitzar-se, personalitat dèbil i influenciable… la metodologia seria força semblant (excepte en aquells casos més greus i/o patològics). Un nen que reacciona amb hostilitat cap als companys, ens està alertant de que hi ha quelcom en ell que el fa patir i que no sap gestionar per sí mateix. En aquest cas, i sobretot en edats primerenques, cal ajudar-los a descobrir què és el que els fa mal, por, vergonya, ràbia. Quan abans capacitem als nostres joves a distingir i a gestionar el que senten, abans seran capaços d’empatitzar amb els altres i trobar solucions per ells mateixos a allò que els destorba. Les agressions són sempre una incapacitat de fer front a un conflicte a través d’altres vies.
El fet és que l’assetjament és una realitat que va gestant-se des de la infantesa i que cal observar, prevenir i tractar. Ajudar els nostres fills o alumnes a construir una personalitat sana, forta i autònoma és imprescindible per a que puguin créixer en tots els altres camps. Tractar les dificultats des de l’inici és molt més fàcil que esperar a que es converteixi en un problema de pes.
I què pot fer l’escola en situacions com aquestes? No sempre trobem les respostes que desitgem per part del tutor/a, per això és important conèixer quines mesures es poden portar a terme des de l’escola i demanar-les nosaltres mateixos si cal.
Si com a pares detectem o ens assabentem que el nostre fill/a està patint agressions, el primer pas serà comunicar-ho al tutor/a. Ningú millor que ell/a podrà observar i actuar. Com a pares cal que confiem en el treball que es farà, en aquests casos, el treball conjunt entre l’escola i casa és imprescindible. Si volem estar al corrent de les accions que s’estan fent, podem demanar vàries entrevistes per tal d’anar fent un seguiment; l’agenda o bé escrits en paper també poden ser útils. Si veiem que el problema persisteix, podem demanar al tutor/a que convoqui el que s’anomena “cicles pedagògics”, el que vol dir: reunions de tots aquells mestres que entren dins l’aula per a que tractin conjuntament el conflicte. És important que tots els mestres que entren a la classe estiguin assabentats del què passa, així com que tothom participi en la presa de decisió de les mesures que es duran a terme o, com a mínim, que les coneguin. Quan les agressions són reiterades, caldrà ulls a tot arreu: l’hora del pati, als lavabos, a l’entrada a l’escola, a la sortida, etc. Això també és quelcom que, si el cas ho requereix, es pot demanar.
Generalment, arribats a aquest punt, el problema sol eradicar-se, però si no fos així, es pot proposar l’assessorament de l’Equip d’Assessorament i Orientació Psicopedagògica (l’EAP), per a que observi el cas i faci les propostes pertinents.
Si es duen a terme tots aquests passos, si tot el cicle, inclús el claustre de l’escola s’hi implica, de ben segur que acabarem, no només solucionant un conflicte d’assetjament, també haurem aconseguit millorar l’autoestima tant de l’agressor com de l’agredit. Al cap i a la fi, d’això és del que es tracta, de donar eines als alumnes per a que aquesta situació no es torni a repetir. Algunes famílies opten per canviar els fills/es d’escola, però això no és més que una fugida del problema que no ens assegura que pugui repetir-se.
