Diuen que l’illa de Lesbos atrapa, que una vegada que has entrat en contacte amb la tragèdia que s’hi consumeix cada dia, és impossible desprendre-se’n. És cert, però no és només la tragèdia dels refugiats que et persegueix un cop deixada l’illa. Són les seves històries, les seves mirades, els seus somriures i les seves llàgrimes. Són aquelles abraçades, aquelles expressions d’amor entre els nens refugiats i els seus pares i germans. És la dedicació de les desenes de voluntaris que els acullen amb roba calenta, menjar, aigua i unes paraules d’ànim, i que els fan tornar a creure en la humanitat. Però són sobretot els somriures dels nens, la seva increïble força i valor enmig d’aquesta tragèdia humanitària.
El primer que salta a la vista en arribar a Lesbos són les muntanyes d’armilles salvavides taronges, que esquitxen tota la línia de costa que des de l’aeroport de l’illa porta a Mitilene, la capital. Els acompanyen les carcasses dels vaixells, des de pots de goma a vaixells de fusta que jeuen mig enfonsats a la riba. El primer impacte és desolador, les restes del que semblen milers de naufragis contrasten de manera brutal amb el paisatge abans idíl·lic d’aquesta illa de l’Egeu.
Els primers vaixells atapeïts de refugiats no triguen a arribar. S’albiren des de lluny, quan surten de la costa de Turquia, perfectament visible a només sis milles de distància. La majoria són precàries llanxes de goma, en què viatgen entre 40 i 60 persones, i avancen lentes, mig enfonsades pel pes excessiu que transporten. Sovint el motor es trenca i els refugiats passen hores perduts, a la deriva, en una travessia que amb condicions normals porta entre una hora i una hora i mitja.
Quan s’apropen a la costa, són els voluntaris els que acullen els refugiats, dirigint els bots a llocs segurs per al desembarcament i prestant-los els primers auxilis. Hi ha un contrast d’emocions: la felicitat per trepitjar per fi territori europeu es barreja amb les llàgrimes d’alleujament per haver superat un dels majors perills del viatge i de tristesa per les vides que els refugiats han deixat enrere. Fan mal les llàgrimes d’aquests pares que abracen els seus fills a la platja i s’adonen que han arribat a Grècia, que el mar no s’ha empassat les seves criatures. Els que assistim a les arribades sentim una profunda tristesa i gairebé un sentiment de culpa davant aquestes llàgrimes, pensant en les tremendes dificultats que encara els esperen en el seu camí cap al nord d’Europa.
Els nens baixen dels vaixells espantats, xops i tremolant pel fred. A mesura que s’acosta l’hivern les temperatures són cada vegada més baixes a l’illa, de manera que cada dia és més alt el risc d’hipotèrmia i que els nens morin literalment de fred. Els més petits estan en estat de xoc, paralitzats per la por: l’autèntic terror que senten durant la travessia, que sovint ocorre de nit, sumits en la foscor, se suma el tumult del desembarcament. Els nens es troben envoltats per desenes de voluntaris, gent cridant, corrent, que els agafen i els van passant dels braços dels uns als altres, que els treuen les armilles i els envolten en mantes tèrmiques. Enmig d’aquest caos, en moltes ocasions els nens són separats dels seus pares, durant minuts que es fan eterns, el que augmenta el seu estrès i la seva vulnerabilitat. Només quan els tornen per fi a trobar les seves cares espantades es relaxen.
Però les separacions no només es produeixen en les arribades. En alguns casos els traficants separen les famílies a la sortida des de Turquia: homes en un vaixell, dones i nens en un altre. És el que li va passar a Sa’ad* un menor sirià de 17 anys, que després de besar la platja de Lesbos va començar a posar-se nerviós, a tremolar. Entre llàgrimes intentava explicar-me que la seva mare i el seu germà petit estaven en un altre vaixell, que havia sortit més tard i no arribava. Vaig intentar tranquil·litzar-lo i convèncer-lo que tot aniria bé, que arribarien aviat, que els equips de rescat ja havien sortit a buscar-lo, però només vaig creure en les meves mateixes paraules quan el vaig veure per fi abraçar el seu germà. De vegades els refugiats necessiten això: una abraçada, unes paraules de consol i d’ànim. De sobte estan sols al món, i una mà amiga significa tot per a ells.
El nombre de nens que arriba a Grècia creuant el mar des de Turquia és cada vegada més gran. En un dels vaixells hem arribat a comptar-hi fins a 25 nens. He tingut en braços un nadó de tan sols cinc dies mentre els seus pares es treien les armilles i recollien les seves poques pertinences. Alguns han nascut en el camí o en algun camp de refugiats en un dels països veïns de Síria, altres no han conegut altra cosa que la guerra. Molts altres, la majoria nois d’entre 13 i 17 anys, viatgen sols, sense familiars que tinguin cura d’ells, i intenten passar desapercebuts, confonent entre la resta de refugiats que acaben de desembarcar. Ho fan per evitar la sort que els toca als menors no acompanyats (MENA) a Grècia: la detenció en unes instal·lacions especials dins del camp de Moria, aïllats, de les quals no poden sortir i on s’acabarien els seus projectes de seguir amb el seu viatge cap al nord d’Europa.
Alguns nens baixen dels bots abraçant els seus óssos de peluix, les nenes amb les seves motxilles de princeses, el seu millor abric i les cues adornades amb llaços de colors. Altres arriben amb els seus quaderns de deures sota el braç, crides silencioses a la normalitat que els nens busquen enmig d’aquesta tragèdia. Com Faris*, el nen sirià d’ulls verds, que en saludar-lo amb la mà es va acostar i em va mirar fixament durant una estona, mentre li preguntava si li agradava estudiar. Al final, em va regalar un somriure, i amb els ditets freds em va estrènyer la mà que li oferia. Els nens refugiats només volen tornar a anar a l’escola, ser algun dia metges, dentistes, mestres.
En visitar més tard els camps de refugiats de Kara Tepe i de Moria, trobes a aquests mateixos nens que la nit anterior has vist arribar a l’illa xops, espantats, plorant de por i de fred. Te’ls trobes en els Espais d’Assegurances per a la Infància de Save the Children, jugant tranquil·lament, dibuixant, fent manualitats, somrient orgullosos de la papallona que tenen pintada a la cara o de la seva disfressa de pirata. I et sorprèn i t’omple d’admiració la increïble força d’aquests nens, que són capaços de riure, ballar i cantar després de tot el que han viscut. Aquests nens que han crescut en la guerra, que porten anys sense poder anar a l’escola o sortir al pati a jugar amb els seus amics, que han perdut els seus familiars, que en alguns casos encara presenten les ferides visibles dels bombardejos dels que han aconseguit escapar.
Aquests nens ara només volen tornar a ser nens, encara que sigui només per unes poques hores, abans que el viatge continuï. I les seves ganes de riure tot i les dificultats, són un exemple per als adults, que des de diversos punts del camp els observen mentre juguen i ballen, amb un somriure i potser una mica de enveja… Potser ells també voldrien tornar a ser nens per un moment, i oblidar el viatge, la por, la violència que han deixat enrere. Recobrar forces i energies abans de continuar en el camí cap al nord d’Europa i la nova vida plena d’interrogants que els espera.
